La decisió del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), amb seu a Estrasburg, emesa aquesta setmana, que conclou que el Tribunal Suprem no va vulnerar els drets a la llibertat, a la llibertat d’expressió i a unes eleccions lliures dels dirigents independentistes Jordi Turull, Oriol Junqueras  i Jordi Sànchez per dictar el seu empresonament preventiu pel cas de l’1-O i privar-los de participar en les eleccions catalanes del desembre del 2017, té prou elements per considerar-la sorprenent i, en part, inesperada i preocupant. Aquesta és la primera sentència que emet el TEDH relacionada amb el procés independentista català, i falta veure si les que vindran aniran en la mateixa direcció. És indiscutiblement un aval per al magistrat Pablo Llarena, que va ser el que va decidir la presó preventiva en el marc de les actuacions del TS contra el procés, ja que la sentència va ser emesa per unanimitat i descarta que es violessin drets humans.

Hi ha en la sentència del tribunal europeu algunes reflexions que són transcendentals i desperten un punt de desconeixement del que realment va succeir aquí i d'alarma pel que allà es diu. Per exemple, en examinar la qüestió de si la presó preventiva va constituir en si mateixa una violació injustificada de la llibertat d'expressió del poble, el Tribunal recorda que, en avaluar la proporcionalitat de la controvertida mesura, s'ha de tenir en compte el context polític específic de l'estat en qüestió, en aquest cas Espanya, i quina era la situació del moment. Així, per garantir l'estabilitat i l'eficàcia d'un règim democràtic, l'estat es pot veure obligat a adoptar mesures concretes per protegir-se. En el present cas, sosté el tribunal, cal assenyalar que es tractava de circumstàncies especialment singulars i greus, ja que l'objectiu principal dels procediments interns era perseguir actes de considerable repercussió que havien tingut lloc com la situació que es va originar a la Conselleria d'Economia el setembre del 2017 i el referèndum posterior de l'1-O.

O, per exemple, quan escriu que el Tribunal ja ha tingut l'ocasió de considerar, en el context de la dissolució d'un partit polític, que no es pot exigir a l'estat que esperi, abans d'intervenir, que un partit polític s'apropiï del poder i comenci a aplicar un projecte polític incompatible amb les normes del Conveni i de la democràcia, adoptant mesures concretes per dur a terme aquest projecte. El Tribunal va admetre que, quan els tribunals nacionals estableixen l'existència d'aquest perill, després d'un examen minuciós sotmès a un rigorós control europeu, un estat ha de poder "impedir raonablement la realització d'un (...) projecte polític, incompatible amb les normes del Conveni, abans que es posi en pràctica mitjançant actes concrets que puguin comprometre la pau civil i el règim democràtic al país". 

Hi ha un abans i un després amb aquesta sentència, en línia amb l'onada conservadora que ens envaeix i que porta a preservar l'statu quo

Aquesta màniga ampla a l'Estat per actuar preventivament per part del Tribunal Europeu dels Drets Humans, és enormement perillosa. Potser està pensada per a situacions en les quals partits populistes puguin accedir al poder i acabar amb el règim democràtic. O potser, donada la composició del tribunal i l'origen dels seus membres —Moldàvia, Ucraïna, Armènia, Txèquia, Suïssa, San Marino i Espanya—, molt pensada en clau de països de l'àrea soviètica on la presó preventiva està a l'ordre del dia. Però aquesta reflexió del TEDH és del tot inacceptable amb el que va succeir a Catalunya en aquelles dates. No estava en risc la pau civil, ni el règim democràtic al país. És possible que la història l'escriguin els estats i els guanyadors, com sempre s'ha dit. I queda clar que l'independentisme va perdre aquella partida, si no, la situació política no seria l'actual.

En qualsevol cas, hi ha un abans i un després amb aquesta sentència, en línia amb l'onada conservadora que ens envaeix i que porta a preservar l'statu quo. Però la "protecció de l'estat amb mesures concretes per protegir-se" no hauria de basar-se en l'ús de la força, la pèrdua de llibertats amb situacions com l'Operació Catalunya, la persecució civil i també econòmica per acabar per tots els mitjans amb els seus promotors o la violació de la seva intimitat amb actuacions il·legals com la del cas Pegasus