Irene Zugasti (Madrid, 1988) és una periodista quirúrgica, doncs el que dissecciona ho fa a consciència i amb mestria. Recentment ha publicat amb l'editorial #SeAcabó. La doble victoria de las campeonas del mundo de fútbol, anàlisi del que va passar amb les campiones del Mundial de la Selecció espanyola de futbol, els anys de maltractament que van patir amb l'anterior entrenador, la situació límit a la qual van arribar el 2022, el piquito de Rubiales, l'assetjament de la Federació a Jennifer Hermoso, la valentia i sororitat de les jugadores i, a grans trets, el panorama camforat en el qual es mouen aquestes esferes. No parlem de les pilotes, sinó dels universos circulars en els quals encaixades de mà se segellen amb comentaris i accions masclistes que han impedit, fins ara, molts dels avenços socials per a les dones en el futbol. Prologat per la ja exministra d'igualtat Irene Montero, aquest llibre posa el colofó a un any on la victòria no només va ser de les jugadores, sinó de totes les dones. Durant el mes de desembre, en espera de confirmació d'una data concreta, tindrà lloc la presentació del llibre a Barcelona.

Acabem l'any amb aquest llibre on es repassa una de les fites de la lluita per la igualtat en la història de l'esport estatal, fins ara un dels sectors més masculinitzats.
Sí, i crec que no se li pot donar un millor i més emocionant epíleg a aquest moment polític per al feminisme. Venim d'un cicle de mobilitzacions arrencades en el que algunes han anomenat "quarta onada", però que jo diria més que ha estat un desbordament, iniciat a mitjans de la dècada passada i amb la violència sexual en el centre de les demandes feministes. Penso en el Me Too, en el Cuéntalo, en les mobilitzacions de la Manada, en el Ni una Menos, en el "jo sí que et crec"... Un cicle amb moltíssima convulsió política pel que fa a la igualtat i els drets de les dones a tot el món, i per descomptat en l'Estat espanyol. Per això té alguna cosa com de "justícia poètica" o justícia esportiva que hagi estat precisament en l'esport, que és el summum de la masculinitat, de la "fratria" dels homes, en el negoci dels senyors per a senyors per antonomàsia, on s'hagi cuinat la resposta feminista més mobilitzadora i amb més impacte dels últims anys. És hermosamente irònic.

Per què comentes al llibre que ha estat una doble victòria.
Perquè, en primer lloc, han guanyat un mundial de futbol. I l'han guanyat malgrat haver patit dècades de menysteniment, de condicions laborals precàries i molt per sota del rendiment que demostraven, sent invisibilitzades, menyspreades, maltractades. I malgrat tot, quan han tingut una oportunitat per brillar, han demostrat que poden guanyar un Mundial; ni més ni menys que el somni a què aspira qualsevol esportista. Però en segon lloc, han guanyat el que per a moltes és igual d'important -per a mi, et diria, fins i tot més: han guanyat un relat i una conquesta social, política i cultural que és el Se Acabó. I aquesta victòria ha estat la de reconèixer la violència sexual i els abusos contra les dones en l'àmbit laboral però també fora, la de demostrar que la lluita col·lectiva funciona, i la de la sororitat com el marc en el qual es desenvolupen aquestes lluites. Sovint m'han retret que moltes poséssim el segon sobre el primer, o que fins i tot, enteléssim la victòria esportiva amb la qüestió Rubiales. Però crec que han estat les mateixes jugadores les que han demostrat que elles volien parlar d'això, que volien disputar la baralla, i que és perfectament compatible celebrar una victòria mundial, ser campiones de futbol femení, amb ser a més la veu i el rostre d'una batalla pels drets feministes i laborals de les esportistes. No era incompatible ni excloent, el que passa és que molts tenien por que "polititzar" el conflicte els perjudiqués. Com si no estigués ja per endavant polititzat per tots aquests senyors de vestit i jaqueta que manegen els fils del sector!

