Mohács (Regne d’Hongria), 29 d’agost de 1526, fa 499 anys, l'exèrcit hongarès —comandat pel rei Lluís II d’Hongria i I de Bohèmia— i l’otomà —dirigit pel soldà Solimà I— s’enfrontaven en una batalla decisiva. La desfeta hongaresa a Mohács provocaria la fragmentació del territori del Regne d’Hongria: els otomans incorporarien als seus dominis el centre i el sud —amb la capital, Buda—; el comtat Transsilvània —a l’est del Regne hongarès— es convertiria en un territori semiindependent, però passaria a gravitar en l’òrbita política d’Istanbul, i una estreta franja de territori a l’oest —que discorria en direcció nord-sud entre el riu Danubi i la costa dàlmata— restaria com el darrer testimoni —la darrera resistència— del vell Regne hongarès.
Què més va perdre Hongria a Mohács?
La derrota de Mohács va tenir com a resultat la pèrdua de bona part de les classes dirigents del Regne hongarès. A la mort del rei, el jove Lluís II d’Hongria i I de Bohèmia (20 anys), que va aparèixer en una zona de maresmes encara assegut a la sella del cavall i amb el cos perforat per dotzenes de trets de mosquets, s'hi va sumar la dels militars més importants del seu exèrcit, que eren també els caps de les famílies nobiliàries més riques i influents del Regne. Però, el que resultava especialment devastador, eren les circumstàncies en les quals havia mort el rei. Amb la desaparició de Lluís es perdia el darrer element masculí de la històrica nissaga Jagelló —de remot origen polonès—, que havien governat Hongria des del 1440 i Bohèmia des del 1471.
Els austríacs entren en escena
Les oligarquies nobiliàries d’aquella estreta franja de territori on es va gestar la resistència als otomans i la posterior recuperació del país perdut, van girar la seva mirada cap al setial arxiducal de Viena. La família arxiducal d’Àustria havia esdevingut una de les nissagues més poderoses d’Europa. Ostentaven el càrrec d’emperadors del Sacre Imperi (el gran conglomerat centreeuropeu), que no es transmetia hereditàriament, però sí que, en canvi, havien aconseguit que els prínceps-electors els votessin successivament. I, després d’una ambiciosa arquitectura matrimonial, havien assolit la Corona hispànica. Quan es va produir el xoc de Mohács, el rei de les corones hispàniques i emperador del Sacre Imperi era Carles de Gant. I l’arxiduc d’Àustria era el seu germà Ferran.
Per què els hongaresos giren la mirada cap a Àustria?
La resposta a la qüestió ve per tres bandes. La primera era perquè els dominis dels arxiducs d’Àustria eren just a l’esquena del que restava del Regne hongarès. La segona, perquè en aquell context històric la nissaga arxiducal d’Àustria era un valor en alça. I la tercera era per una qüestió legitimista, que —també en aquell context històric— tenia molta importància: l’única germana del difunt rei Lluís d’Hongria, Anna Jagelló, estava casada amb Ferran d’Habsburg, arxiduc independent d’Àustria. I, malgrat que aquesta unió (1521) havia generat molts dubtes entre la noblesa hongaresa —perquè temien que els Habsburg devoressin els Jagelló—, després de Mohács (1526) les urgències van provocar un canvi de paradigma i aquestes reticències van passar a un pla secundari.
L’Imperi austrohongarès
El primogènit de Ferran i Anna, Maximilià I, es va convertir en el primer sobirà conjunt d’Àustria, Hongria i Bohèmia. Maximilià va ser arxiduc d’Àustria, rei d’Hongria i rei de Bohèmia. Aquell nou conglomerat va ser anomenat Imperi austrohongarès, perquè, malgrat que en aquella unió dinàstica l’element austríac, representat per un arxiduc, estava situat jeràrquicament, si més no en teoria, per sota de la condició de reina de l’element hongarès, es donaven dos fets que, en aquell context històric, es consideraven fonamentals: Àustria havia salvat Hongria de la seva desaparició i l’element que representava el poder vienès era de gènere masculí. El relat que havia generat aquella empresa contenia un missatge inequívoc.
Els paral·lelismes entre Catalunya-Aragó i Àustria-Hongria
Els processos d’unió dinàstica de Catalunya i Aragó (1150) i d’Àustria i Hongria (1526), malgrat la distància cronològica que els separa, tenen un gran paral·lelisme. Ramir II d’Aragó i la noblesa aragonesa van negociar la unió dinàstica amb Barcelona en un context d’amenaça de desaparició del Regne aragonès. Com en el cas hongarès, en el moment més crític de la seva història. També, com en el cas hongarès, l’element que representava el poder català era de gènere masculí, i, en un context històric marcat pel caràcter patriarcal de la societat i del poder, aquest aspecte tenia una gran importància. I, també, com en el cas hongarès, Ramon Berenguer IV de Barcelona va assumir la condició de governant d’Aragó (1150), com Ferran l d’Hongria (1526).
Per què Imperi austrohongarès, sí, i Corona catalanoaragonesa, no?
Els sobirans medievals del Casal de Barcelona serien comtes de Barcelona, reis d’Aragó i reis de València (i en diverses ocasions, també reis de Sicília i reis de Sardenya); com els descendents de Ferran d’Habsburg i Anna Jagelló van ser arxiducs d’Àustria, reis d’Hongria i reis de Bohèmia. Llavors, per què no representa cap dificultat referir-se a l’estat que van crear Ferran i Anna —i, sobretot, en les circumstàncies que el van crear!!!— com a Imperi austrohongarès (a l’arxiducat, per les raons esmentades, se li reconeix un paper protagonista en aquell edifici polític) i, en canvi, la historiografia espanyola no és capaç de referir-se al conglomerat medieval governat pel Casal de Barcelona com a Corona catalanoaragonesa?