Després d'irrompre el 2022 com a una de les grans promeses del folk amb La Cantera, Guitarricadelafuente torna amb Spanish Leather, un segon àlbum en què, "transitant la tensió entre tradició i modernitat celebra la sensualitat i la llibertat d’aquell qui abraça el desconcert".
Un Quixot lluitant contra molins
Digues-me amb qui vas, i et diré qui seràs. El 31 de maig del 2024, l'australià Troye Sivan va fer un dels concerts més festius, sensuals i enèrgics que s’han vist mai al Primavera Sound. Tot era eufòria i goig i, entre ballarins, coreografies i hits, va aparèixer Álvaro Lafuente, més conegut com Guitarricadelafuente, a la guitarra, per interpretar la seva col·laboració, In My Room. Tot un èxit. Segurament va haver-hi alguna cosa en aquella tarda, en la connexió entre els dos artistes, que va marcar Guitarrica, perquè un any després ha tret un disc (el seu segon àlbum) en què la figura del cantant introspectiu dona pas a una celebració de la luxúria, i la llibertat col·lectiva, més proper al tarannà de l'australià que al seu primer treball. Amb Spanish Leather, el cantautor de Benicàssim proposa un viatge íntim i generacional on folklore, desig, identitat i recerca de pertinença es fusionen amb una sensualitat sonora renovada. Ens reunim amb ell un matí amb un sol que escalfa, però encara no asfixia, per parlar de deixar-se dur per allò que et fa sentir bé, la vida com a recorregut quixotesc, i les creacions en què passat i present, jo i col·lectiu, s’entrellacen.
La imatge literària del Quixot dona cos a tot el disc: la bellesa de deixar-se portar, la valentia d’explorar el desconegut, la tensió entre el somni i la realitat
“És el primer cop que em sento segur, confiat i satisfet amb el resultat. Hi ha hagut un viatge del nen de poble que ha agafat el seu camí per deixar-se dur per la curiositat”, explica l'Álvaro, amb la veu pausada, càndida. “Un camí cap a la ciutat, cap a madurar, cap a conèixer-se un mateix”. Aquesta ruta, diu, és el fil conductor de Spanish Leather, un disc que no vol ser només escoltat, sinó viscut, un relat sonor d’allò que es troba sempre en constant canvi. “Al llarg de totes les cançons pots viure un recorregut, un passeig per paisatges interiors i exteriors, com si fos un Quixot que s’enfronta als seus propis molins, però sense renunciar a la fascinació pel que troba pel camí”, afirma. Aquesta imatge literària dona cos a tot el disc: la bellesa de deixar-se portar, la valentia d’explorar el que és desconegut i la tensió entre el somni i la realitat.
Tradició i contemporaneïtat
El títol, Spanish Leather, és un símbol carregat de significat. “Va sortir abans que les cançons”. Explica que el punt d’inici era la fascinació, però no la pròpia, sinó d’aquells qui ens observen. “Pensava molt en com se'ns veu des de fora: aquesta idea exòtica, misteriosa. Espanya, el Mediterrani, Barcelona, estan de moda, són sexis. Hi ha una mirada exterior que adora molts dels elements ancorats en el passat d’aquesta identitat.” Però aquest fet, afirma, no és nou. Va començar a treballar en tota aquesta idea després de bussejar en la discografia de Woody Guthrie, concretament a partir de Jarama Valley, on l’estatunidenc canta a les virtuts de la península, quan va venir amb les brigades internacionals. “Tota aquesta romantització, em feia pensar en la pell, en el cuir, en tot allò que parla d’origen, però que també pot mirar cap al futur, i que en si mateix, porta la memòria”. Com a referents cita també Loewe, la casa de moda que Jonathan Anderson, el seu director creatiu fins fa uns mesos, ha convertit en un pont entre tradició i contemporaneïtat. “Anderson m’ha inspirat molt. La manera com agafa aquesta herència de l’artesania del cuir espanyol i la transforma en alguna cosa actual, sense folklore superficial, em sembla increïble”, comenta. “És com un segell de garantia per reivindicar el passat sense que sigui una rèmora. Això és el que he intentat fer amb la meva música”.
Entrevistem Guitarricadelafuente / Foto: Carlos Baglietto
Les veus masculines que abans podien semblar amenaçadores, les faig servir per alliberar-me. Dir “vull ser el teu full-time papi” és una manera de dir: estic aquí, soc així, i no cal demostrar res
Enmig d’aquest viatge entre la tradició i la modernitat, entre el rural i l’urbà, el disc juga amb una desinhibició carregada d’erotisme i humor. “Parlo d’erotisme, de sensualitat, de sexualitat, però com un joc”, admet. Riu, com un infant que ha après un nou truc per jugar a un joc al qual vol guanyar. “Per mi la clau és poder estar en pilotes, sense filtres ni artificis”. I també amb ironia, perquè per a ell, qüestionar la masculinitat tradicional és fonamental. Durant el que va ser el seu primer single, Full time papi, produïda juntament amb el seu ja col·laborador habitual pablopablo, la seva elegant veu, es veu envoltada d’una tornada en què una coral de hooligans repeteixen el gran desig. “Aquestes veus masculines que abans podien semblar amenaçadores, ara les faig servir per alliberar-me. Poder dir ‘vull ser el teu full-time papi’ és una manera de dir: estic aquí, soc així, i no cal demostrar res”. Un recurs que es reforça novament en el hit instantani BABIECA!. Un contrast que també es tradueix en la instrumental del disc, on la guitarra es torna el centre, però al mateix temps, la producció més experimental afegeix capes fins ara no treballades en el seu repertori. “Volia fer cançons que pogués tocar de principi a fi, cantar-les amb amics i que fossin interactives”, diu.
Modernitat líquida i recerca d’arrels
Darrere d’aquesta desinhibició hi ha una recerca profunda de pertinença. “Sempre he estat molt vinculat a l'Aragó per la música, però mai no m’he sentit del tot d’un lloc. A vegades ets d’un lloc i no et sents de ningú. I aquest disc també parla d’això: de buscar on et reben bé”. Per això, no sorprèn a ningú, saber que de la mateixa manera que el disc és un viatge, la seva composició, també es va fer a la carretera. Álvaro va trobar refugi des de Madrid fins a València, i Barcelona, però també a Port Pelegrí, a la Costa Brava, un lloc que li va permetre connectar amb l’espai i les emocions. “Estava una mica bloquejat i me’n vaig anar a l’Empordà. Allà vaig escriure cançons com Futuros amantes o Tramuntana. Sempre anava apuntant noms de llocs que m’inspiraven”.
Sempre estem esperant a la pròxima cosa, per si és millor, per si ens agrada més
Afegeix que la col·laboració amb altres compositors, com ho ha estat la ja citada amb pablopablo o Troye Sivan, és clau per validar el seu present i compartir inquietuds. “Quan em trobo amb altres compositors, busco saber si el que penso sobre aquest present té sentit. Veure que ells també es troben en situacions similars, fa que no em senti sol”. Aquest present de què parla a Spanish Leather, és en si mateix un retrat generacional, marcat per l’ansietat i la sobreestimulació digital. “Vivim una època de molta velocitat. Ens arriben mil estímuls constants. El mòbil ja ens diu què ens agrada, i això ens fa inconformistes i amb por de comprometre’ns amb res. Sempre estem esperant a la pròxima cosa, per si és millor, per si ens agrada més. Però això genera una gran sensació d’inestabilitat”, analitza. I en resposta, ell aposta per l’entrega total al plaer, com un refugi enmig de la incertesa: “Si tot se’n va a la merda, com a mínim gaudim del desconcert”. Modernitat líquida i recerca d’arrels. Al capdavall, Spanish Leather és una carta oberta. “Moltes vegades escric sense saber què dic. Hi ha paraules que m’agraden, i després, quan rellegeixo la cançó, entenc que estava parlant d’això”, admet. “Vull que sigui la gent qui ho interpreti, que ho facin seu i que el disc cobri sentit quan formi part de la seva vida”. Una veu col·lectiva que parla des del personal viatge de l’heroi quixotesc que és Guitarricadelafuente. Una veu íntima que en deixar-se portar es converteix en una celebració universal del desig.