Es perfectament compatible celebrar una victòria mundial, ser campiones de futbol femení, amb ser a més la veu i el rostre d'una batalla pels drets feministes i laborals de les esportistes

Ens remuntarem abans del petó, abans de la final, abans del Mundial. Com és possible que a tota la societat o la majoria se'ns passés la carta de les jugadores denunciant la situació d'assetjament i discriminació que estaven vivint.
Totalment, a mi la primera, que quan llegia fa un any i mig sobre el "motí de les 15" i sobre la situació de les esportistes -especialment el debat salarial, que era del que s'ha parlat molt en els últims anys- no era capaç de dimensionar el que hi havia darrere, encara que ja llavors em va sorprendre, ens va sorprendre a moltes, que hi hagués un moviment així al si del futbol, tan acostumat -em refereixo al masculí- a actuar en la lògica que "el que digui el míster" i de negociar gran part de les seves condicions des del privat, l'individual, no el col·lectiu. Però el fet és que hi va haver una campanya de silenciament d'aquestes dones, orquestrada des de Federació, Liga i sobretot, els mitjans de comunicació esportius. Les van criminalitzar, les van menysprear i les van excloure activament. I si avui repasses l'hemeroteca, allò va ser una campanya ferotge. Va resultar que el 2022 les jugadores que van reclamar millors drets laborals per les vies i canals que elles van considerar millors i molt legítims, van ser titllades de "capritxoses", "xantatgistes" o disruptives. A les portades de la premsa, en les tertúlies de ràdio. Recordo fins i tot a Vilda i Rubiales celebrant mesos després que aquest "motí" hagués apartat les que "molestaven", que "no aportaven" a l'equip. Però és que resulta que això també venia de molt més enrere, de 27 anys de maltractament de l'anterior seleccionador, Quereda, com explica el documental Romper el Silencio (2021). És a dir, que el "Se Acabó" era, en realitat, una lluita en nom de generacions d'esportistes llastades per un maltractament sistemàtic, combinat amb un menyspreu al que significava l'esport femení. Era una estructura de poder masclista operant per assegurar que l'esport femení funcionava sota les seves normes.

El 2022, les jugadores que van reclamar millors drets laborals per les vies i canals que elles van considerar millors i molt legítims, van ser titllades de "capritxoses", "xantatgistes" o disruptives

El llast, com bé expliques al llibre, no ha estat només Rubiales. Quin paper juguen figures com Vilda o Tebas en la Federació Espanyola de Futbol?
Reduir això que ha passat a Rubiales, fer un "control de danys" que es limités a ell, seria injust i, a més, bastant poc efectiu, encara que es pretengués fer així al principi. Però allà elles van ser molt vehements i es van plantar perquè el que volien era canvis estructurals. Canvis profunds i una renovació al si de la federació i dels seus lideratges. En el cas de Vilda, el seu paper disciplinant i controlant les jugadores té un encaix lògic amb les formes de dominació desplegades per Rubiales. Javier Tebas, com a "arxienemic" de Rubiales, ha jugat el paper de moure interessadament la maquinària interna, la mediàtica i política necessària perquè caigués Rubiales. Però això no li converteix en un personatge millor en aquesta història... Com dic, el "sistema-futbol" com l'anomenem al llibre, és molt més que un directiu o un club determinat: és un duopoli de poders en el qual els qui arriben a posicions de lideratge acumulen una enorme capacitat per incidir no només en el negoci del futbol, sinó molt més enllà. I per a això fan falta, a més, molts elements a l'ombra, que anem explicant al llibre: noms que ens passaven desapercebuts però que en realitat s'entronquen amb altres estructures de poder del que podríem anomenar "l'estat profund" o "les clavegueres de l'estat".

