Aquest divendres Jaume Plensa ha presentat, a la basílica de Montserrat, la seva escultura Anna, de gran format, que s'ha instal·lat a l'atri, a l'espai d'accés a la basílica. És un dels seus grans caps femenins, fet amb fil d'acer inoxidable, que tindrà temporalment un lloc destacat al temple més emblemàtic de Catalunya. Paral·lelament a l'Espai Pere Pruna del Museu de Montserrat l'escultor presenta una selecció de la seva obra gràfica recent. A l'acte hi ha estat present el mateix Plensa, el pare abat de Montserrat, Josep Maria Soler, l'alcalde de Monistrol, Arturo Argelaguer, i el pare Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat i impulsor de la iniciativa. L'Anna es podrà veure, a Montserrat, fins el 3 de novembre.
Per a sorpresa de visitants
Des de la plaça de la basílica, ja es percep l'Anna, entre els arcs d'entrada al temple. El cap de Plensa destaca, i no deixa indiferent ningú. Està situat directament al terra, sense cap tipus de pedestal, i per tant és molt accessible. Una munió de turistes es disputen un espai per fer-se fotografies al seu costat. En uns minuts es disparen centenars de selfies; de fet els fotògrafs de premsa tenen dificultats per fer la seva feina perquè està contínuament rodejada de gent. I els vigilants han de demanar una i altra vegada, als visitants, que no toquin la peça. Els caps de Plensa esdevenen icones allà on s'instal·len i el de Montserrat en unes hores ja s'ha integrat a l'espai. Plensa ha agraït a la comunitat el valor de decidir-se a exposar una obra d'art contemporani al seu temple. L'abat de Montserrat ha recordat que hi ha un paral·lelisme entre la filosofia dels monjos i la de Plensa, que vol que la persona es retrobi amb sí mateix.
Jaume Plensa amb el pare Laplana i l'abat Soler.
A la recerca de l'ànima
L'Anna de Plensa, se situa, doncs, en un espai de trànsit entre allò profà i allò sagrat. I la mateixa escultura representa, també el trànsit entre allò profà i allò sagrat.: "Hi ha la voluntat de reflectir la relació entre l'individu terrenal amb l'espiritualitat", comenta. Per a Plensa, "L'home té un punt de transparència, però també un punt d'opacitat". L'obra transparent però visible, reflecteix, segons el seu autor, la relació entre el cos i l'ànima. Segons des d'on es miri, l'escultura pot semblar transparent o opaca. "És com la vida mateixa", sentencia l'escultor, i afegeix que "pot servir per pensar que el més important de la vida és invisible".
Una Anna que ja no existeix
L'Anna que va servir com a model a Plensa per aquesta escultura era una nena barcelonina "d'entre 8 i 16 anys", com totes les 40 models de tot el món que ha usat els darrers 13 anys per a fer grans escultures, com explica l'escultor. Triant noies tan joves, Plensa pretén, segons ell, "reflectir una bellesa que és molt efímera", que al cap de ben poc no existeix". De fet, ja fa molts anys que Plensa va usar l'Anna com a model i afirma que "ja no existeix", tal i com és en l'escultura. D'aquesta forma, explica Plensa, l'escultura, "que tendeix a la immortalitat", entra en contacte amb la fotografia "que es dedica a allò efímer".
La fascinació per Montserrat
Fa 4 anys, Plensa va fer una instal·lació a un convent benedictí de Venècia, a San Giorgio Maggiore. Es tractava d'un dels seus caps femenins, transparents. El pare Laplana, director del Museu de Montserrat, quan va assabentar-se'n, es va apressar a suggerir a Plensa la possibilitat d'instal·lar una escultura a Montserrat. Va haver de convèncer el pare abat, la comunitat, i els responsables de la restauració del paviment de l'atri (era tot una aposta, perquè mai no s'havia fet res així). L'escultor no va dubtar-ho i va decidir fer un dels seus caps, però d'una mida més petita que el de Venècia per problemes d'espai. Plensa no volia perdre's l'ocasió d'exposar la seva obra a un lloc que significava molt per ell. Havia visitat molt aquest lloc de petit, i recorda amb nostàlgia les nits passades al monestir, el silenci que hi havia a les nits, la lluentor dels estels i la pau que s'hi respirava. Tot i que afirma no ser creient, Plensa afirma que Montserrat és un "món màgic, únic, extraordinari" i recorda que forma part essencial de la nostra tradició. A més a més, confessa que aquí s'hi percep "una energia estranya", perquè és un lloc fora del comú, com a conseqüència de la conjunció entre una natura excepcional i la presència de la comunitat benedictina. Plensa ha cedit aquesta obra de forma gratuïta per a la seva exposició durant uns mesos. No es descarta que pugui perllongar-se la seva presència a Montserrat, i ja hi ha qui voldria que restés aquí, però Plensa apunta que li agrada que el seu art sigui efímer i que a la llarga "el millor que pot passar és que la gent trobi a faltar l'escultura".
L'art, de cara a la societat
Plensa està molt content de presentar una de les seves cares en un espai tan concorregut com l'atri de Montserrat i de que aixequi tanta expectació. De fet, li encanta la interacció de la seva obra amb el públic que no està pensant en veure art. Creu que "l'art, massa sovint, s'ha distanciat de la comunitat" i critica "l'endogàmia de la comunitat cultural i artística en què sovint es tanca l'art. Per això prefereix exposar les seves escultures fora dels àmbits artístics. I entre els seus grans projectes de futur hi ha una gegantina cara de nena, que situarà a Nova York, a la vora del riu Hudson, de 32 metres d'alt. Realment, Plensa passa per un bon moment i ben aviat posarà les seves obres a Sant Petersburg, a La Haia, a València... La seva frustració: no haver pogut fer una gran escultura a Barcelona. Creu que els barcelonins "haurien de deixar descansar una mica Gaudí" i que ja seria hora que els escultors de la seva generació deixessin un llegat a la ciutat.
Sota l'Anna, els gravats
Plensa ha aprofitat l'ocasió per inaugurar una petita exposició al Museu de Montserrat, situat a sota la plaça de la basílica. En aquest espai que conté autèntiques joies artístiques i arqueològiques, i pel que han desfilat destacadíssims artistes contemporanis locals, s'hi exposa una petita mostra dels gravats que fa Plensa. En una sala petita, marcada per la intimitat, s'hi exhibeix una vintena d'obres. L'escultor afirma que són molt rellevants, perquè sovint són la base sobre la que posteriorment farà les seves escultures gegants, el "laboratori que dona cos a les obres d'art". Aquí fins i tot s'hi mostren dos gravats, de la sèrie Núria & Irma, que anticipaven els grans caps transparents que fa darrerament. La majoria de gravats tenen relació amb el cos humà: des dels de la sèrie Slumberland, fets a partir de la deformació dels rostres, fins als rostres de la sèrie de músics. Front a la grandiositat de l'Anna exhibida a un lloc amb tant de moviment com l'atri, l'exposició de gravats suposa un espai recollit, d'intimitat, on l'escultor espera que el visitant "pugui trobar la pau que no trobarà a l'atri".