L'escriptora Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) va guanyar ex-aequo el Premi Documenta de narrativa per menors de trenta-cinc anys amb Els desperfectes (L'Altra Editorial/Hurtado&Ortega en castellà), un recull de vint-i-un contes on la mort i el menjar formen una combinació perfecta i grotesca. Amb un humor que veu de la tradició contista catalana i amb l'experiència d'haver exercit la crítica literària, aquesta antiga col·laboradora de La Llança debuta en la literatura com una nova veu a tenir en compte. Parlem amb Pujadas a l'Ateneu Barcelonès, on la vam conèixer ja fa anys.

Irene Pujadas/ACN

Com ha estat el procés d'escriptura d'Els desperfectes? Fa anys que vas començar a escriure els contes o han estat un rampell?

Depèn del conte, però la majoria són del mateix moment vital. Especialment l'últim any i mig. No hi va haver una intenció d'escriure un llibre, però sí que anava acumulant contes i va coincidir amb una època en què vaig tenir més temps. Durant la pandèmia, com que el món es va parar i jo no treballava, vaig tenir molt de temps per escriure. Va ser un anar fent en què vaig veure que s'anaven repetint temes i una certa textura. En l'horitzó vaig veure el Documenta, tenia temps d'intentar-ho, tenia bastants contes que podia descartar i triar els que tenien una certa coherència. També t'he de dir que tampoc la veia gaire la coherència. El discurs l'he anat creant després.

Aquesta relació entre la mort o el menjar, l'has descoberta a posteriori?

No ben bé. Era molt conscient que hi havia molt menjar i molta mort, però tota la idea de la fe, de la credulitat, la incredulitat, la superstició, el poc control que tenim sobre la vida, l'atzar o la creença..

A l'inici ja queda clar la idea de l'accident.

Això està bastant relacionat amb la por de la mort, però ho he anat veient després. Sabia que hi havia molta exploració de fes molt diverses, però és veritat que potser al moment no sabia que ho publicaria.

Com és que la mort és tan present a Els desperfectes? El fet d'acabar-los en un temps marcat per la malaltia i la mort, hi ha ajudat?

Per molts motius que no venen al cas hi he hagut de pensar. A banda, durant la pandèmia també tots hi hem hagut de pensar. Fins ara, grosso modo, estava més amagada. El regne dels malalts, com diu Susan Sontag, no era al discurs públic. I de cop i volta la malaltia i la mort ha acabat situant-se al centre. Hem viscut molta por, molta incertesa i, inevitablement, apareix el neguit i la necessitat de pensar la mort. I, potser, la necessitat de dessacralitzar-la.

Hem viscut molta por, molta incertesa i, inevitablement, i la necessitat de pensar la mort. I, potser, la necessitat de dessacralitzar-la

D'exorcitzar-la, potser?

Exactament. Suposo que és una manera de fer passar la por.

Amb comiats, com el que amics, coneguts i saludats del moribund li tributen al voltant del llit, amb menjar i beure..

En el passat les vetlles es feien així, oi? Aquí hi ha un punt de mala llet perquè encara no és mort i sembla que es trenca el respecte al qui està de cos present. A propòsit de la relació entre la mort i el menjar, vaig llegir a Savis, bojos i difunts, un conte de Santiago Rusiñol, "El dinar negre", on els qui havien acompanyat al mort feien un dinar que se'ls escapava de les mans.

De fet, deu haver estat un mecanisme de viure i compartir la mort.

Hi ha gent que ha llegit el conte com una falta de respecte o com una demostració d'odi al patriarca moribund, però la meva idea no era aquesta ben bé. En algun moment se'n riuen, però amb carinyo. Al capdavall hi ha la idea que ningú és perfecte i l'estan acompanyant en la mort. Acaben brindant en el seu honor. D'ell viu i d'ell mort. Per tant, hi ha el punt de celebració de la vida i de la mort.

Per què hi apareix tant el menjar?