WhatsApp Image 2023 11 23 at 20.29.14
La periodista Irene Zugasti acaba de publicar #Seacabó, crònica de la doble victòria de les campiones del món de futbol / Foto: Arxiu Irene Zugasti

Explica'm una cosa que no sapiguem o que expliquis al llibre per veure per on van els trets d'aquesta Federació esportiva... Per exemple, Tebas s'enorgulleix d'haver estat militant de Fuerza Nueva.
Tebas, efectivament, és un falangista irredempt des de la seva joventut fins avui, que és part del think tank universitari de Le Pen i Vox. Precisament va dimit aquest passat dia 22, per tornar a impulsar la seva reelecció al capdavant de la patronal del futbol, La Liga, perquè sap del cert que és molt difícil que algú li faci ombra per ser reelegit. Des d'allà desplega un poder enorme que ha de veure amb el futbol, però no només: llicències audiovisuals, especulacions urbanístiques... corrupció política a tots els nivells, per descomptat. Però de la mateixa manera, per la Federació també desfilen altres noms que estan directament vinculats, per ejemplo, amb el cas Villarejo. O amb la comunicació institucional del Partit Popular i del PSOE. I amb la judicatura. I suma, i segueix. De vegades em sento una mica com aquests personatges de les pel·lícules que de posar-se a llegir i investigar acaben una mica trasbalsats davant una pissarra plena de papers, retalls, fils, fotos... És aclaparador tanta màfia, tanta claveguera, tantíssims diners movent-se entre aquest tipus de personatges que són els qui manegen les grans empreses, els grans contractes públics, els avals polítics... De fet, com a feminista, aquesta part de la història m'era menys motivadora explicar-la, però era era necessari fer-ho. Perquè quan ataquen amb tant afany a les dones que lluiten, és perquè en aquesta lluita contra la violència sexual, contra el masclisme laboral o per la igualtat salarial s'estan posant en perill també els privilegis de tots aquests homes poderosos, els famosos, i els que s'amaguen entre bambolines.

Creus que el canvi d'entrenador a Montse Tomé, una dona, ha suposat un canvi?
Crec que el de Montse Tomé va ser un cas típic de "penya-segat de vidre", és a dir, posar a una dona a capitanejar un moment complicat i tens de crisi d'una organització per evitar cremar altres figures i a més legitimar el discurs que era, per fi, la primera dona entrenant la Selecció. Pel que es deia, no era la preferida de la plantilla, però per una qüestió de sororitat, crec que el seu acompliment com a entrenadora i sobretot manipulant la situació interna hauria de ser jutjat per elles, les jugadores, i per com està funcionant en els últims partits. L'escarni inicial em va semblar terrible, la veritat.

La Lliga i la RFEF fan olor a Brummel, a pisos amb prostitutes a Salobreña on es tancaven els grans acords, a capitalisme d'amigots, a "mannerbund" o pacte de silenci entre cavallers, a opacitat, a irregularitats...

La Lliga i la Federació a què oloren?
Fan olor a Brummel, a pisos amb prostitutes a Salobreña on es tancaven els grans acords, a capitalisme d'amigots, a "mannerbund" o pacte de silenci entre cavallers, a opacitat, a irregularitats... És normal que moltes persones ens sentíssim alienes al futbol que representava tot això.

Hi ha una fragment magnífic al llibre que resumeix el món a què ens enfrontem les dones esportistes i no esportistes: "Encaixar en l'univers del futbol té la capacitat de poder definir-se, de ser per a no-ser (ni dona, ni marieta, ni un fluix, bàsicament)".
Sí, en realitat la masculinitat hegemònica s'ha representat en la seva forma més perfecta a través del futbol masculí, però això es projecta en el patriarcat en general, és a dir, és la seva causa i conseqüència. Per exemple, no fa ni un mes, en una entrevista en el Partidazo de la Cope, un jugador de regional, porter, feia broma amb Juanma Castaño, el presentador, dient que l'havien marcat gols "com de futbol femení", amb referència que eren gols dolents, sense mèrit, fàcils de parar. A les grades és habitual escoltar insults com a "marcia", "mico" als jugadors racialitzats, o el famós "Shakira és una puta" que li cantaven a Piqué. Per què? perquè entrar en la "fratria" futbolera significa ser acceptat en aquesta masculinitat hegemònica, és igual si és una lliga professional o la lligueta de l'escola. I no ser acceptat o intentar ser estat i ser exclòs, tot va precisament d'això, de no ser part d'aquest privilegi de fratria. És impressionant que a hores d'ara no hi hagi un sol cas de jugadors de La Liga que hagi sortit de l'armari, per exemple. Havent-hi gais poderosos en molts altres àmbits com la política o la cultura, i en el futbol continua sent impensable. De fet, n'hi ha prou amb fer un tomb per la "manosfera" digital entorn del cas Rubiales per veure quin tipus de violència s'exerceix sobre les jugadores: que són males esportistes, que són lesbianes, que són feminazis, que viuen "de paguetes", que no mereixen una equiparació salarial perquè no "valen" el mateix al mercat del futbol.

