Barcelona, 2 de juliol de 2025. Catalunya ha estat submergida en una onada de calor. Han dit que el canvi de temperatures és a tocar, però, mentrestant, 31º a l’ombra —en el millor dels casos— i 42% d’humitat. Qualsevol persona que hagi hagut de transitar pels hostils carrers de la ciutat comtal durant l’última setmana, hauria preferit arrencar-se la pell a tires abans que formar part d’una aglomeració humana. Entre els plans més disputats del moment hi ha quedar-se a casa davant d’un ventilador, fer hores extres a l’oficina per poder gaudir de l’aire condicionat que el teu sou no et permet instal·lar-te a casa, o bé mudar-se dins el bloc de gel del Cosmocaixa. Les multituds? A evitar. Els espais no climatitzats? El més lluny possible. Però, tot i això, hi ha esdeveniments, concrets —com qui vol veure un estel fugaç— que paguen l’esforç d’exposar-se a la transpiració extrema. Ha estat el cas de la presentació de Spanish Leather, el nou disc de Guitarricadelafuente.

🟠Guitarricadelafuente: "A 'Spanish Leather' parlo d’erotisme, de sexualitat, però com un joc"
 

Durant les nits del 2 i 3 de juliol, el "Benicasim Folk Star" —com se l’anomena a la seva col·lecció càpsula amb Zara— ha penjat el cartell de tot venut en el seu pas pel festival Alma, al Poble Espanyol —un lloc prou adequat si el teu segon disc es diu pell espanyola. Així que gresca, xerinola: la calor és psicològica. Ha tocat repetir-se allò que diuen Renaldo & Clara, "s’està millor al carrer que dins de casa", i fer camí cap a l’espai liminal més freqüentat de Montjuïc.

La vida podria ser així de fàcil

Tot i que les portes s’han obert a les 19 h, amb les temperatures com estaven, l’aparició dels assistents ha estat lenta. Després de descobrir una entrada alternativa i accedir per un camí on el primer que es veia era una capella de cartró pedra, al voltant de les nou del vespre, els posseïdors d’entrades ja havien passat per la zona gastro-centre-comercial-tapes-over-priced prèvia al concert i es dirigien a la plaça principal. Tot i haver-hi el cartell de totes les entrades exhaurides, i comptant amb tots els membres potencials de l’Aeroclub d’Empúries de Casa en Flames, hi havia el públic just i necessari per sentir-se part d’un conjunt humà, però sense morir ofegat —com bé podria passar en un concert de Lana del Rey. Tot ha estat fàcil. Fins i tot els lavabos portàtils han resultat amables, substituint els clàssics Toi Tois per petits bungalous de falsa fusta. Una atmosfera que semblava cridar-te que qui no viu un petit estiu de comoditats burgeses en aquesta ciutat, és perquè no vol. I dit i fet. A les deu de la nit, amb vi en copa de plàstic a la mà i la repassada de plans d’estiu feta per part del públic, ha arribat l’hora de gaudir del que se’n parlaria l’endemà: la presentació de Spanish Leather. A l’escenari, un semicercle de plafons que reflectien la llum deformada i la instrumentació d’una banda completa. Primer els músics, després Álvaro Lafuente. Un querubí trapella que ja tenia el públic a la butxaca abans fins i tot de començar a cantar. "Me desprendo de un colgante fino, afuera se escucha trap argentino". Cal tenir molta seguretat en un mateix, i en el setlist, per obrir un concert amb els dos singles més corejats del disc que es presenta: Full Time Papi i BABIECA!. Un rere l’altre. Tots els assistents han repetit a viva veu els moments hooligans que tenen totes dues cançons. Un èxit rotund. I ara què?

La devoció ha estat mútua. Amb un català trencat, cada paraula adreçada al públic ha estat agraïda

Guitarrica ho ha tingut clar: èxit rere èxit. Tot el que estava sota el seu control —veu, discurs, instrumentació, interacció amb el públic— ha estat excel·lent, encantador. Si havia estat criticat per no ser el convidat més brillant al programa de Broncano, durant el seu show ha demostrat ser pràcticament perfecte. No ha estat un producte de campanyes de màrqueting, però ha convençut el seu públic abans fins i tot del primer quart de concert. La tàctica ha estat barrejar la presentació de Spanish Leather amb els millors temes del seu primer disc —molt més folklòric, molt més castís— La Cantera: Futuros Amantes, Puerta del Sol o Port Pelegrí, però també Caballito o Sixtinain. Una festa reinterpretant el cuir espanyol, però també l’Álvaro de sempre. El públic ha estat entregat. No hi ha hagut cançó que no hagin cantat o gravat. En alguns moments, la sensació era la de viure un concert de Mumford and Sons del 2013. Hi havia una efervescència que només et dona formar part d’un grup social amb la vida mitjanament resolta —i un parell de segones residències— del qual tots voldríem formar part. Ni rastre d’ironia en gaudir del folk optimista, cap mena de remor d’autoparòdia en els moments sentits. "¿No te sientes igual? Me rindo al estímulo de esta ciudad." La devoció ha estat mútua. Amb un català trencat, cada paraula adreçada al públic ha estat agraïda.

Durant hora i mitja, gairebé ens ha fet creure que la vida podia ser així de fàcil, així de lleugera, així de lliure

El punt més àlgid de la nit ha estat quan ha aparegut un poltre de gimnàstica. Tothom ha apostat per l’aparició de Troye Sivan. Malauradament, l’australià seguia de vacances a Eivissa. Però això no ha desinflat l’instant. Sensual, sexual i eròtic, però amb una lleugeresa insòlita tractant temes que per a molts poden resultar pudents. Quan ha entonat "¿Quién teme a la máquina?", sobrevolava l’energia del meme de la noia que estarà bé, just per fer la millor picada d’ullet de la nit i encadenar-ho amb un parell de frases de Blin Blin de Bad Gyal: "Me reporto en tu zona, cada día más culona." El tancament de la nit ha estat brillant. En una jornada en què et podies sentir com en un concert de Taburete —si Taburete fos un noi gai amb l’energia lleugera de Dua Lipa—, el valencià ha encadenat La Filipina, Guantanamera i Tramuntana. "La vida es tan bonita que parece de verdad." Ens ha convençut. Durant hora i mitja, gairebé ens ha fet creure que la vida podia ser així de fàcil, així de lleugera, així de lliure. Ni una nota mal entonada, ni una capa de més de malícia. "Convéncete, no le pongas barrera, sucumbe al amor, y a las corrientes." I assegut al seu balcó final, ho ha aconseguit.