Ha passat més d’una dècada des de que MicheI Hazanavicius i Bérénice Bejo van omplir pàgines de diaris i hores de televisió. Que The Artist guanyés cinc premis Oscar era tota una fita per una producció francesa, en blanc i negre i sense diàlegs. L’èxit internacional i les boníssimes reaccions del públic allà on es projectava, van convertir la pel·lícula en un fenomen. A partir de llavors, la lupa de mig món enfocava cada feina del seu director, Michel Hazanavicius (París, 1967). I la cotització dels seus protagonistes, Jean Dujardin i Bérénice Bejo (Buenos Aires, 1976), es va disparar.
Onze anys més tard, cineasta i actriu han rodat quatre films junts més: el drama bèl·lic The Search (2014), la sàtira sobre la figura de Jean-Luc Godard Mal genio (2017), l’entranyable El príncep oblidat (2020) i la delirant Corten!, la pel·lícula que han presentat al Festival de Sitges, que va inaugurar el Festival de Cannes i que arribarà als cinemes d’arreu el proper 21 d’octubre. Inspirant-se en la japonesa One Cut of the Dead, Hazanavicius ens fa testimonis del rodatge d’una pel·li de zombis de sèrie Z que pateix l’atac d’una invasió zombi real. Però Corten!, com feia l’original, va més enllà, i el cineasta, amb la seva dona i musa professional com a còmplice davant la càmera, fa una mirada divertidíssima a la seva professió, en un metarrelat ple de referències, picades d’ull i sàtires sangrants al món del cinema. Al mateix temps, tot un exercici d’estil, amb un ús del pla seqüència i un joc de miralls que aconsegueix fer saltar les llàgrimes de riure als espectadors.
Michel Hazanavicius i Bérénice Bejo s’havien conegut treballant junts a l’exitosíssima OSS 117: El Caire, niu d’espies (2006), paròdica comèdia d’espies amb un James Bond a la francesa (que, com The Artist, també interpretava Jean Dujardin), i acabat el rodatge van iniciar una relació que continua ferma, amb dos fills en comú que han acompanyat fins a Sitges als nostres entrevistats. El gran, Lucien, de 14 anys, s’espera a distància prudent; la petita, Gloria, d’11, s’asseu amb nosaltres, atenta a les bromes constants dels seus pares, que demostren la complicitat que els ha portat a ser una de les parelles més sòlides del cinema francès, davant i darrere dels focus.
Abans d’inaugurar Cannes amb Corten! vas dir que esperaves esbroncades per la pel·lícula. Quant hi havia de provocació, i de reivindicació d’un cinema pel públic, que és el que tu fas, i no per intel·lectuals?
Michel Hazanavicius: Doncs és veritat que volia ser una mica provocador, però és que la gent de Cannes pot arribar a ser molt entregada en la seva manera d’entendre i de valorar les pel·lícules. I, si està veient alguna cosa que considera dolenta durant més de quatre minuts, et pot esbroncar amb molta facilitat. Així que podia passar i en certa manera em divertia aquesta possibilitat. El cas és que sí, tens raó, jo faig pel·lícules per a la gent, no les faig per al crítics, que de vegades han estimat la meva feina i de vegades l’han posat a parir. Així que ja no m'importa tant el què pensin. Per descomptat, és millor quan els agrada la teva feina que quan l'odien, però ara ja no m’afecta. Sempre he treballat per al públic, fins i tot rodant una pel·li muda i en blanc i negre, estava pensada per arribar al gran públic.
Veient el teu cinema, es diria que la teva gran motivació és ser juganer: retratant el cine dins del cine o donant-li la volta a gèneres clàssics com les pel·lis d’agents secrets, el cinema mut o, aquí, el terror zombi.
M.H.: Sí, absolutament. Crec que jugar és la raó que porta a un nen a voler fer pel·lícules. És el que em va passar a mi, i he volgut continuar jugant durant tota la meva vida. Jugar és una feina que potser no sembli molt seriosa, però et puc assegurar que és boníssima (riu). M’encanta jugar i, de fet, et diria que un set de rodatge és la joguina més gran i bonica que et puguis imaginar. Així que sí, quan faig pel·lícules m’agrada tenir aquesta sensació de passar-m’ho bé.
Bérénice, quin tipus de director és en Michel?
Bérénice Bejo: Dels que els encanta treballar amb els actors. És un director que dona moltíssimes indicacions però que, al mateix temps, és capaç de deixar que siguis tu mateixa. Fa servir molt la intuïció: quan fa comèdia, per exemple, està molt atent a un sentit del ritme que té al cap, a una manera de dir les coses. I té molta intel·ligència en la posada en escena, en fer canvis sobre la marxa durant el rodatge que després beneficien el resultat final. Tornant a la feina amb els actors, li agrada portar-te a llocs molt diferents en una mateixa escena: acostuma a fer molts presses de cada seqüència, fa deu o quinze preses diferents, i no li importa tant que la facis perfecta de principi a fi com que en cada moment li donis el que té pensat. Si cal, et talla a meitat de l’escena perquè repeteixis un determinat gest o una determinada manera de dir un diàleg. I després agafa una frase d’aquí, una mirada d’allà o un moviment d’un tercer take. A mi m’agrada molt treballar amb en Michel justament perquè em porta a llocs desconeguts, em fa sortir del camí. És molt respectuós amb els intèrprets, i de fet... amb les seves pel·lis ha portat a uns quants actors a guanyar premis i nominacions, eh! Jean Dujardin, Romain Duris, Louis Garrel... I això és perquè els porta un esglaó més enllà. No hauràs vist mai a Louis Garrel com interpretant a Godard a Mal genio.
El teu torn, Michel: com és la Bérénice com a actriu?
M.H.: Ufff... (riu) No, parlant seriosament, m’entusiasma treballar amb ella. És una actriu molt treballadora i molt fiable. La confiança és mútua, perquè ella em deixa portar-la cap a una banda o cap a l’altra, és molt flexible, i com que sempre arriba al moment de rodar molt preparada i amb els deures fets, pot anar dirigint la seva interpretació cap a on jo vull. És molt fàcil treballar amb ella, i al set és una companya excel·lent: sempre intenta ajudar amb el que pot, té una enorme capacitat per posar els companys en la millor situació possible. I això és molt important. Un actor sempre és millor quan entén que forma part d’un equip, i quan té clar que la seva feina serà millor si els companys treballen millor.
Deia la Bérénice que tens cada escena al cap.
M.H.: Mira, el que tinc clar que a l’hora de fer una pel·lícula hi ha diverses veritats en el meu cap. Hi ha la veritat del guió, una veritat molt diferent al set de rodatge i una altra, que aquesta seria la veritat absoluta, a la sala de muntatge. I quan estic rodant tracto d’anticipar-me als canvis d’opinió que sé que tindré durant el procés de muntatge de la pel·lícula. En aquella sala és on s’acaba el procés d’escriptura del guió. He fet nou o deu pel·lis i sé que és allà on tot cobra sentit.
Com et canvia guanyar un Oscar o no guanyar-lo?
M.H.: No sé com et canvia, perquè no sé com hauria estat la meva vida sense guanyar-lo, però realment no crec que m’hagi canviat gaire. El que sé és que hi ha molta gent em té una mica més de respecte gràcies a l’Oscar, i que hi ha molta gent que m’odia més per culpa de l’Oscar. Sí que canvia la manera en què la gent et veu, o en com veu les teves pel·lícules o quines expectatives tenen. I ajuda a l’hora de trobar finançament per les pel·lícules següents. Aquestes coses potser sí que es noten, però personalment... no m’ha passat allò de despertar-me després d’una nit màgica sentint que tot ha canviat.
B.B.: Ella va néixer poc després dels Oscar (assenyala a la seva filla, Gloria, d’11 anys, que ens acompanya durant l’entrevista, somriu i ens fa una reverència teatral, veient focalitzades les nostres mirades en ella). Aquest és el nostre Oscar viu, una filla! Tenim una estàtua molt bonica! (riuen tots dos)
M.H.: Sí, ella és tot un premi!
En tot cas, l’Oscar dona major capacitat d’elecció, de fer el que vols...
B.B.: Sí, però en realitat abans de l’Oscar ja podia triar, perquè per fer The Artist has de tenir cert poder. Més que fer el que volia, li va permetre seguir fent-ho. Òbviament, la gent que inverteix diners en el cinema dona molt de valor a un premi com aquest. En tot cas, l’Oscar va arribar fa onze anys, fa moltíssim temps, però la gent segueix veient la feina d’en Michel amb això al cap. I hi va haver un sector de crítics que no veien que The Artist fos prou bona com per guanyar l’Oscar a Millor Pel·lícula, i amb les pel·lícules que van venir després l’esperaven...
... amb el ganivet ben esmolat?
B.B.: Sí, una mica sí.
Tu estaves nominada però vas perdre...
M.H.: Per ella, el premi era viure amb algú que sí té un Oscar, això ho va canviar tot (diu entre rialles, fent-se l’important).
B.B.: (riu) En realitat, a mi la nominació em va suposar obrir les possibilitats de feina. El meu potencial internacional va augmentar. Jo he treballat molt a Itàlia, amb directors com Marco Bellocchio, Francesca Archibugi o Sergio Castellitto. També he rodat a Alemanya, a Argentina... La gent a tot arreu em coneix gràcies a The Artist, i això sempre ajuda per promocionar qualsevol pel·lícula.