La masculinitat hegemònica s'ha representat en la seva forma més perfecta a través del futbol masculí, però això es projecta en el patriarcat en general, és a dir, és la seva causa i conseqüència

Creus realment que podem canviar el futbol tal com s'ha concebut des de fa... 100 anys?
Absolutament! El feminisme pot canviar el futbol, com pot canviar-ho tot. No soc ingènua, el futbol-negoci i les seves estructures neoliberals en l'econòmic i ultraconservadores en el social i cultural no es canviaran en dos dies encara que, crec que haver-li exposat i assenyalat les seves vergonyes, sobretot per als qui desconeixien o eren alienes al seu funcionament, és el primer pas per poder desmuntar-lo. La transformació que pot implicar en una lligueta de barri, en la correlació de forces que opera al pati d'una escola, en una empresa on s'exerceix assetjament sexual, allà, si es poden canviar coses. De fet, les consultes a espais sindicals sobre violència sexual s'han multiplicat des del Se Acabó: això vol dir alguna cosa. A més, hi ha un altre futbol popular, dels barris, de la gent, dels clubs compromesos que sempre ha estat allà i on cada vegada hi ha més dones i més dissidències. I sent com és una eina fonamental d'identitat, de grup, de socialització, poder canviar-lo, "intervenir-lo" des del feminisme, és profundament poderós.

Hi ha un altre futbol popular, dels barris, de la gent, dels clubs compromesos que sempre ha estat allà i on cada vegada hi ha més dones i més dissidències

Seguint el relat del llibre i dels fets, sembla que cada error o cada negligència anaven sent resoltes sobre la marxa amb una poca traça digna d'un espectacle de Boja acadèmia de policia.
Sí, és acollonant aquesta poca traça. Que en cas del discurs del "No dimitiré" de Rubiales és ja flagrant, perquè ell va tenir l'oportunitat de fer una altra cosa, va poder redimir i salvar els plats, com sol dir-se, però va optar per aquesta línia de defensa que el va acabar de defenestrar a ell i al seu equip. I allà hi ha poca traça, clar, però també l'entossudiment d'uns homes i d'uns poders incapaços de llegir el món fora de les seves "cambres d'eco", dels seus espais d'impunitat, i que pensaven que aquesta crisi no només podien trampejar-la, sinó que de fet podien sortir airosos imposant el seu relat. De fet, la primera nit després del petó no consentit, Rubiales i els periodistes de COPE reien de les crítiques que moltes persones havien manifestat públicament, incapaços de comprendre la magnitud. A més, no eren conscients de les dones tan valentes i tan fartes que tenien davant, i de la determinació que anaven a tenir elles per portar fins al final les seves reivindicacions i la seva necessitat de justícia.

Quin és el grau d'impunitat amb què se saben aquestes corporacions?
No et diria que absolut, però gairebé: no hi ha res més que veure quants casos de corrupció en les seves diferents modalitats penals s'obren i arxiven al voltant d'ells, quantes situacions s'han silenciat o simplement s'han deixat "morir" mediàticament o políticament sense conseqüències. Per exemple la famosa Supercopa de Rubiales i Piqué, on es repartien públicament les comissions milionàries de portar-se el torneig a una dictadura salvatge com és l'Aràbia Saudita, un "cop d'especulació" que molts fins i tot aplaudien. I en el qual a més, a sobre, van presumir de portar "la igualtat" a aquesta teocràcia masclista.