Per mi el menjar és antídot contra la mort. És la manera d'espantar-la. La idea de la celebració col·lectiva del banquet o el tiberi col·lectiu, amb una bona sobretaula, amb bon menjar i amb bon vi de veritat, és la màxima expressió del bon viure.

El tiberi col·lectiu, amb una bona sobretaula, amb bon menjar i amb bon vi de veritat, és la màxima expressió del bon viure

També hem viscut una època on se'ns ha impedit trobar-nos i menjar plegats...

Potser com que ho he trobat molt a faltar m'ha aparegut com el símbol de vida més bèstia i que genera més goig. Estar en companyia de gent que estimes, menjar i beure i que l'àpat s'allargui és un fet important a la nostra cultura. Al sud d'Europa som molt de compartir, estar junts i, potser, és el que més hem trobat a faltar. Fent el conte de "L'últim sopar" m'he adonat que s'estava generant aquest contrast i potser per això vaig exagerar-lo. A "La Malparida" també hi ha aquest contrast.

Ara parlaves d'aquest esperit mediterrani tan present. Seria molt diferent aquest llibre escrit per algú del Nord d'Europa.

Suposo que apareix el que considerem que és tenir una bona vida i, en canvi, pels suecs això és tenir una casa molt acollidora. No ho havia pensat, però algú em va dir que semblava un llibre grec contemporani.

Els grecs hi surten, també.

Hi surten uns quants grecs. A "La Malparida" m'anava bé perquè està basada en les moires gregues, les parques romanes, que són les que filen i tallen el fil de la vida. Per tant, que l'única persona que mori sigui un grec, lliga. Però no he anat mai a Grècia.

Els desperfectes. Irene Pujadas

Per contra, no hi surt l'actualitat política.

No tenia gaire interès a explorar cap tema molt concret, ni polític ni d'actualitat. A "Els vàndals" el vaig acabar plantejant com un conte que podia parlar de la precarietat juvenil, amb uns joves que marxen de casa els pares i, per rebequeria, s'instal·len al cementiri, on aconsegueixen renéixer. Hi ha molt d'humor negre en aquest sentit que potser has de matar la manera de fer dels pares per poder fer la primera pela.

Creus que els escriptors joves s'ocupen poc del context polític? Potser hem viscut una època tan saturada políticament que preferiu protegir l'obra d'aquesta contaminació?

És possible que hàgim viscut uns anys tan densos històricament i políticament que fa que als contes no surti l'actualitat política. Però, sincerament, no vull llegir novel·les sobre el confinament o sobre l'1 d'Octubre. No per res, però és que vénen de gust altres coses i ho separo dels meus gustos literaris.

Sincerament, no vull llegir novel·les sobre el confinament o sobre l'1 d'Octubre

A Els desperfectes tampoc hi ha autoficció. No t'interessa?

Prefereixo viatjar a altres llocs. Si l'autoficció és d'aquí, s'acaba assemblant massa a la meva vida. La meva vida no m'interessa, és molt avorrida. Com la de tothom. M'interessa una literatura que em porti a altres llocs.

A l'inici de la pandèmia es va parlar de com seria la literatura postconfinament. Tu que tens un peu al món editorial, què creus que passarà: hi haurà exploració del jo tancat dins de quatre parets o anirem cap a una literatura d'evasió?

Espero que no hi hagi una allau de llibres sobre el confinament! No crec que, de cop i volta, tothom es posi a escriure sobre el que ens ha passat, però d'alguna manera o altra acabarà traspuant-se. Pots escriure sobre mons diferents, però el lloc on ets t'afectarà perquè no som robots.

El temor de la mort i el desig de celebrar la vida, com dèiem, ha inspirat el teu llibre, però sense haver-ho de vincular directament a la Covid o aparèixer algú amb mascareta.

Em costaria llegir sobre gent amb mascareta. Però em passa, en general, amb les coses contemporànies. Quan llegeixo una novel·la on hi ha whatsapps, per exemple, encara em costa.

De fet, bona part de les trames literàries, teatrals o cinematogràfiques desapareixerien amb whatsapp pel mig.

