"Ha estat una sacsejada general, gens concreta", diu l'Aida entre calada i glop de cafè amb llet (d'avena). L'Aida és l'Aida Giménez, tot i que firma els seus discos com a Guineu, projecte amb sabor de xiclet de maduixa àcida. De guitarres hereves del punk i l'indie rock més abrasiu dels 90. De pop de melodies radiants i rodones com sols. I, ara també, amb cobertura d'electrònica amb textura sedosa. Avui publica el seu nou àlbum, que es titula justament així, Una sacsejada. Escolteu-lo. Mola. Moltíssim.
Ballant amb l'angoixa
"Aquest disc ha estat fruit d'una sacsejada existencial, segurament provocada pel meu moment vital: estic a punt de fer 30 anys i...". L'Aida vol defugir allò del tòpic de la crisi dels 30, perquè vivim constantment en crisi, ja sigui als 30, als 17, als 25 o als 53, "però sí que sent dona, quan arribes a certa edat, el que et planteges té unes limitacions". I no, parla, o no només parla, del que s'imaginava que seria de gran quan era petita, "ni tampoc de ser mare o no ser mare, però en molts aspectes se'ns ha imposat una deadline. El meu germà té 11 anys més que jo i no té ni sent aquesta pressió. I m'encanta que sigui així, i jo també podria ser aquesta persona, però...". Però hi ha alguna cosa que no s'ho permet. "Em ratlla molt haver d'estar sempre pensant si viuré tota la vida en pisos de lloguer, si estaré sempre fent la mateixa feina o cap a on anirà la meva carrera musical, perquè soc conscient que soc una artista emergent i que els inicis sempre costen, però... ".
Però no, Guineu, que ho va petar bastant fort amb Putu any, el nostre particular himne pandèmic, no és una artista emergent. Emergent ho era el 2019 quan la vam descobrir amb el seu primer single Entre birres. Ara, amb un grapat de senzills amb vocació de banda sonora vital, i dos elapés, l'anterior era i és Forats negres, és l'artista que ja hauríeu de conèixer. Si no, feu tard. "El que vull i sento ara mateix és que les coses que faig tinguin un sentit i una transcendència... I això m'angoixa, no només en l'amor sinó en tots els àmbits. La meva manera de canalitzar tot això és la música. És curiós, perquè mentre les feia no era conscient, però quan vaig acabar d'escriure totes les cançons del disc, em vaig adonar que existia un fil conductor que les unia a totes elles. D'aquí el títol".
Tinc una part trash i esbojarrada que conviu amb una altra més responsable. Ordre i aventura, que dirien Mishima. Soc les dues coses i aquest disc ha estat la manera de trobar l'equilibri
Una sacsejada l'ha servit per acceptar aquest estat d'angoixa en què viu. Aquesta angoixa en què vivim. Perquè tots hem passat en algun moment de les nostres vides per situacions en què ens sentim vulnerables. Però ens costa molt acceptar que la tristor i la inseguretat també formen part de la nostra personalitat. "No només això, sinó que es pot conviure amb elles. Sentiments que tendim a amagar o apartar perquè ens volem sentir bé. Però no ens podrem sentir mai bé si no acceptem aquesta part més insegura de nosaltres. El disc ha estat acceptar-me. Admetre que no estic bé del tot, però, així i tot, ballo. A més, sempre he sigut molt responsable i perfeccionista. Porto molt malament viure en la precarietat. Per això combino aquesta part més artística amb una feina més estable. Tinc una part trash i esbojarrada que conviu amb una altra més responsable. Ordre i aventura, que dirien Mishima. Soc les dues coses i aquest disc ha estat la manera de trobar l'equilibri".
Un match molt guay
Quan era petita l'Aida ja volia fer música, potser, o segur, influenciada pel seu germà gran, en Pato, bateria de The Anti-Patiks, una de les millors bandes de punk mai existides a la catalana terra. I ella, és clar, sempre ha escoltat molt punk rock, citant amb la velocitat amb què una criatura recita la llista dels rius o les comarques de la nostra geografia, bandes com NoFx, Rancid, Bad Religion... "Però el meu germà també m'ha ensenyat sempre a ser molt oberta de ment. I de petita també escoltava molt Britney Spears, Gwen Stefani, Pink, Avril Lavigne... Totes elles m'han inspirat moltíssim, musicalment i estèticament". Còctel personal de referents a què ara suma obsessions com Beach House, Phoebe Bridgers i, sobretot, Alvvays. "Un grup que tenen aquest rerefons riot grrrl convivint amb un aspecte més brilli-brilli. Han estat un grup molt transcendental per enfocar el so d'aquest nou disc".
També ha estat molt rellevant la relació de Guineu amb Salvatge Cor. L'Aida va viatjar a Son Sardina per posar veu a Malaguf Summertime, un dels talls de CRUÏLLA, l'últim disc del projecte mai prou reivindicat del mallorquí Llorenç Romera Pericàs. Una proposta que combina com poques a casa nostra les melodies pop amb les formes més oníriques de la urbana i l'electrònica. "A través de la col·laboració vaig conèixer el seu productor, el Cristian Eichborn, que tot just s'havia mudat a Barcelona. Em va proposar que si mai tenia una cançó i volia que me la produís, que no em tallés". I el que havia de ser una cançó, van ser moltes tardes de birres i un disc sencer. "Ell també venia del món del hardcore i el punk, i això uneix per molt que ara estiguem en una altra pantalla. Va haver-hi un match molt guay. Només fa un any que ens coneixem, però ja és un dels meus millors amics".
Estic intentant transmetre aquesta sacsejada d'emocions des d'una proposta més continguda i elegant. I aquí és on ha entrat en joc la música electrònica
Així, musicalment Una sacsejada també ha estat una sacsejada. Guineu ha deixat enrere la melodia fàcil i efervescent. O dit d'altra manera, aquesta essència encara persisteix, però l'Aida ha modelat la fórmula. "Estic intentant transmetre aquesta sacsejada d'emocions des d'una proposta més continguda i elegant. I aquí és on ha entrat en joc la música electrònica: una capa de pintura nova per expressar el mateix. Aquest disc és una evolució, perquè ja no soc la persona que va fer Forats negres. Ara estic nerviosa per la rebuda, però contenta amb el resultat. És el disc que volia fer". Avui ja el podeu escoltar. I el 18 de març gaudir-lo en directe a la sala Vol de Barcelona.