La seva és una trajectòria ben inusual. Va irrompre amb una magnífica immersió a la psique d’un assassí en sèrie, que brodava l’Alex Brendemühl, a Les hores del dia (2003). Va convertir una pel·lícula tan insòlita com La soledat (2007) en la sorprenent guanyadora dels Goya. I va seguir experimentant amb títols tan polèmics com Tiro en la cabeza (2008), sobre un terrorista etarra, o amb la minimalista Sueño y silencio (2012), el film que, ens explica Jaime Rosales (Barcelona, 1971), va marcar un punt d’inflexió ben dolorós: “Quasi va ser la meva mort per la indústria. Era una pel·lícula relativament cara, però molt difícil per l’espectador, i va fer unes recaptacions ínfimes. Això em va provocar una crisi, i em vaig adonar que per sobreviure en aquest món havia de canviar algunes coses”, reconeix.
🧟♂️🧟♀️ MicheI Hazanavicius i Bérénice Bejo: una parella de zombis amb un premi Oscar
Fruit de la reflexió i de la voluntat per sobreviure en un món sense regles, Rosales va mirar de rebaixar les seves inquietuds artístiques i estètiques, per acostar-se al públic amb Hermosa juventud (2014), Petra (2018) i, ara més que mai, amb aquests Girasoles silvestres que estrena demà divendres: amb Anna Castillo com a miraculosa còmplice (quin talent tan descomunal el d’aquesta actriu!), el cineasta explica el periple emocional i sentimental d’una noia de classe baixa, mare de dues criatures, a partir de tres vincles amb tres homes molt diferents. D’alguna manera, la pel·lícula parla de relacions tòxiques, de dependència i de masclisme, també de precarització laboral i vital que està partint les ales de tota una generació (o dues).
Aquesta és la teva pel·lícula més lluminosa. Era un objectiu?
Ho pretenia, sí. D’una banda és la més lluminosa des de la dramatúrgia, des del que s’explica. Però també és la més assequible formalment. Les formes estan al servei de la història i dels personatges. I hi ha recursos estilístics, com l’ús del color i de la llum, fins i tot el tractament de la música, amb temes de Triana i de Pavarotti, que ajuden a la trama i a l’emoció. Tot això són decisions de direcció per explicar els temes que m’interessaven d’una manera més amable per l’espectador. Així que sí, volia fer una pel·lícula lluminosa, i les primeres reaccions de la gent que l’ha vist van en aquest sentit. Però també em diuen, i m’ha sorprès bastant, que hi ha unes el·lipsis molt marcades.
Volia fer una pel·lícula lluminosa, i les primeres reaccions de la gent que l’ha vist van en aquest sentit
És empíricament cert. Les pinzellades vitals de la protagonista amb cadascuna de les seves tres parelles s’estructura així.
Sí, sí, però per mi, aquesta narrativa és tan natural que no vaig pensar en l'el·lipsi com a tal: el què mostrem són fragments, moments, del camí de la protagonista. I hi ha el·lipsis dins de cada línia temporal, però així estava concebuda. El que no m’han dit, i també em sorprèn, és que la càmera està molt enganxada als personatges. Generalment en les meves anteriors pel·lícules, la càmera mai entra en el radi d’acció dels personatges. I a Tiro en la cabeza ni t’explico (riu). Això d’entrar al cercle dels personatges és un element molt notori a la pel·lícula. I quan ho fas, la intensitat dramàtica augmenta.
Després d’estrenar la teva anterior pel·lícula, Petra, ja apuntaves una voluntat d’aproximar-te als espectadors després de diverses pel·lícules formalment més arriscades.
Vaig començar aquest camí amb Hermosa juventud. Pensava que sempre tenia temps, més endavant, de tornar a uns llenguatges més experimentals, però el que necessitava era anar en la mateixa direcció que l’espectador. I amb cada pel·li he anat fent un pas més en aquesta línia.
Parlaves de supervivència en la indústria. Hi ha hagut també una evolució, un canvi més íntim, com a creador?
Les meves quatre primeres pel·lícules estarien en una mateixa família estètica, però també pertanyen a una forma concreta de relacionar-me amb l’espectador, amb mi mateix, amb la gent amb la qual treballo, i amb la mateixa indústria. Aquesta relació era una. I a partir d'Hermosa juventud, em relaciono diferent amb l’espectador, la gent amb la qual treballo i amb la indústria.
A partir d'Hermosa juventud, em relaciono diferent amb l’espectador, la gent amb la qual treballo i amb la indústria
I amb tu mateix?
Aquí anava: diguem que això també ha canviat. A la primera etapa em relacionava amb mi mateix com un autor que feia el que volia i de la manera que volia, amb total llibertat. El productor i el director són una mateixa persona. Però a la segona etapa, el productor i el director s’escindeixen: el meu jo productor li fa un encàrrec al meu jo director. Això ho sento íntimament, aquesta meva divisió en dos.
D’alguna manera la indústria t’ha modulat...
