Ja fa temps, massa temps, que ha emergit de les cavernes virtuals una crítica (?) cinematogràfica i televisiva basada en el titular efectista i la condemna instantània, especialment acarnissada quan es tracta del que es percep com a mainstream i compta amb una legió de seguidors entusiastes. Marvel és una de les dianes preferides d’aquests analistes de sofà. Ho haureu notat perquè quan el producte no està ni estrenat ja han emès el veredicte i les seves invectives tenen més a veure amb la marca que no amb el contingut concret. Ironheart, del catàleg de Disney Plus, no ha estat una excepció.
Era dolenta per decret, en definitiva, aconseguint que defensar-la sembli un acte de fe
Una sentència preventiva (errònia)
La nova sèrie de Marvel, sobre un personatge fins ara secundari a l’UCM, no portava ni una hora al catàleg de Disney Plus i ja et trobaves comentaris apocalíptics a les xarxes. Un hate desfermat que feia pudor d'opinió preventiva i que, naturalment, repercutia en les puntuacions dels portals especialitzats. Era dolenta per decret, en definitiva, aconseguint que defensar-la sembli un acte de fe. Però el més curiós del cas és que Ironheart no només no és dolenta (entre d’altres coses, parafrasejant el títol, perquè té cor) sinó que justament és una intel·ligent relectura d’Iron Man centrada en els que no tenen grans fortunes per convertir-se en superherois i, el més important, que dispara amb gràcia contra els megalòmans com Elon Musk i els seus acrítics i demencials seguidors. Per tant, tanta aversió a la sèrie dona un valor afegit al seu discurs, perfectament resumit en una escena en què la protagonista (gran Dominique Thorne!) li etziba al seu interlocutor home i blanc que les oportunitats, ell, les té des que va néixer.
A diferència de la majoria de sèries recents de Marvel, que no deixen de ser pel·lícules allargassades i fragmentades, Ironheart es ressenteix de tenir només sis episodis
Destí de superheroïna
La protagonista, Riri Williams, va entrar al MIT gràcies a l’armadura que li vam veure lluir a la segona entrega de Black Panther, que la va convertir en la gran hereva del llegat creatiu de Tony Stark. Però els seus problemes de disciplina i un incident desafortunat la porten a haver de tornar cap a casa, a Chicago, i a haver de posar la seva brillantor al servei de feines al marge de la llei. És així com se suma a la banda d’atracadors liderada per l’enigmàtic Parker Robbins. Primer ho veu com una manera de guanyar diners ràpids i poder demostrar al món que la genialitat no depèn d’un gran cognom ni d’una gran fortuna. Però quan s’adona que s’acaba de ficar en un embolic més perillós del que es pensava, haurà de convertir-se en la superheroïna que està cridada a ser.
Fotograma de la sèrie Ironheart
És un entreteniment que encerta a l’hora de construir el conflicte de la protagonista i treu profit dels seus aires de contrapunt urbà i canalla d’Iron Man
Una sèrie que es fa curta
A diferència de la majoria de sèries recents de Marvel, que no deixaven de ser pel·lícules allargassades i fragmentades, Ironheart acaba ressentint-se de tenir només sis episodis. Es passa d’esquemàtica en algunes subtrames i hi ha alguns personatges que mereixien un arc dramàtic més definit. Però a banda d’això, és un entreteniment molt notable que encerta de ple a l’hora de construir el conflicte de la seva protagonista i que sap treure profit als seus aires de contrapunt urbà i canalla d’Iron Man --saga, per cert, amb la que sap fluctuar gràcies a un gir ben articulat. Sigui com sigui, Ironheart no canviarà la història de les plataformes i no agradarà als esnobs de sobretaula, però és una d’aquelles sèries que lamentes no haver vist quan eres adolescent i t’emocionaves amb qualsevol cosa que fes pinta de vinyeta.