Ilker Çatak (Berlín, 1984) és un director de cinema molt conscienciat amb el que hi ha al seu voltant. Per exemple, a I was, I am, I will be tractava la problemàtica de la immigració des d'un prisma objectiu i molt particular. Ara s'endinsa a les aules, concretament les d'una escola alemanya. I no només per parlar de l'educació als nens en l'actualitat, del sistema i els seus objectius. També va sobre el paper dels adults; aquests continuen tenint molt pes i una gran responsabilitat. No és la primera vegada que es tracta tan a fons aquesta qüestió, en el seu dia ja va obrir aquesta llauna Bernard Tavernier en la fantàstica Avui comença tot. Nominada a millor pel·lícula estrangera als Premis Goya, i amb unes altres tres als Premis del cinema europeu, Sala de profesores és una cinta que pot obrir molts debats, entre ells, on són els límits de la privacitat. De tot això i d'altres qüestions, parlem en un hotel de Barcelona amb un Ilker Çatak caut, que mesura cada una de les seves paraules.
🔎 'La societat de la neu' arrasa als Goya de la protesta contra els abusos sexuals
🏆 Guanyadors dels Goya 2024: tota la llista de pel·lícules i artistes
Des que vas començar a idear la pel·lícula, fins que la vas veure ja acabada, com va anar canviant la mateixa? S'ajusta al que tenies pensat prèviament?
Quan començo a rodar una pel·lícula em centro en la filmació i en com li donaré forma. De fet, els dos o tres primers dies de rodatge van anar directament a les escombraries. Però sí, llavors ja no penso tant en el guió, i el que va sorgint, ho anem resolent.
La pel·lícula tracta el tema de l'educació. Et va inspirar alguna vivència personal o aliena?
Quan fas una pel·lícula, sempre tens un punt de partida, una inquietud. En aquest cas, si hi ha un parell d'experiències pròpies que em porten fins aquí. Després hi ha aquest desenvolupament total de la història i com avancen els personatges.
Com vas fer en la fabulosa I was, I am, I will be, aquí també tractes, i amb molt respecte, la qüestió de la immigració.
Òbviament. Només has de mirar d'on vinc. No em puc amagar, això és allà. I a Sala de profesores també hi és present, hi ha un cas concret que ens porta a fer certes preguntes.
Normalment, el cinema alemany és més gris i ombrívol. Aquí em crida l'atenció l'ús que feu del color i la fotografia.
Gràcies, els hi traslladaré als directors de cadascuna d'aquestes seccions, se n'alegraran. Veritablement, jo aquestes qüestions ja les delego i em fio dels qui s'ocuparan d'aquesta tasca. Però ara que ho dius, és cert que hi ha un tractament del blau molt potent, també hi ha ombres de color marró.
No podem atemptar contra la privacitat de ningú, la intimitat de cadascú és innegociable
Una altra qüestió interessant són els primers plans, sobretot els de Frau Novak. Ajuda a canalitzar millor la tensió existent a la pel·lícula.
No m'he parat a analitzar-ho tan profundament, però sent així, aquesta era la intenció. Cal optimitzar tots els recursos, i aquest era un d'ells. És una pel·lícula amb certa tensió, la que provoquen les persones, tant nens com adults.
D'altra banda, la pel·lícula es permet diversos respirs. I ho fa a partir d'imatges llunyanes, de nens jugant al pati a pilota o dos professors fumant a l'exterior. Tot això amb música misteriosa. Això estava buscat? Creus que en el nostre dia a dia ens costa trobar aquells moments de pausa?
Sí que era necessari, per aquesta raó afegim aquestes escenes. No ens n'adonem, però sempre anem corrent. Potser l'hauria d'aplicar a la meva vida, jo soc molt dolent en això, m'organitzo fatal. No trobo aquest respir, i per tant, estem presos per l'ansietat.
Quant als nens i a la seva educació, aquí s'estan plantejant coses com si és convenient que els nens portin telèfon mòbil a les escoles. La qual cosa influeix en els seus resultats i la formació. Com ho veus?
En el sistema educatiu hi ha molts aspectes a revisar. Un, per exemple, és l'horari. Un nen no pot estar a les vuit del matí en una aula. No pot assumir ni assimilar aquesta informació, no estan preparats. Les classes per a ells haurien de començar més tard. Quant a l'ús del mòbil, no ens oblidem que aquest aparell és com una droga, crea addicció. Però no només en nens, hauríem de revisar què fem amb tot això i cap a on anem.
Alguna cosa certament interessant a la pel·lícula, és la lectura que feu sobre la privacitat. On posem el límit en això?
Jo ho tinc clar, no podem atemptar contra la privacitat de ningú. La intimitat de cadascú és innegociable, no es poden traspassar certes barreres. I a la pel·lícula hi ha un personatge que ho fa i que deriva en tot aquest caos posterior. Està clar que ens hauríem de qüestionar moltes més coses.
Hi ha una frase a la pel·lícula que li dona sentit a tot això: "Sempre són els altres que pateixen les conseqüències". És aquest un dels missatges que ens brinda la pel·lícula?
Jo no faig cinema amb la idea de llançar missatges. L'únic que hi ha és en el pla final, aquesta és la conclusió.
Amb la metàfora del cub de Rubik i les matemàtiques. Jo també en tinc un i de vegades l'agafo, m'ajuda a treure'm l'estrès.
Que bé! En tens un? En aquest cub s'amaguen molts secrets. També algunes veritats. Em va venir molt bé com a recurs argumental.