Què hi ha més desvalgut que un nen allunyat dels seus pares? Durant el franquisme desenes de milers de nens van ser apartats de les seves famílies, sota el pretext d’oferir-los una vida millor. Però molts d’aquests nens, tancats en internats, van patir greus maltractaments. Montse Armengou i Ricard Belis ho expliquen al seu nou llibre Els internats de la por (Ara Llibres). Molts d’aquests abusos es van tapar amb un mantell de silenci. I han trigat 40 anys a sortir a la llum. El 2015 Montse Armengou i Ricard Belis van gravar per a TV3 un documental sobre aquest tema. Ara, amb aquest llibre, volen ampliar les informacions aportades pel documental amb materials que no s’havien pogut incloure al film. Al maig sortirà a la venda la versió castellana del llibre.

Catàleg d'horrors

Els internats de la por està basat en entrevistes a antics alumnes dels internats, que expliquen les seves experiències. No es refereixen a quatre mastegots, una pràctica acceptada en els paràmetres pedagògics de l'època. Parlen de pràctiques que fins i tot en aquells temps eren dignes de condemna. Es refereixen a pallisses brutals, que fins i tot els havien produït fractures d'ossos o de dents. Detallen les humiliacions contínues, que en alguns casos els van deixar traumes de per vida. Expliquen com es mantenia els germans tancats en instal·lacions diferents, sense permetre'ls cap contacte mutu. Recorden com se'ls havia obligat a menjar els vòmits, després que retornessin un menjar en mal estat. Denuncien que se'ls va tancar a centres psiquiàtrics sense tenir cap malaltia que ho justifiqués. Asseguren que van ser explotats laboralment... I en alguns casos, les víctimes expressen una tristesa immensa perquè no els van preparar per viure en societat, i expliquen que avui en dia encara en pateixen les conseqüències. Alguns d'ells creuen que aquells internats els van prendre alguns anys de la seva vida. D'altres pensen que els van robar la vida sencera.

El flagell de la pederàstia

Al documental hi és constant la presència de la pederàstia. En molts centres i internats va haver-hi abusos sobre els nens interns. Aquells que tenien l'autoritat als internats aprofitaven la seva situació de domini sobre els nens per tal d'obligar-los a mantenir relacions sexuals amb ells. Un dels testimonis va ser violat als onze anys per un dels capellans de l'internat. Un altre va ser obligat a fer fel·lacions a un religiós. Molts van patir tocaments. I gairebé tots els que van estar en centres masculins van ser testimonis d'abusos.

Experiments mèdics amb els pobres

Un dels fets més sorprenents que apunta el llibre és l'experimentació mèdica amb interns de determinats centres. Alguns exalumnes asseguren que se'ls van practicar operacions innecessàries per curar-los la tuberculosi, tot i no patir aquesta malaltia. A alguns d'ells se'ls van introduir unes boles als pulmons que encara conserven actualment. Els expedients mèdics dels afectats no apareixen o no aporten dades suficients. Aquest, sens dubte, és l'aspecte de l'obra que és menys concloent, ja que els metges actuals no troben prou elements de judici com per valorar la situació, tot i que detecten comportaments poc clars dels metges franquistes. Sens dubte, aquest punt mereixeria un estudi més detallat, ja que hi ha altres tipus de denúncia en aquest àmbit, com la que afecta al trasplantament de cor realitzat pel marquès de Villaverde, gendre de Franco, o els polèmics tractaments psiquiàtrics del metge Vallejo Nágera.

Les dones, també

No només es va tancar a nens en internats. També algunes joves que no s'adaptaven a la moral oficial van acabar essent recloses en contra de la seva voluntat, tot i ser majors d'edat. Algunes van ser tancades en manicomis, sense patir cap patologia que ho justifiqués. D'altres van anar a parar a centres del Patronato de Protección de la Mujer, on van quedar-s'hi fins anys després de la mort de Franco. Fins i tot entre les internes hi havia nenes que havien estat violades pels seus familiars directes, ja que les autoritats creien que després d'aquesta experiència havien de ser "reformades". Eren "mujeres caídas".