Rubiales i els periodistes de COPI reien de les crítiques que moltes persones havien manifestat públicament, incapaços de comprendre la magnitud

Quin paper juga el Ministeri d'Esports en tot això? I el d'Igualtat?
El ministeri d'esports va tenir una actitud molt tèbia, va mesurar molt les seves paraules i la seva exposició, molt PSOE. Al principi, crec jo, haurien desitjat que es "baixés" el suflé mediàtic i no haver d'intervenir. Tampoc no és que haguessin estat especialment disposats a ajudar les jugadores en ocasions prèvies, sigui dit de passada. Una vegada es van veure obligats a actuar per la dimensió que prenia l'assumpte, i van aconseguir aquesta comissió de negociació tripartida amb RFEF i jugadores i els seus sindicats, va ser perquè, o intervenien, o allò se'ls escapava de les mans. Però per sort, perquè almenys les negociacions s'establien amb unes garanties que no havien existit abans. Igualtat tanmateix, crec que va ser al contrari: es va posicionar des del principi, amb moltíssima rotunditat, dient agressió al petó no consentit, i es va posar a disposició per acompanyar en el que pogués o necessités qualsevol víctima d'aquesta violència. L'Institut de les Dones va emetre un comunicat exemplar amb els recursos disponibles per a qualsevol dona víctima d'una cosa semblant, i el Ministeri va homenatjar el Se Acabó a la seva última campanya del 25 N, abans de marxar Irene Montero. Considero honestament que ha estat una reacció molt sorora, sense voler capitalitzar ni marcar el ritme del que passava, però demostrant que un govern i un ministeri que es diu feminista tenia que estar amb elles i protegir-les, no podia mirar cap a un altre costat.

T'ha prologat el llibre Irene Montero, l'exministra. Com va sorgir aquesta col·laboració.
He tingut la sort enorme de formar part de l'equip d'Igualtat en la seva última etapa, que va coincidir precisament amb l'aprovació de la LOGILS i amb la part més salvatge de l'ofensiva per terra, mar i aire que ha patit Irene Montero. He vist i viscut molt de prop la magnitud de la violència política i judicial que es va desplegar contra ella i contra el seu equip -Pam, Vicky Rosell, Isa Serra...- per ser ties joves, d'esquerres, fent política i incomodant-ne molts. Ha estat molt dur treballar sota aquesta violència, però no em penedeixo ni crec que ella ho faci, d'haver defensat per tots els mitjans una llei que és una bona llei, però sobretot, una forma de fer feminisme des de les institucions que va posar nerviosos a molts poders. Van aprofitar per colpejar-la com, crec, no ha fet cap altra política en democràcia. Penso en Aído i Pajín amb Zapatero, que també van ser molt colpejades mediàticament, o penso en les polítiques catalanes que han hagut d'exiliar-se o enfrontar la repressió, lògicament. És aquesta mateixa lògica de violència política per silenciar dones i veus dissidents, però a més, en el cas de Montero, amb la terrible perversió de fer-ho a través d'un "lawfare" judicial amb la violència masclista i les seves víctimes en el centre de l'equació. Irene ha estat una dona fortíssima, que ha portat fins al final el que creia que havia de defensar, i que honestament, ha pagat un preu que hauria de fer reflexionar totes les dones que fan política, fins i tot discrepant, des d'un o un altre espai, perquè no li ho desitjaria a ningú. Davant d'aquests atacs, el tenir equip, companyes, amigues, sororitat, l'anar juntes a porteria per parar el gol ha estat fonamental, i aquest ha estat un altre aprenentatge, que no ens hem de deixar soles. Per això no imaginava algú millor per prologar el llibre, perquè ella és part d'aquesta història i perquè crec que a més, en els pròxims anys, la seva veu serà importantíssima per continuar pensant políticament els drets feministes.

Quin paper ha jugat (mai millor dit), la LOGILS (la llei del Sí és Sí) en processos com aquest.
La LOGILS té una part integral de la qual s'ha parlat molt poquet, enfosquida pel debat penal, que ha estat un debat interessat per deixar caure la norma i el Ministeri. Però és una llei exemplar, ho dic amb l'honestedat d'algú que porta una dècada treballant en polítiques de gènere amb administracions de tot signe i que valora les polítiques públiques per la seva capacitat real de resposta als problemes de la gent, de les persones, de les víctimes en aquest cas i de les supervivents. La LOGILS reconeix la violència sexual i posa en el centre el consentiment com un concepte fonamental, perquè no pot ser que en aquest Estat, encara, calgués demostrar al jutge que et vas resistir, que hi va haver violència, per provar una agressió sexual. I si el que hi ha és superioritat, jerarquia, parentiu, submissió química? I si et viola el teu marit? I si t'assetja el teu cap? La LOGILS ha permès que existeixi aquest debat i quan vam veure aquest petó en televisió, moltes vam entendre el del "Només sí és sí". D'altra banda, és una llei que reconeix la reparació de les víctimes, la responsabilitat de l'estat en les violències, que era una assignatura pendent en aquest tipus de polítiques. I farà obligatòria l'existència d'un Centre de Crisi 24h a cada província de l'estat, un model d'atenció per a qualsevol dona que estigui patint violència sexual o el seu entorn, amb professionals compromeses i amb perspectiva de gènere, la qual cosa impedeix procecsos duríssims de qüestionament, de revictimització, el "via crucis" probatori de la violència... i sobretot, genera un espai segur a què recórrer.

Consentia, Jennifer? Òbviament que no, però molts la van acusar de no haver estat "la víctima perfecta"

Per què hi ha persones no estan d'acord amb què un petó sense consentiment sigui un delicte. Aquí el problema és el consentiment o el marc del poder des d'on s'exerceix.
Allà entrem en el debat molt necessari sobre el punitivisme en matèria de violència sexual o sobre si el consentiment, i no altres paradigmes, com el desig, són el que ha d'estar en la centralitat de la violència sexual. Jo crec que mai no s'ha defugit aquest debat i que és sa tenir-lo en el marc dels feminismes. Ara bé, tornant a la llei, precisament es fusionaven ambdós delictes, agressió i abús sexual, per fer un marc de penes suficient per penar petit el petit i gran el gran. Jo si considero que anomenar violència i agressió sexual a la qual cosa en efecte ho és, encara que hi hagi lògicament graus i nivells és clau, perquè crec que reconèixer-se víctima obre el camí a exigir reparació i responsabilitats i no et col·loca necessàriament en una posició sense poder. De la mateixa manera, el consentiment, tal i com el planteja la llei o autores com Naredo, Barjola o Tardon, per exemple, és precisament el millor marc per analitzar tota l'estructura que envolta a la violència sexual: qüestions com les relacions de poder existents per cometre aquesta agressió, les circumstàncies en què aquesta passa o qui és el victimari, l'agressor, es comprenen molt ben explicades des del consentiment. Consentia, Jennifer? Òbviament que no, però molts la van acusar de no haver estat "la víctima perfecta", de no estar a casa plorant, tancada, de no haver reaccionat amb rotunditat en aquell moment. Aquest qüestionament que se li va fer i se li fa a tantes i tantes dones ha de veure més amb aquesta idea de consentiment com aquesta manifestació lliure i expressa de la voluntat i el desig, especialment, de les dones, que se'ns ha furtat durant tant temps la capacitat de desitjar i d'expressar el nostre desig, però també de rebutjar-lo.

WhatsApp Image 2023 11 23 at 20.29.15 (1)
Entrevistem Irene Zugasti, autora de #Seacabó / Foto: Arxiu Irene Zugasti

Parlem de 'Geri'. No de la Spice Girl (sinó de Gerard Piqué). Fins a quin punt els jugadors contribueixen a un sistema mafiós i testosterizat en l'esport. Els importa jugar o els importa el negoci?
M'agrada més la Spice (riures). Crec que els jugadors són en molts casos peons del joc de poder de la llotja, però en casos com 'Geri', són protagonistes i agents fonamentals del funcionament de tot aquest entramat empresarial, esportiu i cultural. Ell, en concret, és un molt bon exemple d'aquest model empresarial amb no massa escrúpols, però amb una enorme intel·ligència política i carisma que de fet està transformant el sector per adaptar-lo als temps i generacions més joves, però no per fer-ho millor, ni més just, ni més inclusiu, ni tan escandalosament desigual en tots els sentits. No trobo per desgràcia gaires referents del contrari perquè ja s'encarrega l'estructura de poder d'evitar que puguin arribar molt lluny o disciplinar-los si ho fan. Crec que és molt legítim voler viure professionalment del futbol i en condicions dignes, però aquesta indústria de multimilionaris egoistes, egòlatres, masclistes, individualistes té molt poc a veure amb això. Reprodueixen el pitjor de l'heteropatriarcat i del tard-capitalisme accelerat que vivim i són el referent de milions de xavals al món. Això els col·loca en una situació de responsabilitat sobre el que diuen i fan.

Crec que els jugadors són en molts casos peons del joc de poder de la llotja, però en casos com 'Geri', són protagonistes i agents fonamentals del funcionament de tot aquest entramat empresarial, esportiu i cultural

Els jugadors de la secció espanyola necessiten un curs de masculinitats?
Si només fos això! Començaria per un de comunicació pública i expressió verbal i no verbal, la veritat. És tristíssim comprovar com no va operar cap tipus de solidaritat, ni tan sols sectorial, ni aquests "valors esportius" tan esbombats en els discursos, a l'hora de protegir les seves companyes. La majoria d'ells van preferir tenir un discretíssim silenci o segon pla i només van sortir a la palestra setmanes després amb una cosa descafeïnada i forçada en la qual es veia que no hi havia cap classe de deliberació col·lectiva ni de voluntat de donar suport activament en res a les seves companyes. Elles mateixes ho han dit: ni estan, ni se'ls espera. Però el contrast és brutal i molt esperançador: quan elles s'expressen en públic, ho fan sense papers, honestes, amb missatges interessants, potents, amb contingut, sorores, reconeixent el col·lectiu, plantejant debats. Ells no. Les seves rodes de premsa són tedioses moltes vegades, i això té a veure no només amb un estil comunicatiu, sinó amb una deliberada estratègia per part dels clubs i del sistema futbol que ells romanguin allà, en aquesta posició. Lamborghinis, tatuatges, WAGS, patrocinis milionaris, realities, sí. Però veu pròpia? No.

I els mitjans com Marca què necessiten. La portada que deia "xantatge inacceptable" per menysprear les demandes de les jugadores el 2022 va ser poc qüestionada.
Ja que són un altre exemple crec jo de com uns senyors molt poderosos van pensar que podien continuar explicant el món i els seus avatars sense tenir-ne en compte més de la meitat del mateix. Per això es permetien aquestes portades culpabilitzadores, com es van permetre treure Vilda com a protagonista a tota pàgina la mateixa vigília del partit final del mundial. Això ja et diu molt d'on col·locaven les jugadores a la seva "agenda setting", en les seves prioritats. Afortunadament, i això vull dir-lo perquè crec que és fonamental, hi ha una generació de periodistes esportives femenines que estan canviant totalment el paradigma. Les redactores de Relevo, les twicheras, les pioneres en explicar el que passava en la selecció, com Danae Boronat... són ties que també han estat molt valentes i han fet els seus propis Se Acabó, perquè fer-se buit en la informació esportiva no era gens fàcil. Sobretot fer-li-ho des d'espais diferents dels que els reservaven normalment en aquests espais, només com a "cares boniques" o "quotes" de representació. Moltes de fet han fet els seus propis espais de comunicació, i els els disputen a les capçaleres tradicionals. I me n'alegro.

