Madrid, 23 de desembre de 1640. Fa 382 anys. La Junta Grande de la monarquia hispànica (l’equivalent a l’actual Consejo de Ministros) es reunia per debatre com havien d’encarar la crisi de Catalunya. L’escalada de tensió i violència iniciada el 1635, amb els allotjaments forçosos —“a pan y cuchillo”— dels Tercios de Castilla a les cases dels catalans, havia culminat amb el Corpus de Sang (7 de juny de 1640), la declaració de guerra de Felip IV a Catalunya (1 de setembre de 1640), i la signatura d’un pacte entre el president Claris i el primer ministre Richelieu (7 de setembre de 1640). Tots els passos que s’havien donat semblaven irreversibles. Però la Revolució portuguesa (1 de desembre de 1640) havia ressuscitat un debat que, poc abans, estava mort i enterrat: què fer amb els catalans? Dialogar o massacrar-los?
La Junta Grande
La Junta Grande estava presidida per Gaspar Guzmán y Pimentel, comte-duc d’Olivares i home fort de les Espanyes. I estava formada per una sèrie de personatges del poderós partit cortesà d’Olivares, que tenien experiència de govern i molta carrera com a grimpaires: Felipe Spínola, marquès de Los Balbases; García de Avellaneda, comte consort de Castrillo; Fernando de Aragón-Gurrea, duc de Villahermosa; Ambrosio de Spínola, arquebisbe-cardenal de Santiago; o José González, l’únic sense títol nobiliari, però amb una considerable fortuna que havia amassat en el decurs de la seva carrera funcionarial. El que es debatia i decidia a la Junta Grande era, totalment, a espatlles del rei Felip IV. És més, havien instituït un filtre que decidia quins afers eren d’interès del rei (i se l’informava) i quins no (i “no se’l molestava”).
Qui era qui. Olivares
Olivares havia estat l’arquitecte i promotor de la crisi hispanocatalana que culminaria amb la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59). El procés de fabricació d’aquella crisi (1627-1640) és ben conegut. Però no ho és tant la postura del ministre plenipotenciari en aquell moment crucial. La monarquia hispànica s’enfrontava a dos “desafíos” (ho expressen així) de gran envergadura que amenaçaven la pèrdua de la “España toda” (també ho diuen així): les revolucions catalana i portuguesa. El professor Simón i Tarrés, en el seu treball d’investigació 1640 (R. Dalmau Editor), revela que Olivares, animat pels èxits militars de Los Vélez —que havia entrat al Principat a sang i foc—, es va limitar a alimentar un debat que es presumia estèril, mentre esperava que els Tercios de Castilla trinxessin Catalunya.
Qui era qui. Castrillo
Garcia de Avellaneda, comte de Castrillo, era l’home de la bragueta. Amb tan sols un passat acadèmic (havia estat catedràtic de Dret a Salamanca i a Granada), i sense cap experiència als camps de batalla o al govern de les províncies de l’imperi; havia assolit el cim de l’administració gràcies al seu parentesc amb Olivares; i al seu matrimoni amb la filla d’un reputat oficial de la marina de Felip II, que s’havia passat la vida perseguint els corsaris anglesos Drake i Hawkins. Castrillo, fent honor a la seva trajectòria, va adoptar una postura conciliadora i va sentenciar: “El nuevo accidente de Portugal (la revolució independentista) obliga que precisamente se acomode luego lo de Cataluña sin esperar la experiencia de los progresos de las armas”. És a dir, negociar amb els catalans i concentrar les forces hispàniques en la “impensada” portuguesa.
Qui era qui. Balbases
Felipe Spínola, marquès de Los Balbases, era un producte dels condottieri (empresaris de la guerra originaris de la península italiana) que havien fet fortuna als exèrcits de la monarquia hispànica. Originari de Gènova, havia assolit el càrrec en virtut als dubtosos mèrits del seu pare, Ambrosio, que havia estat un dels més sinistres repressors hispànics a Flandes (1601-1609). No obstant això, en aquell moment crucial adoptaria una actitud que el professor Simón i Tarrés descriu com a “possibilista”. En les actes de la Junta Grande es diu que va defensar: que “era importantísimo dejar aquello (Catalunya) ajustado en buena forma porque a veces había cosas en el mundo de tal calidad que arrastraba a hazer lo que podía menos mal”. És a dir, maleïa els catalans, però prioritzava un pacte amb Barcelona per a liquidar la revolució portuguesa.
Qui era qui. Villafranca
García Álvarez de Toledo, marquès de Villafranca, era l’ombra sinistra de l’estament militar que es passejava pels despatxos de la cort. Era el comandant de les galeres hispàniques a la Mediterrània; i era un dels sospitosos de l’assassinat de Santa Coloma, virrei hispànic a Catalunya, en un sòrdid succés que tenia traça de crim de falsa bandera (Corpus de Sang, 1640). Villafranca no era de la Junta Grande, però els seus informes eren molt valorats pels membres d’aquell organisme. I el professor Simón i Tarrés ens explica que en aquella documentació relata el seu convenciment que els catalans havien perpetrat una traïció que amenaçava de “amotinar a todos los reynos de su Magestad”; i desintegrar la monarquia hispànica. Per tot això proclamaria que “jamás me combendré en ningún concierto con Cataluña”.
Qui va guanyar: Castrillo o Villafranca?
Els partidaris de negociar no defensaven la fórmula del pacte com un propòsit d’esmena (la terrible ocupació hispànica, 1635-1640). Ni tan sols per a rebaixar la tensió del conflicte hispanocatalà. Sinó que havien posat als platerets de la balança Catalunya i Portugal, i necessitaven una pau amb Barcelona per a combatre amb garanties d’èxit la revolució de Lisboa. La prova seria quan Los Vélez, amb 26.000 assassins, travessava el Llobregat (21 de gener de 1641) i acampaven al pla de Barcelona. En aquell moment, Olivares va dissipar tots els dubtes que alimentaven aquell debat: va fer seva l’opinió de Villafranca “hay que moler a palos a los catalanes”; i “en el violentísimo genio del conde-duque (Olivares) los deseos de perder (derrotar) a los catalanes preponderaron a la importancia de ganar a los rebeldes luzitanos (portuguesos).