La veu de les víctimes

El llibre Els internats de la por, a l'igual que ho feia el documental homònim, intenta donar la veu a les víctimes. Aquells nens que en el seu temps no van poder queixar-se, deixen anar, quaranta o cinquanta anys més tard, tota la seva amargor. Armengou i Belis aconsegueixen dotar de personalitat les víctimes, per tal d'aconseguir que el lector empatitzi amb elles. L'encert dels autors és no limitar-se a un llistat de vexacions, sinó centrar-se en les persones que van ser víctimes dels abusos. Se'ns explica què se n'ha fet d'aquests nens, quines seqüeles han tingut dels abusos, com s'han ofert a declarar... Alguns d'ells recorden, també, a alguns dels seus companys que no podran mai aparèixer al documental: el nombre de suïcidis o de morts per drogues entre els exinterns és molt elevat.

Un problema estructural

Armengou i Belis exposen molts casos de sadisme. Però per a ells el problema bàsic no radicava en les pràctiques abusives d'uns pocs professors i responsables d'instal·lacions, sinó en tot un sistema que donava un poder absolut a aquests personatges i que deixava als nens absolutament indefensos, ja que se'ls considerava, en molts casos, mereixedors de càstig pel seu origen. De fet, aporten algun document de primers temps del franquisme en què altes autoritats del règim advocaven per separar els fills dels lleials dels fills dels rojos i apostaven per un rígid sistema educatiu per a ells per tal "d'educar-los". En realitat, a alguns internats hi havia nens de pagament, que rebien un tractament normal, i interns de beneficència que rebien tots els abusos. Algunes ordes que regentaven amb tota normalitat col·legis privats d'elit, permetien horrors als centres per a nens acollits. Armengou i Belis deixen clar que "eren moltes les víctimes d'un sistema, el franquista, que va malmetre la infantesa de tantes criatures durant el franquisme".

Un llarg silenci

El 1977 el dibuixant Carlos Giménez oferia un còmic tremendament impactant, Paracuellos, on posava de manifest els abusos viscuts i vistos als centres de l'Auxilio Social. Alguns còmics més de Giménez aprofundirien en el tema. Però són pocs els ex interns que han gosat parlar. Han passat quaranta anys des de la mort del dictador i pocs d'aquests abusos són coneguts pel gran públic. De fet, moltes víctimes de maltractaments han passat anys i anys sense explicar-ho a ningú. Ni tan sols als seus fills. Alguns han passat dècades sense parlar. En realitat, han estat les xarxes socials les que han permès que alguns d'ells es reunissin i comencessin a comentar les seves experiències, abans de donar-les a conèixer a d'altres persones. Però el documental d'Armengou i Belis ha ajudat moltes víctimes, a l'animar-les a parlar i a alliberar-se del seu trauma.

 

La impunitat

“Ningú ha estat jutjat” és la darrera frase del documental. Els autors creien necessari acabar el film amb aquesta frase per deixar constància que aquests fets mai no han estat assumits ni reconeguts, ni per l’Estat, ni per l’Església, ni pels ordes religiosos implicats. Encara queden molts perpetradors d'aquests abusos vius, però no es coneixen gaire mostres de penediment i de reconeixement dels crims comesos. Les intervencions del papa Francesc en pro de les víctimes de la pederàstia no han tingut gaire impacte en el nostre país.

Un equip experimentat

Els internats de la por no és el primer documental d'Armengou i Belis. De fet, ambdós directors tenen molt prestigi per pel·lícules anteriors. El 2003 van presentar, amb la col·laboració de l'historiador Ricard Vinyes, Els nens perduts del franquisme, on denunciaven que a moltes mares solteres o pobres els van prendre els fills durant el franquisme, per donar-los en adopció o per tancar-los en internats. Aquest documental no només va ser molt apreciat pel públic, sinó que també va dinamitzar una sèrie de processos judicials per recuperar el contacte entre les mares i els fills confiscats. Armengou i Belis també han rodat Les fosses del silenci , on denuncien l'existència, encara, de morts pel franquisme enterrats a la vora dels camins. I han recordat l'extermini de republicans als camps nazis a El comboi dels 927... Amb els seus treballs cinematogràfics s'han convertit en tot un referent de la recerca i divulgació de la memòria històrica.

Fotografia de portada: Casa de la Maternitat. © J.M. Sagarra.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat