Certament, no hi ha animal més bonic que el cavall. Pel seu múscul, per la seva noblesa. A Jérez de la Frontera, per exemple, tenen veritable devoció per ells. Com també n'hi ha pels cantaors de flamenc. Per tant, la connexió existeix. En el documental Siete Jereles, una producció de Pedro G. Romero i Gonzalo García Pelayo, recorren la ciutat durant set nits a cavall. De fet, l'inici del documental, amb els cavalls baixant de la plana a la ciutat, és una de les escenes més boniques i emotives que pot veure's un en una pantalla. És un monument a l'amor, a la bellesa. Els plànols des de dalt veient com els cavalls galopen per aquests carrers i el so que emanen, són una fantasia. És un recorregut per la tradició, per aquestes sagues familiars. I encara que Israel Fernández no va néixer a Jérez, estic segur que s'identifica amb aquest sentiment. N'hi ha prou amb comprovar la portada del seu últim disc, Pura sangre.
Israel Fernández és la veu que ha emergit amb més força i brillantor del flamenc els últims anys
El cantaor del segle XXI
Israel Fernández és natural d'un poble de Toledo i el flamenc, com aquell que diu, el porta a les venes. Pot ser que sigui la veu que ha emergit amb més força i brillantor en el gènere els últims anys. I encara que compleix amb tots i cadascun dels patrons establerts en el flamenc: l'actitud, l'estètica o certs costums; el toledà té una missió: apropar el flamenc als més joves. Sense renegar d'aquests criteris més clàssics, com si fa Niño de Elche (manté una relació curiosa d'amor/odi amb el món flamenc) però sense quedar-se recolzat únicament en la tradició. Just en aquest punt intermedi que tant el beneficia, gaudeix del respecte dels grans i l'observen amb curiositat els més petits de la classe. Un cas semblant al de Rocío Márquez, inquieta per naturalesa i que, com Israel, si el cos s'ho demana, es deixa embruixar per l'encant de l'electrònica.
A ell se l'ha batejat com el cantaor del segle XXI, una etiqueta guanyada a pols, però que, en certa manera, fa vertigen. D'altra banda, la comitiva del més cool o alternatiu també li ha llançat el guant. Alguna cosa té, que també ha enganxat a aquesta parròquia, potser és aquest port de pirata o de guàrdia del castell. Així doncs, la seva presència en un temple com el del Liceu, dins de la programació del Banc Mediolanum Festival Mil·lenni, li atorga una categoria reverencial. Culminant un gran 2023, en què el seu últim disc, Pura sangre, ha regnat en moltes llistes de música especialitzada, a Israel calia tastar-lo en un escenari en el qual, una vegada allà, tot fa olor de final de Champions League.
Israel Fernández ha conquerit un públic jove i variat. L'eclecticisme ha arribat al flamenc
Si bé, ell no s'amaga: la seva veu i l'esperit de l'actuació, depèn molt del dia. Hi ha infinitat de factors que influeixen. Acompanyat del seu inseparable guitarrista, Diego del Morao, i un trio que suma palmes i cajón, van sortir al trot. Expectants ells i expectants els assistents al recital. Hi havia un respecte mutu i ganes de comprovar què es cou entre bastidors. Per començar, acumulació de nervis i un grau suprem de responsabilitat. "Em fa por fins i tot parlar, però he de fer-ho", reconeixia Israel després d'aquest primer pas amb Soleá de mi casa, en la qual canta allò de: "Nos hemos criado en la era, jugando mañana y tarde, llenos de polvo y arena". Amb una prosa fabulosa, ell no necessita exagerar el gest (ni tan sols el cant), amb unes lletres que tenen tant pes com la mateixa interpretació.
Des de l'amfiteatre algú li crida: "Que bonic ho fas, nen". I així és, en els tangos Caminos y vereas, interpel·la la nostàlgia: "Me acuerdo de mi familia, de mis tíos y mis abuelos, de esas bonitas reuniones que en el corazón los llevo". En un moment donat, s'asseu al piano i demana perdó als pianistes. "Jo soc autodidacte", diu. I apunta: "L'important és apostar". Per a la pròxima, millor no disculpar-se, visca els autodidactes! Israel toca amb summa elegància i intuïció, té sentit per a la melodia, és un altre recurs que es treu de la màniga. Amb aquest afegit, és un artista més complet si cap. Diego del Morao reconeix l'emoció per ser allà i l'orgull que sent pel seu amic Israel: han fet aquest camí junts. A continuació arriben les seguidilles, el tiberi amb afartament de buleries (Al tercer mundo i Despierta) i un final, després del fandango de La tuya y la mía, amb capelleta inclosa: tots ballen i, el més important, tots somriuen. I el públic dret, aplaudint d'allò més. Baixant les escales de l'amfiteatre ja de sortida, es constata el propòsit: Israel Fernández ha conquerit un públic jove i variat. L'eclecticisme ha arribat al flamenc.