Habla de Mi en Presente és un grup tan original com el seu nom. Qui diu original diu propi, o extraordinari. El projecte artístic va néixer del teatre a Berlín i és allà on van fer el primer disc, Rumba del Nord, en una etapa plena de música i improvisació. Després ja van fer rumb a Barcelona on el 2022 van publicar Vivir Más. Una assemblea multicultural amb membres procedents de Catalunya, Alemanya, França i Mallorca; tots interdisciplinaris artísticament, convertint-los, més que en un grup de música, en un col·lectiu artístic. “Trauríem una cançó cada setmana, no per estratègia sinó per com vivim la música”, comenta el vocalista Max Grosse, amb qui hem pogut parlar, juntament amb el guitarrista Pau Balaguer, portaveus d'un quintet que completen Jonathan Hamann (produccií i percusió), Blai Juanet (baix) i Rémi Pradère (violí). L'excusa per trobar-nos és el seu nou disc, De todo se sale. Xarrem de què els ha dut a fer-lo, l’honestedat que han volgut transmetre i, ara que tots arribaran a la trentena, en quin moment estan, tant individualment com col·lectivament. Un treball que persisteix en allò que ells mateixos van anomenar technorumba, però també es capbussa a pulmó lliure en l’experimentació per anar als extrems, sense estar lligats únicament a un tipus d’estil. Un total de 12 cançons enriquides per les col·laboracions de Meritxell Neddermann, Frederico Vannini, Muchachito Bombo Infierno, Triquell i Vernat. No és gratuït que hi hagi tants convidats, Habla de mi en Presente viuen la música en plural, des del col·lectiu. El pròxim 18 de maig fan la presentació a la Sala Apolo. "Amb el directe es nota que som gent que tots hem fet teatre, hi ha humor i narrativa”, comenta el guitarrista.
El grup va néixer a Berlín, què us va fer venir tots a Barcelona?
Pau Balaguer: El Max va tornar per teatre, per amor, per ganes de tornar a casa després d'una llarga temporada a Berlín.
Max Grosse: Llavors van venir el Remi i el Pau i vam dir de fer un disc d’allò que portàvem fent des de feia molts anys des d'un lloc purament ociós; engrescats, des de l'amistat i de l'amor. Així va sorgir Vivir Más, que va acabar sortint el 2022.
PB: Aprofitant que gravàvem un disc i fèiem concerts a un país on la gent entenia la lletra.
Perquè Rumba del Nord el feu i produïu a Berlín, oi?
MG: Sí, són quasi maquetes. És com una fotografia d'aquell moment: anàvem a l'estudi i gravàvem cançons tal qual, menys alguna que vam afegir-hi una altra pista.
MG: Vam començar per bars i ens trobàvem a la sala més amena i lleugera dels clubs de techno. De sobte ens van començar a convidar i teníem concerts a les 4 del matí amb una formació de guitarra, violí, caixa i veu. Era una mica tirar milles. I amb aquesta energia hem seguit produint. Teníem els elements electrònics ja al cap quan tocàvem i ara els apliquem 100% a la producció.
Trobeu a faltar aquests espais que trobàveu a Berlín, ara que esteu aquí?
PB: Els trobem igualment. Ara hem estat fent els concerts de les bodegues per presentar els singles de l'àlbum i ha sigut superdivertit, perquè és d'on venim. Quan quedem per fer unes canyes, si un de nosaltres porta l'instrument, ens animem.
MG: Sí, quan ens ajuntem es canalitza aquesta energia. No ens importa que la gent no estigui en silenci, sinó que, al contrari, volem que hi hagi caliu, xivarri i que es pugui ballar. Els concerts que hem fet amb set electrònics i el que estem preparant ara pel 18 de maig a l'Apolo és una altra experiència que neix d'aquesta energia, tot i que allà hi ha una frontalitat de l'escenari i un equip de so molt més gran. Ens adaptem al que tenim, al medi en què ens trobem.
PB: Jo el que trobo a faltar d'aquella època és tenir 18 i 20 anys.
MG: Sí, passa el temps i al final les nostres relacions també s’han anat aprofundint i transformant totalment. De todo se sale ha sigut un intent de reflectir tot això. En fer les cançons, l'esforç era polir les idees en direcció a l’honestedat i poder parlar des del lloc on estem ara. Que també és aquí, a Barcelona, el 2024. El Pau ara és el Pau que és. Jo ara soc el Max que soc.
Passa el temps i al final les nostres relacions també s’han anat aprofundint i transformant totalment. De todo se sale ha sigut un intent de reflectir tot això
En quin moment us trobeu?
PB: Cadascú de nosaltres està en un moment. Som cinc persones, quan tots teníem 20 anys era més fàcil que estiguéssim tots en moments similars. A poc a poc, ens anem diversificant cadascú a la seva manera. D'’aquí a un mes estarem tots per sobre els 30 per primera vegada. Alguns van creuar el llindar fa un temps. És obvi que hi ha alguna cosa d'això, és un moment vital compartit.
MG: Sí, el que suposen les diferents pressions socials i com ho porta cadascú, que també és molt diferent. No es pot comparar del tot, però sí que ho vivim alhora. I aquest fet del cicle vital o maduració, sí que era molt important. I és una cosa que, quant més avances, més coses veus al mirar enrere. Quan ens vam conèixer també estàvem passant un cicle, que ara veiem més amb la distància i li tenim més tendresa.
El nom del disc té a veure amb el moment en que us trobeu?
PB: Ha resultat que sí, però originalment neix de la cançó Lo que tu necesitabas, que és la que fem amb el Muchachito. Quan acaba riu i diu: “No os preocupéis, xavales, de todo se sale”, i ens va batejar. Ens va semblar tanta saviesa en tan poc... Vam empatitzar tant amb això que va ser: val, ja el tenim.
MG: Sí, quan mirem el Muchachito, als cinc se'ns posen ulls brillants d'enamorat de manga... És molt fort, molt seductor energèticament, en tots els aspectes.
PB: Vam coincidir amb ell a Menorca, a Es Claustre, fa un parell d'anys. Ens vam quedar a la mateixa casa a Ciutadella i va ser molt fort. Ens treu 30 anys a tots i no l'agafàvem, tenia una energia infinita.
Com ha sigut el procés de creació d’aquest nou disc?
PB: Moltes cançons van sortir d’uns viatges que fèiem al Max i jo a Blanes. Era molt inspirador. Estàvem en un lloc xulíssim: només es veia el mar i cada dia era: aixecar-nos, anar a fer un bany, tocar, dinar, tornar a tocar, fer un minigolf, beure una mica de vi o whisky i seguir tocant fins que els veïns es queixaven.
MG: Nosaltres plantàvem una llavor i llavors el Remi, el Blai i el Jona agafaven la música des d'un altre lloc, amb més coneixement harmònic. Ens treien capes i també exigien una mica més: aquesta cançó necessita una altra part o revisem la lletra. De fet, les lletres les hem treballat amb la Susanna Van Roessel (dissenyadora gràfica i col·laboradora del grup), tot i que s'han acabat de trobar a l'estudi. M'ho he exigit molt durant el procés de tenir-les acabades, però realment, per mi, on em puc acomiadar d'una cançó no és ni el dia en què gravem, perquè potser encara hi ha una frase o una paraula que has de canviar.
Hem vist que el que ens fa avançar com a projecte és allò que ens fa més feliços en aquell moment als cinc
Els dos feu les lletres?
PB: Com que el Max és el cantant, és el que fa les lletres, realment. I moltes vegades ens pregunta, ens demana, tant a nosaltres com a la Susanna. Durant molts anys, la improvisació era una cosa superimportant dins del grup. Moltes cançons no tenien la lletra fixa i a cada concert el Max se les anava inventant. En anar passant per l'estudi, sí que s'han anat fixant quasi totes les lletres. Però fins i tot així, el nostre procés creatiu no és que el Max se'n vagi a casa, escrigui una cançó, vingui i digui: “Nois, aquesta és la cançó”, sinó que entre tots ho acabem de fer.
MG: El Remi també ha escrit Llora y sé feliz i Près de toi, la cançó que tanca l'àlbum. Encara que tothom tingui el seu rol, acaba sent un procés molt col·lectiu perquè també hem vist que el que ens fa avançar com a projecte és allò que ens fa més feliços en aquell moment als cinc. Després cadascú té la seva vivència, però ho entenem com un projecte col·lectiu i per això també tenim tantes col·laboracions al disc, perquè per a nosaltres la música és un fet col·lectiu també. Així que era lògic convidar la Meritxell Neddermann, el Muchachito, el Triquell, el Vernat i el Federico Vannini, que són persones que admirem moltíssim.
Ciudad de la Movida, que és la cançó en què col·labora en Federico vannini, és un homenatge a Madrid?
MG: El Federico és un guitarrista flamenc boníssim de Barcelona. Va venir a l'estudi amb la seva parella, la Violeta Barrio, a fer palmes. Li vam dir si volia agafar la guitarra i gravar un parell de pistes. El que es va gravar va ser tan impressionant, que va ser una col·laboració. No podíem no acreditar-lo.
PB: I tant el Max com jo, aquests últims dos anys, vam fer una descoberta de Madrid amb uns amics nous que vam conèixer. Jo després també em vaig enamorar d’una noia que viu a Madrid i he estat tot l'any per aquí i per allà.
MG: És curiós, perquè cadascú té la seva vivència. El Jona i el Remi no havien anat mai a Madrid fins aquest any. De fet, vam escriure la cançó abans que ells hi haguessin anat per primera vegada. Es va desenvolupar aquesta idea de fer una cançó com el New York, New York de Frank Sinatra, una projecció d'una ciutat que mai dorm, cosmopolita. Però potser el nostre Madrid era més com una aspiració al somni bohemi. Perquè, actualment, en la indústria musical els grans negocis es tanquen a Madrid. També les productores d'audiovisual més totxes que actuen aquí tenen totes la seu a Madrid. Llavors potser era més aquesta cosa que els Javis estan finalitzant les seves noves sèries allà, vas a un esdeveniment i et trobes el Sen Senra... Seria aquest mood de la movida madrileña renovada. Va ser una manera de projectar els nostres somnis com a projecte artístic i bohemi, que sempre hi ha una ambició latent i canalitzar-la des d’un punt lluminós.
PB: És la ciutat on es materialitzen, o no, tots els nostres somnis, personals i col·lectius. Però no ha de ser necessàriament Madrid, realment.
Ens hem permès anar més cap als extrems si ens venia de gust. No anar amb el jou d’haver de fer només technorumba
En aquest nou disc trobem sons del principi i la technorumba que us caracteritza, però també hi ha coses diferents.
PB: Ens hem permès anar més cap als extrems si ens venia de gust. No anar amb el jou d’haver de fer només technorumba.
MG: Pausa és una cançó que sona als inicis, més senzilla. El Pau i jo quan ens ajuntem, hi ha la guitarra i la veu. Es pot vestir infinitament de mil coses i produir al màxim, sí. Però també permetem-nos deixar-ho així i fer una cançó com aquesta.
PB: Crec que una cosa a què tots els músics aspiren és poder alliberar-se, provar sense complexos, fer el que els vingui de gust. Espero que ho puguem seguir fent i que pugui anar més.
MG: Al nostre voltant sento que hi ha una escena molt compromesa amb això. Gent que s’està atrevint a fer coses molt diferents i tal com les senten, com podria ser La Ludwig Band, Svetlana, Ruïnosa i las Strippers de Rahola, Ciutat... Figa Flawas, Oques Grasses, Julieta, Mushkaa...
L'any passat vau treure l'EP Relaciones i ja havíeu començat a produir algunes cançons que surten en aquest disc. Què us va fer diferenciar l’EP del disc?
MG: Eren quatre cançons que anaven sorgint de forma esporàdica. Amb Aire fresc ens connectàvem més amb la idea d'immediatesa, de disfressar-nos i de provar el món quixotesc. Amb Nuevos amigos la cosa aquesta de llibre d'anglès i de campus d'estiu; amb les Maruja Limon vam fer aquesta paròdia de l'Isla de las Tentaciones i Vigilantes de la playa, i amb la Ladilla Rusa que érem com uns gàngsters de l'amor. Era com més aquesta cosa extravertida, humorística, desenfadada i sense prejudicis que també tenim. La diferència amb les cançons de l'àlbum és que hem estat intentant anar a un lloc on no disfressar-nos, posar-nos en un lloc de puresa i connexió.
PB: Nosaltres som això i també som Vivir Más i el primer àlbum. Amb Relaciones ens hem permès explorar parts de nosaltres, sobretot amb humor, que crec que és una cosa superimportant dins de la nostra música.
Tots els músics aspiren a poder alliberar-se, provar sense complexos, fer el que els vingui de gust
Compagineu el grup amb altres feines dins l’àmbit artístic.
PB: El Max ve del teatre, està assajant per fer Baby No More al Nacional, que estrenen el 16 de maig. Dos dies abans del nostre gran concert a l'Apolo.
MG: El Blai també fa teatre, circ i és multiinstrumentista. El Jona és compositor de bandes sonores de pel·lícules, és productor musical (ha produït el disc). Fa també el so de pòdcasts d'aquí i també d'Alemanya, perquè ell és d’allà. El Remi és poeta, autor de teatre i ara ha fet també unes minicançons pel pòdcast de La Pija y la Quinqui. I el Pau és productor, també fa d'actor i model, a vegades. Gairebé som un col·lectiu artístic.
Teniu referents de col·lectius artístics que hagin fet un camí similar al vostre?
PB: Som cinc i a cadascú li agraden unes coses, i el que li agrada al Max té una repercussió dins del grup, encara que jo igual no ho comparteixi. Això crea una riquesa molt gran i és molt important, també sobretot el que deia el Max, que estem en un moment tant geogràfic com temporal en el que estan passant moltíssimes coses i tenim una infinitat d’estímuls musicals, artístics i estètics de moltes disciplines artístiques que ens marquen i que tenen un reflex dins del que nosaltres fem. Ho vulguem o no, és així. I gent que tenim a prop que són increïbles: Marina Herlop, Tarta Relena... Estem molt lligats al Pumarejo, on passen moltes coses. Anem a molts concerts, veiem moltes coses.
MG: Aquesta diversitat també en els elements musicals que hi ha al disc crec que respon a aquesta cosa que en principi és contradictòria, d'anar a buscar aquest lloc més pur on estem nosaltres ara.