Qui és més nociu per a la lluita per la igualtat als altaveus mediàtics, figures com Juanma Castaño que apunten a la víctima de refiló o Jimenez Losantos que l'apallissen sense complexos?
No s'entenen els uns sense els altres, perquè un exerceix el paper de radical, d'irreverent fins i tot, d'"extrem" grotesc del masclisme comunicatiu, però l'altre legitima de forma quotidiana aquest mateix imaginari en formes molt més subtils: la brometa lleugera, l'aparent equidistància informativa que no és tal cosa o bé silenciant els temes que mai no entren a les escaletes, elegint els convidats i les no convidades. Però formen part de la mateixa manera de veure el món i de veure'ns a nosaltres. A més, i crec que això és important, hi ha patriarcat, hi ha masclisme, hi ha lesbofobia i hi ha un cert odi de classe també en molts d'aquests discursos, però també hi ha una càrrega gens menyspreable de catalanofòbia. Ara bé... si em preguntes, em preocupa més Castaño perquè té un abast més gran, és més transversal, i perquè va saber molt hàbilment trampejar el moment de crisi comunicativa desenganxant-se de Rubiales i plorant llàgrimes de cocodril reconeixent que s'havia equivocat en la seva cobertura rient-se del que havia passat a Jenni. Però al cap de poques setmanes tornen els qüestionaments, les bromes, les rialles. Les mateixes televisions que les anomenaven campiones emetien després la filtració de la declaració de Jenni en seu judicial, una cosa insòlita tractant-se d'una víctima d'una agressió. Els mateixos opinador que aplaudien "el talent femení" amb la boca petita, són els que després les van acusar de feminazis. I viceversa: els que les anomenaven "xantatgistes", després les felicitaven per la seva victòria.

Els mateixos opinadors que aplaudien "el talent femení" amb la boca petita, són els que després les van acusar de feminazis

Què els hem d'agrair a les jugadores de la selecció espanyola de futbol femení?
Doncs molt, molt. Explicar-li al món en què consisteix el consentiment. Demostrar que cap lluita no es guanya sola i que és important tenir companyes i estructures col·lectives per conquerir drets. Donar visibilitat a l'esport femení i a la diversitat de dones que l'integren. Resignificar el futbol i fins i tot furtar "l'espanyolitat" a molts que no es van veure representats en elles, afortunadament. I provar que clar que es pot guanyar els poderosos.

Creus que a partir d'ara moltes nenes s'enfocaran en l'esport des d'un altre punt de vista?
Sí, crec que les nenes podran viure i gaudir de l'esport i l'activitat física d'una altra forma. A mi, i a moltes en la meva generació, se'ns va arrabassar aquest dret: érem les dels marges del pati de l'esbarjo, la grassa que ningú no elegia a l'equip, a la que li botaven les mamelles corrent en gimnàstica, la que havia de marxar de la lliga del barri perquè no hi havia més noies amb qui jugar. Ara tenen referents, que són molt importants per construir-nos, i que són dones valentes i no submises, companyes i no enemigues. Això ja és una victòria fonamental. A més, són ties racialitzades, lesbianes o de Carabanchel. Totes tenim dret a poder triar les nostres heroïnes, però el catàleg, fins ara, era molt limitat. No en va, per a la RAE, "referent" continua sent un epítom masculí... Però no només les nenes: l'altre dia m'escrivia un profe de gimnàstica d'un institut que estava portant tots els dies la samarreta d'Hermoso a l'escola i això havia generat un debat superimportant entre les criatures "Ala profe, portes una samarreta d'una noia!". Penso també en una amiga que m'explica com el Se Acabó ha impulsat la negociació col·lectiva d'un protocol contra l'assetjament sexual a la seva oficina, que mai abans ningú no va voler negociar.

Per què creus que ha estat 2023 i no fa uns anys l'any del #Seacabó.
Perquè era el "momentum" polític on es van concentrar moltes circumstàncies diferents. Després de molt lluitar, estàvem per fi assentant aquest llegat feminista de la lluita interseccional i internacional dels feminismes contra la violència: del cas Manada, del Me Too, del Jo si et crec, que ha anat calant en molts espais polítics, socials, culturals i comunicatius. També el creixent pes i presència de dones combatives per col·locar aquests missatges i aquestes reivindicacions a l'agenda ja sigui des d'un Ministeri, una alcaldia, des de programes televisius o des d'una sèrie de Netflix o en l'assemblea del teu barri o on tu curres o en la teva sobretaula familiar. A això se li suma a més que la reacció masclista a aquests avanços i a aquestes conquestes està sent ferotge, flagrant, i moltes persones feministes, no només les dones, s'han conjurat per respondre-les. Ara bé, ningú esperàvem que fos en ple mes d'agost, a la final d'un mundial de futbol, quan tot esclatés. El que et deia, justícia poètica...i esportiva.