És que la indústria té molta força. És un mecanisme en el qual també esteu inclosos els periodistes, juntament amb els professionals i el públic. I tots feu molta pressió al creador, que és un únic individu. No hi ha un sol cineasta que sigui impermeable a això. Potser hi ha moments en què t’és més igual, però també n’hi ha en què el que vols és sobreviure. Quan comences, tothom és més tolerant, la pressió és més suau. El funcionament de la indústria fa que primer et diguin que ja els agraden les veus discordants i amb personalitat forta. Però a partir de la segona...
El funcionament de la indústria fa que primer et diguin que ja els agraden les veus discordants i amb personalitat forta. Però a partir de la segona...
... ja t’esperen amb els ganivets!
Sí, la pressió és fortíssima. Recordo que quan ja portava algunes pel·lícules a l'esquena, algú em va dir que era un dels directors més lliures del cinema espanyol, perquè feia el que volia. I de cap manera!
Però tu vas guanyar Goyas, màxim exemple que la indústria t’abraça, amb una pel·lícula com La soledad, que era formalment arriscada i no especialment fàcil per l’espectador.
Els premis, com les competicions dels festivals, estan dissenyats de tal manera que et donen un caramel i després te’l treuen. I quan et treuen aquell caramel que t’havien donat per ser lliure, t’avisen que si el vols tornar a tenir ja no pots fer el mateix. És llavors quan són capaços de formatejar-te. Aquell caramel era gratuït, però el següent ja no ho és. Això funciona així, i ho sabem tots. Jo, l’Albert (Serra), tots... Perquè no vivim fora del món. I ens mirem de reüll, aquest ha fet això i li han donat premi, aquell no ho ha fet i no li han donat. La indústria té una inèrcia molt forta. Tot i que tots plegats tenim problemes de públic i ha baixat la seva influència, el cinema continua sent una gran força i no es pot permetre que algú faci el que vulgui. Perquè si algú ho fa, podria arribar a tenir una influència ideològica o política que modifiqués les coses, i això no convé. I nosaltres, com a creadors, lluitem contra aquesta pressió.
El cinema continua sent una gran força i no es pot permetre que algú faci el que vulgui
Tornant a Girasoles silvestres, una de les causes més evidents de la llum de la pel·lícula és l’elecció d’Anna Castillo com a protagonista.
Tant amb Petra com amb Girasoles silvestres, els projectes van néixer amb un actor àncora. En cap dels dos casos era el protagonista. Allà era l’Alex Brendemühl, i aquí, l’Oriol Pla. I la idea era trobar la resta del repartiment tenint-los a ells presents en el procés de càsting. Vam començar les proves, i és curiós, perquè l’Anna Castillo va ser la primera persona que vaig veure, la primera a entrar per la porta. I va ser increïble, va fer la millor prova que he vist mai. Vaig ensenyar el vídeo a les meves filles, i em deien: "Doncs ja està, ja la tens, no?". Jo els deia que no, que era la primera persona que havia vist, i que hi havia més gent per veure. I em responien: "Per què? Si és perfecta!". Tenien raó.
Avui dia, encara no sé si l’Anna té un talent innat i una intuïció gegantina, o si té una tècnica invisible brutal. Perquè el que fa no és normal
Em sembla una actriu espectacular.
Avui dia, encara no sé si l’Anna té un talent innat i una intuïció gegantina, o si té una tècnica invisible brutal. Perquè el que fa no és normal. Té un rang immens, sempre està amb la concentració emocional adequada, i mai es desconcentra. En un rodatge, com en un partit de qualsevol esport, sempre hi ha alts i baixos, moments més o menys inspirats, però amb l’Anna no passa, ella és constant. Té la mateixa capacitat en escenes intenses, o en moments quotidians. Està sempre perfecta. És una meravella treballar amb ella. Dirigir actors és ben difícil, però amb ella la gràcia és que pots anar més lluny: sense esforç et dona un notable, i val la pena anar per la matrícula d’honor. N’hi ha d’altres que et donen un aprovat raspat amb molt d’esforç.
Has volgut fer un homenatge a les mares, amb la pel·li?
A mi m’interessaven molt dos temes. Per un costat, la variació quan tenim parelles, com les escollim, i com escollim persones molt diferents, que comporten tipus de relacions molt diferents, més o menys sanes. I per l’altra banda volia explicar un procés d’aprenentatge emocional, que és el que viu la protagonista. Fa un camí cap a una maduració que, en el fons, és una forma d’intel·ligència. Em semblava interessant apuntar que no tot a la vida és aleatori, que tots plegats som bastant responsables de les nostres vides. I que és possible aprendre dels errors. Els errors són humans i normals, però no aprendre d’ells és una catàstrofe. Respecte a les mares, al segon tram de la pel·lícula veiem les diferències entre el pare i la mare, que assumeix unes responsabilitats d’una manera més intensa i madura. El pare diu que fa el que pot, però no n’hi ha prou. És veritat que hi ha aquesta reflexió sobre el pes matern, i m’han dit, i sé, que Girasoles silvestres toca el cor de les mares.