Ibai Llanos ho ha tornat a fer. Si ens pensàvem que el seu sostre d'influències es quedaria en Gerard Piqué i que l'astre geni de les masses no podia ja connectar amb més penya, ara va i li fa un truc a Ramón García. No és ximplet el petit Ibai. Li fa ullets a la icona televisiva de la generació dels nostres pares i àvies, l'única que encara no sap qui és, i fitxa algú capaç de presentar-te un programa amb vaquilles i disfresses de sumo i que sigui un èxit brutal durant 14 temporades. I és que comenten les males llengües que els dos bilbains no només presentaran les Campanades des de la Puerta del Sol, en directe i a través de Twitch; que igual fins i tot torna el Grand Prix per modernitzar l'entreteniment televisiu, però amb Ibai comandant, perquè diu Ramontxu que és evident que la gent jove, nova, que no coneix aquest format, s'ho passaria bé.

Ahí va la ostia, patxi. No sé si se n'ha adonat l'anacrònic presentador que ja no som els que taral·lejaven la melodia del ¿Qué apostamos? mentre veien una Ana Obregón xopa i hipersexualitzada sota la dutxa; ja no ens pot fer gràcia que la guinda dolça d'un programa sigui que la presentadora es posi vestida en aigua freda perquè se li marquin els mugrons, ni que els jocs impliquin molestar un animal en directe o les minifaldilles brillants es financin amb diners públics. La diversió és un baròmetre útil per mesurar l'evolució d'una societat, la transgressió de les seves idees i la desestigmatització de qualsevol tipus de diversitat. Certament, del que ens riem diu de nosaltres molt més que el que pensem.

Ja no ens pot fer gràcia que la guinda dolça d'un programa televisiu sigui que a la presentadora se li marquin els mugrons

Així que quan Ramón García diu que cal modernitzar el programa i "fer-ho per a la gent d'aquí", referint-se als usuaris de les plataformes digitals, em dona que no es planteja el que de veritat hauria de canviar perquè el Grand Prix tornés amb la inclusivitat que hauria en els temps que corren. Parla de projectar jocs nous adaptats a la lògica tecnològica, de col·locar un locutor millennial més ben connectat o de la seva pròpia figura rodona i experimentada com a presentador a les arenes, i ho fa buscant l'aprovació generacional d'una forma equivocada. Pretén clavar un clau amb una tenalla rovellada. Hauria Ramón de fer un volt per aquests llots per entendre que, si es digitalitza un espai ranci, el resultat només serà un altre espai ranci digital. Un altre de tants que encara juguen al tauler del lleure amb les normes d'un altre segle. Només podem esperar amb ganes i traïdoria que l'streamer compleixi la seva funció de persona moderna de 26 anys i pugui rascar-se a temps la caspa de la closca.

Però Ramontxu estava radiant com ell sol parlant distesament amb Ibai en streaming rere la pantalla, davant de milers de persones, amb l'alegria de qui torna a sentir-se partícip del rovell de l'ou i pot, per fi, treure el cap de l'aigüera. Se l'ha d'entendre: tots arribarem a aquests llimbs professionals en què els més joves sabran molt més que nosaltres per pura lògica evolutiva – obsolescència programada vital – i ens sentirem fracassos desfalcats, joguines trencades en un context incomprensible. Tampoc no semblava importar-li molt al de Bilbao, al més gran, mostrar-se com el basc dèbil intentant convèncer a l'altre del retorn del seu programa estrella: li va faltar tirar la cadira a terra i posar-se de genolls per suplicar-li que li permetés tornar a l'arena. És gairebé una al·legoria de la bretxa generacional: la lluita entre dos mons que competeixen constantment per mantenir-se en el mateix mercat, sota unes lògiques que han capitalitzat la nostra vàlua, aconseguint que l'autorealització només es mesuri amb la cotització laboral que tenim.

És obvi que l'aposta d'Ibai és interessada i un xic cobdiciosa, però no per això menys revolucionària, intel·ligent, o exemplificativa. Això primer, perquè ens ensenya que el canvi és innat a l'evolució – l'any passat, les seves campanades en streaming per Twitch van aconseguir més quota de pantalla que algunes televisions. El segon, perquè per apropar-se a un públic desconegut per a ell s'aprofita d'un potencial competidor, el presentador de tele tradicional i simpàtic a qui les iaies haguessin inflat a croquetes: amb la tàctica, el millor streamer de l'any s'assegura que els nostres pares ja li posin cara i puguin arribar a estimar-lo. I l'exemple és enorme, superlatiu: que la guerra d'egos entre el vell i el nou món és tan inútil com una nevera al pol nord i que els idiotes no som els joves ni els no tan joves, sinó aquells que creuen que ja ho saben tot.