(Riu). Tornant al llibre, és veritat que hi ha gent que ha llegit molt els contes com una cosa molt fosca, i penso que hi ha foscor, però crec que hi ha molta voluntat dels personatges –encara que siguin una mica tolits– de viure.

Això seria el que caracteritzaria els personatges dels diferents contes?

No són gens exemplars. No tinc gens d'interès a crear personatges exemplars. Tots estem tolits per una banda o altra. Et sents molt més identificat amb algú que té un punt de fracàs a la vida que amb algú que té una vida perfecta. Al final, els personatges perfectes generen rebuig.

Et sents molt més identificat amb algú que té un punt de fracàs a la vida que amb algú que té una vida perfecta

Com has compaginat la teva carrera com a impulsora del conte, a través de la revista Branca, i la teva faceta com a escriptora?

Branca la vam crear amb la Júlia Bacardit i la Irene Selvaggi, per donar un espai on publicar a qui tingués dos o tres contes o dos o tres poemes. Volíem fer de plataforma de proves. Potser hi ha influït el fet d'haver d'escriure molts contes al llarg de l'any. Jo sempre ho he tingut molt separat, perquè fins ara tot el tema d'escriure formava part de la meva intimitat, però suposo que en el procés d'escriptura, llegir i analitzar contes d'altres és un aprenentatge.

Quantes vegades t'han preguntat quan faràs una novel·la?

L'altre dia a Angle Editorial, on treballo, vam fer una roda de premsa amb Ottessa Moshfegh, autora d'El meu any de descans i relaxació, i li van preguntar quan tornaria a escriure contes. Va dir que li era tan difícil escriure contes que no hi tornaria fins que no hagués escrit algunes novel·les més. Però ningú pensa com ella. La majoria de gent creu que els contes són la broma abans que facis la peça seriosa, la novel·la que et consolidarà. No hi estic gens d'acord, però la idea es manté. A mi m'ho han dit, sí. I mira que aquí tenim una gran tradició de contes!

La majoria de gent creu que els contes són la broma abans que facis la peça seriosa, la novel·la que et consolidarà

Quina és, justament, la teva relació amb la tradició catalana de contistes?

És evident que a Els desperfectes hi ha una mica de Monzó i, sobretot, Calders, que vaig estar llegint mentre l'escrivia. Ell té el punt de situar inversemblances en àmbits aparentment quotidians. I fa molta conya amb la mort. En Jordi Masó també m'agrada molt i estic llegint tot el que recupera Males Herbes del cànon alternatiu del conte català. Però tampoc m'he basat específicament en la tradició contista catalana ni l'he volgut homenatjar. Les cites inicials, de Lydia Davis i Georges Saunders, apunten més a la tradició anglosaxona.

T'has format amb aquesta tradició anglosaxona?

Davis m'interessa molt pel joc amb la forma i a Saunders el vaig estar llegint durant el confinament i sí que té una visió molt boja i molt humana de la mort.

Has guanyat el Documenta, que ha donat a conèixer molts autors. Provoca vertigen veure la llista de premiats?

Coneixia perfectament el Documenta i em sembla molt bèstia haver-lo guanyat. Vertigen ara, potser, però la realitat és que després tothom se n'acaba oblidant i tornes a fer les teves coses i ja està.

Has fet crítica literària a diversos mitjans. Què n'esperes de la crítica, ara que ets a l'altra banda?

Tinc curiositat per saber què en pensa la gent i el que m'agrada molt és veure gent que ha rigut molt, d'altres que els ha generat incomoditat, gent que ha dit que són contes inversemblants, d'altres que em deien que els semblaven molt realistes... Els lectors acaben fent l'última interpretació dels contes. I, pel que fa a la crítica, no estic d'acord amb aquesta idea que no n'hi ha. Sí que veig una tendència a veure grans revelacions i desastres absoluts. Que un primer llibre sigui notable, és meravellós. La immensa majoria de llibres tenen parts bones i dolentes i a mi m'agraden les crítiques ponderades. Una crítica amb crítiques no és el mateix que una mala crítica.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat