Triquell fa música per entendre’s i per canalitzar coses que la vida quotidiana a vegades no ens permet canalitzar. També crea “per intentar ser un reflex d'una realitat que vull criticar, que vull expressar, que vull vomitar”. El cantant, participant de la primera edició del concurs de talents Eufòria, ja té un disc a l’esquena (Entre fluids) i diversos temes que han sonat moltíssim a les emissores, com Jugular. Ara ha tornat al punt de mira amb un nou EP titulat FOMO, sigla de fear of missing out, por de perdre's tant a un mateix com alguna cosa, normalment dins un context social, esdeveniments o experiències. Concepte que cada vegada s'utilitza més amb l'ús de les xarxes socials. El cantant va tornar a viure a Barcelona a principis de l’any passat i “representa que aquí hi ha més oportunitats laborals, és on passen les coses, i d’aquí neix el concepte de fomo, de sentir que si no estàs a Barcelona, no estàs vivint la vida que hauries de viure amb 20 i pocs anys”. De fet, comenta que quan més connectat va estar, més fomo tenia.
A Triquell fer les 6 cançons que formen l’EP, amb diferents productors col·laboradors, l'han tret de la seva zona de confort: l’experimentació ha estat present, sempre mantenint una base “ballable i immersiva, més de sala, més club, més discoteca, més electrònica”. Nou disc que el cantant abocarà tota la seva música amb un format de concert que surt del tradicional, i que és concebut per l’artista com un espectacle del futur: la sala escollida és l’Ideal, el Centre d’arts digitals i l’experiència immersiva que proposa es podrà veure quatre nits seguides, començant avui mateix i fins al 20 de gener.
Ha passat molt poc des que vas publicar Entre fluids. Estàs creativament incontinent.
Aquest EP és més experimental, freestyle. És fer el que un vol, és la tranquil·litat de poder-ho fer autogestionat, d'haver pogut invertir en el mateix estudi on fèiem música abans i on ara podem fer coses bastant professionals. És apostar per l’equip creatiu amb qui realment t’entens i pots ser sincer. FOMO és com fet a casa. És crear amb confiança i amb una assemblea, no amb jerarquia de buscar el hit o d’haver de sonar d’una determinada manera. No volíem repetir res del primer àlbum, volíem trobar textures i sons nous.
Estem intentant fer una cosa que ens faci sortir de la nostra zona de confort, i que a la vegada sigui ballable i immersiva, més de sala, més club, més discoteca, més electrònica
Experimentació amb què?
Amb textures, amb com processar les freqüències de qualsevol instrument perquè deixi de sonar de manera crua, tot és ultraprocessat. I a mi m'agrada tractar la veu com un espectre, com un element que forma part d'una mescla i no tant com un element que destaca. També que la sonoritat de la música no només depengui del vocalista, sinó de la producció del tema. I en aquest sentit trobo que estem intentant fer una cosa que ens faci sortir de la nostra zona de confort, i que a la vegada sigui ballable i immersiva, més de sala, més club, més discoteca, més electrònica.
Explica’m més sobre FOMO.
Són sis cançons plantejades per tenir aquest factor immersiu, més electrònic, més de processament vocal. Ja plantejat en si mateix per ser portat a una sala, no tant festa major (tot i que és perfectament traslladable). La voluntat era que la gent torni a tenir interès per una sala que no sigui una sala on es reprodueix un concert tradicional, sinó que pugui ser una sala on l'artista pugui tenir recursos per acompanyar el seu directe. I, el directe, més que veure algú cantar, sigui sentir coses.
Això és el que faràs amb aquests quatre concerts a l'Ideal.
Per mi, una part superimportant de l'obra d'un músic és la part audiovisual: els videoclips, les live sessions, els espais que generes… Com expliques i com acompanyes la teva música amb un tractament quasi cinematogràfic. He conegut a gent que en sap un munt, els artistes visuals de l’Ideal són una passada, l'espai és una brutalitat i les directores creatives del meu projecte han pogut expressar i transmetre aquests espais que intento generar jo amb la música. Hem generat un espai que és la nostra concepció de concert del futur, amb cada tema una ambientació, una corrent artística i una textura diferent. És el que intento amb la música: trencar i buscar noves fórmules. Tant de bo el món tingués suficients recursos per donar a l'artista espais com l'Ideal per poder presentar la seva música, perquè estaríem en un paradigma diferent, on el protagonisme principal no el té la figura humana i carnal de l'artista, sinó que l'espai que genera o les narratives que generen el seu contingut tenen més importància. Entrem també en contraposició amb els formats que eleven més la persona que l’obra.
Hem generat un espai que és la nostra concepció de concert del futur, amb cada tema una ambientació, una corrent artística i una textura diferent. És el que intento amb la música: trencar i buscar noves fórmules
Tret dels que et vagin a veure a l'Ideal, la resta t'escoltarà a casa, i la gran majoria amb l'àudio del mòbil o de l'ordinador.
Aquesta és la gran putada d’avui dia, que tot es consumeix a través d'una pantalla i l'altaveu de mòbil. Una persona que es dedica al so necessita que l'espai on es reprodueix el seu so també sigui de gran qualitat… Però crec que amb una barra de so, un bon altaveu o un cotxe d'aquests nous, també se sent bé. Crec que ja és suficient per tenir aquest viatge, però em sap greu que hi hagi certes coses que per culpa del medi en el qual són reproduïdes no es puguin arribar a gaudir del tot.
L'altre extrem seria només fer directes sense penjar cançons.
