Sempre és complicat abordar rere la pantalla temes que una ha de gestionar cada dia. És complicat i és aclaparador. Perquè, què fas? Et mossegues la llengua i fas com si no t’haguessis assegut a la butaca número 20 de la fila 8? On és el límit entre informar i parlar des de l’entranya? En quina part hi ha més veritat: en les dades dels fulletons del teatre o en el nus a la gola al sortir-ne, en l’estona que et passes rumiant sobre la teva existència? Quan vaig posar els peus al Teatre Goya per veure Eva contra Eva sabia que tindria conflictes interns quan m’assegués a escriure. Ho tenia claríssim quan vaig llegir l’argument i quan vaig anar a la roda de premsa. La bretxa generacional és un conflicte latent a tots els sectors però especialment ferotge en aquells on l’ego va donant cops de colze. I el periodisme, ja se sap. Impossible no sentir-se lleugerament interpel·lada.
Hi ha molt elitisme també en el món de l’art, en la literatura, en la cultura que consumim – o només hi tenen accés els qui tenen calers? Un altre debat interessant. Ha de ser dur adonar-se’n que has deixat de banda el populatxo per aspirar a acontentar els mitjans, desitjar comentaris del cunyadisme i exigir-te una satisfacció auto infligida que oblida d’on vens. I saber que no has suportat la fredor assajada durant anys. Que li preguntin a l’Eva de l’Emma Vilarasau sobre la pèrdua de la humilitat i la recerca constant de l’aprovació externa per ser una mica més important, per brillar una mica més.
Ho pot semblar, però els dos personatges femenins no són enemics. / Teatre Goya
No confonguem entusiasme amb seguretat
Hi ha un doble tema summament interessant a l’Eva contra Eva que ha adaptat lliurement Pau Miró a partir del text de Joseph L. Mankiewicz, i que ha dirigit Sílvia Munt. Primer, el de la bretxa d'edat. Després, el de com aquesta esquerda s’aguditza entre dones (arribarà el moment en que algú deixi de tractar-nos com si fóssim meres protagonistes d’un assaig que mai s’estrena?). La història parla de dues actrius enfrontades: una porta anys damunt els escenaris i no està passant pel seu millor moment ni artístic ni personal; l’altra (Nausicaa Bonnín), transpira il·lusió, inconformisme i energia, vol una oportunitat. Sincerament, quan sortim de l’ou tots volem tenir la ocasió de despuntar i probablement tots ens sentirem amenaçats quan veiem gent que puja. El problema s’agreuja quan l’anècdota passa a ser una dinàmica de toxicitat. Com quan l’Eva veterana es dinamita a sí mateixa per ser el reflex arrugat de qui era i ensopega amb les cordes resistents del patriarcat. I com ho paga? Tractant l’Eva novella com una merda.
Perquè aquesta és una pràctica altament utilitzada per caps i persones amb certa experiència dins qualsevol àmbit. No és al revés en xavals que comencen, per molt que alguns s’entestin a confondre l’entusiasme amb la supèrbia; malauradament, és la capa d’invisibilitat que molts paguen per amagar inseguretats i crear sinèrgies proactives. Com l’Eva de la Nausicaa Bonnín, que xerra molt però està cagada de por. Quantes vegades algú amb cert poder ha confessat que no vol quedar-se amb el becari perquè no parla, o perquè no opina, o perquè es limita a fer només el que li manen? Els de dalt no ho diran amb la boca tan gran si li fan la creu per ser massa bo, massa espavilada. Però també passa i no com excepció.
S’estilen molt les pixadetes gratuïtes per marcar territori en llocs laborals
Potser els primers que haurien d’eliminar el concepte de competició són els qui ja tenen la cadira assegurada. És egoista i cínic pensar això i, lluny de crear millors professionals, converteix persones ben capaces en titelles desubicats que no saben on ficar-se. Les generacions de la crisi econòmica, de la revolució tecnològica, de la pandèmia, estan més ben formades que les anteriors. I no per res, sinó per simple evolució del context. Igual que les venidores, probablement i amb l’autèntic boom d’informació que hi ha, ho estaran millor que nosaltres. I què? Hi ha espai per tothom - o n'hi hauria si la precarització no despertés l'instint de supervivència més carronyer.
Si una cosa se li ha d’agrair a l’Eva de la Vilarasau és que se la veu venir i això dona cert avantatge a la més jove. Tant de bo a la vida real veiéssim amb tanta claredat quan algú ens vol posar el peu a sobre per pur pànic al declivi; probablement ajudaria molta gent a crear-se un mur de contenció i empatia per no perdre la pròpia, d’autoestima. Però desgraciadament no sol ser així a la vida real i la por dels grans no facilita l’entrada dels joves de cap manera, perquè l’experiència també contribueix a polir les formes més recargolades de tirania. S’estilen molt les pixadetes gratuïtes per marcar territori i el percentatge de pixums creix en persones que orinen de peu.
Què és l’èxit?
L’altre gran tema de l’obra és la rivalitat entre dones, la materialització escènica de “la pitjor enemiga d’una dona és una altra dona”. Un fiasco massa real encara... i com costa deixar de fer-nos trampes al solitari. La decadència de l’Eva no només té un motiu laboral, tot i que la seva ràbia s’exemplifica en un joc de miralls cap una altra dona, de pell més fina, més fresca, més intrèpida i activa. Una caiguda que alimenta el marit (Àlex Casanovas) dramaturg de teatre i que té l’empatia al forat negre; que inflama amb foc el crític (Andreu Benito) alimentant la fera de la vanitat dolguda; que tampoc disminueix la representant de l’Eva, de la gran, que li fa ullets a l’altre per la seva pròpia set de reconeixement públic. És mostra de com la societat, històricament i encara, participa de la guerra entre dones com en una batalla de galls.
L’obra agafa un caire diferent si l’analitzem en perspectiva de gènere: la bretxa generacional deixa pas al sostre de vidre, a la pressió estètica i a tot el reguitzell de normes no escrites que impulsa el sistema patriarcal. Si ens poséssim les ulleres violetes, tota la història seria un despropòsit: estem assistint al funeral en vida d’una dona que ja no val per res perquè s’ha fet gran mentre venerem la valia de l’actriu jove pel sol fet de ser això, més jove. Això creu la veterana i ho confirma el seu entorn, de diferents maneres però totes elles punyents, ofecs que cremen. Però què passa quan la dona trepitja fort i s’imposa? Quan es revolta, crida i dispara contra l’status quo?
Eva contra Eva és una obra que fa pensar en per què, tot i tenir-ne consciència, continuem adoptant comportaments més vells que el cagar en comptes de desterrar-los per sempre. Per què es segueixen fent pel·lícules de ficció on la dona sempre està oprimida? Perquè qualsevol repressió sociocultural del dia a dia alimenta encara tota mena de contingut cultural, perpetrant la desigualtat que mai acaba? L’adaptació de Pau Miró critica la realitat però la perpetra, i el seu èxit no deixa de xarrupar de les penúries de la vida real. De nou, on és la línia entre realitat i ficció? Deixem de valorar l’èxit amb la vara dels aplaudiments, les ressenyes o els clics. Al final - i això Eva contra Eva ho diu amb la boca grossa - l’èxit no implica necessàriament la felicitat. L’èxit sempre serà arribar a casa i tenir un plat de sopa a taula.