Clar, de sobte és la contraproposta a la música de TikTok. Sé que em podria donar més rendibilitat econòmica fer una cançó que tingui uns 30 segons plantejats per TikTok, però optem per, en comptes de fer un blog, fer un llibre… És una part més purista, romàntica i idealista, perquè lamentablement tens més números de perdre si ho fas amb aquests ideals que si ho fas accessible per tothom. És més inaccessible, però a la vegada crec que és més cuidat.
Les lletres són experiències personals, observacions de realitat, dels meus traumes, de les meves pors, de diverses de les coses que m'han anat passant. Vomitar pensaments, escriptura impulsiva, idees…
Sobre què escrius?
Les lletres són experiències personals, observacions de realitat, dels meus traumes, de les meves pors, de diverses de les coses que m'han anat passant. Vomitar pensaments, escriptura impulsiva, idees… Totes les cançons tenen una projecció diferent perquè l’estat d’ànim va transitant, amb el punt en comú de la mateixa veu. També uneix a nivell conceptual el fomo: no sentir-se vinculat, l'autodestrucció, la vulnerabilitat, la sensació de pèrdua absoluta d'identitat i altres mogudes emocionals com el nihilisme. És la meva manera de canalitzar, la meva música és el meu psicòleg.
FUMS!, el primer single del disc, recull una mica tot això que dius.
FUMS! surt d'un assaig d'Entre fluids. Jo venia de la ciutat i venia una mica estressat i, de sobte, a poc a poc vam anar construint el tema, projectant la sensació d'impotència i ràbia que tenia pel fet d’estar venint del nucli urbà i de veure dinàmiques socials i de certa gent que el que feien era acomplexar-me, reduir-me i fer-me sentir inferior, més que no pas empoderat. I vaig intentar-ho revertir i canalitzar-ho a través d'un tema en què parlo del que veia de la ciutat, que a part dels fums físics, evidentment, hi havia uns fums metafísics i d'una cultura que viu molt del narcisisme, de l’egolatria, de la constant exposició de la vida quotidiana, de coses que jo trobo que al cervell humà no li convenen del tot. Són coses que ens estan passant a nivell generacional i social: tots ens sentim mig obligats a deure’ns a una xarxa que al final el que fa és desconnectar-te de tu mateix.
Tots ens sentim mig obligats a deure’ns a una xarxa que al final el que fa és desconnectar-te de tu mateix
El videoclip fa una mica de mal rotllo.
És un malson. L’Adela, l’Èlia i l'equip de treball han sabut transformar en imatges i narrativa el que jo intento transformar en música. Són dues directores brutals, amb recursos, amb idees, amb ganes i amb amor, que han estat quan el meu projecte era petit i quan va començar a funcionar van seguir-hi estant i segueixen estant avui dia. Això no vol dir que no pugui treballar amb algú diferent, però jo sé que aquí és on podré tornar sempre que busqui un equip que sàpiga plasmar bé les meves idees i que em millori a mi.
I musicalment, quins han estat aquesta vegada els teus referents?
Massive Attack, Blood Orange, Leonard Cohen, Lou Reed, Amore, FKJ, Stromae... A nivell local Socunbohemio. Tinc moltes referències, i en aquest EP hem sigut lliures, sí que a Treu-me, hem tingut com a referent Kendrick Lamar. Ell, narrativament, és un gran referent. Els seus últims videoclips We cry together o Count me out s’han de mirar amb les lletres, tot i que són obres d’art, són pel·lícules. Cada imatge és poesia.
El concepte de fomo nace de sentir que si no estàs a Barcelona no estàs vivint la vida que hauries de viure amb 20 i pocs anys
I aquesta sensació de fomo, quan neix?
L’any passat vaig tornar a viure a Barcelona. Representa que aquí hi ha més oportunitats laborals i és on passen les coses. D’aquí neix el concepte de fomo, de sentir que si no estàs a Barcelona no estàs vivint la vida que hauries de viure amb 20 i pocs anys. Quan més fomo vaig tenir és, curiosament, quan més connectat vaig estar, quan menys em perdia les coses que passaven. I quan he decidit renunciar totalment a les coses que passaven aquí és quan menys he tingut.
És com una droga, oi?
És autodestructiu. És entrar en aquesta roda d'interessos mercantils, d'indústria, de showbusiness, tot això que fa que un artista a vegades senti que és més important centrar-se en la part marquetiniana que en la creativa. He intentat que FOMO fos un cant als quatre vents del que volia proposar musicalment més que no pas de vendre la moto a ningú. De tant en tant tinc fomo. De fet, tothom que té xarxes en té una mica. En el fons intento que tot el que parlo formi part d'alguna cosa tan nuclear emocionalment que d'aquí a 10 anys entengui què estava sentint el meu Cesc del passat.
Trobo que més enllà de l'emoció, tot això de què parles té un component social. Consideres que un artista ha de ser compromès?
Tinc entès, i crec que és bastant veritat, que tot allò que funciona per encàrrec i/o adaptabilitat a un format, acostuma a provocar una renúncia de la persona que ho està fent i és més complaent amb la demanda. Dubto que Pollock o Picasso obeïssin a una demanda. Era su forma d'expressar un art. Warhol, però, et diria que sí. Jo soc conscient que les meves cançons han de tenir un circuit i han de ser cantades en un directe. I és per això que les preparo per això, a la vegada també em centro a fer que el directe no soni estàndard, sinó que d'alguna manera intenti trencar fórmules més canòniques, amb dinàmiques generades per la mateixa cultura, pels grups que surten d'aquí.