El 23 de novembre de 1957, fa exactament 60 anys, forces irregulars marroquines van atacar la colònia espanyola d'Ifni, enclavada enmig del territori marroquí. Les forces espanyoles van aconseguir rebutjar l'atac i mantenir el control de Sidi Ifni, el nucli central del territori, però bona part de la colònia va quedar sota control de les bandes armades de l'Exèrcit d'Alliberament. La guerra d'Ifni va afectar també a Cap Juby, al territori del Sàhara Occidental i fins i tot a Mauritània i a Algèria. Però pocs espanyols se'n van assabentar: la censura es va encarregar qui ningú sabés que Espanya estava en guerra.
Mapa de les colònies nord-africanes d'Espanya. Mapa: Kimdime. Wikipedia.
Guerra per una independència incompleta
El Marroc era un protectorat compartit entre França (que controlava la part més rica) i Espanya (que dominava la part més pobra i més rebel). El 2 de març de 1956, contra tot pronòstic, França va atorgar la independència a la seva part de protectorat i Franco, amb molt de dolor, es va veure obligat a concedir la independència a la part espanyola el 7 d'abril. Però Espanya es va reservar la possessió de l'anomenat "Protectorat Sud" (o franja de Cabo Juby) i la d'Ifni (tot al·legant que Ifni era una colònia diferent del Marroc). En aquell moment al Marroc tenien molta força les teories ultranacionalistes d'Allal al-Fassi, l'ideòleg del partit monàrquic Istiqlal, que reivindicava la reconstitució d'un "gran Marroc" que agruparia tot el Marroc, el Sàhara espanyol, Mauritània, part d'Algèria i part del Mali. La monarquia marroquina no va acceptar que Ifni quedés en mans espanyoles, i tot i que no va enviar l'exèrcit a lluitar contra els colonialistes, va facilitar l'enquadrament de bandes armades, en bona part integrades per militars, i va permetre que es llancessin a atacar les forces espanyoles al Sàhara, Mauritània i Ifni.
Els combats
L'abril de 1957 a Ifni va haver-hi manifestacions contra l'ocupació espanyola, que van ser reprimides. Al llarg del mes d'octubre, a desgrat de l'arribada de forces de la Legió, les bandes marroquines es van agrupar al voltant d'Ifni. El 23 de novembre va començar l'atac. Diverses posicions avançades espanyoles van quedar incomunicades per forces marroquines. L'exèrcit espanyol tenia molts problemes per enfrontar-se als marroquins perquè tenien un equipament i un armament obsolet (perquè els nord-americans no van autoritzar el règim franquista a usar en un conflicte colonial el material que ells els havien venut). Espanya va haver de desplegar soldats de quinta per enfrontar-se a les forces marroquines. El combat més dur va tenir lloc a Edchera, al Sàhara espanyol. Una operació combinada entre forces franceses i espanyoles (l'anomenada Operació Teide/Écouvillon) va permetre que els espanyols recuperessin el control del territori saharaui, però no van aconseguir expulsar els rebels de les rodalies d'Ifni. Les baixes per banda espanyola van ser d'uns 140 homes morts, les franceses podrien haver estat d'uns 200 homes i les marroquines mai s'han sabut, però possiblement arribarien a alguns milers.
Agonia i mort de l'Ifni espanyol
L'1 d'abril de 1958 es va tancar la guerra amb els acords d'Angra de Cintra, que establien que la zona de Cabo Juby seria transferida al Marroc. Per altra banda, Ifni, encara que oficialment no era cedit a Marroc, en la pràctica va quedar sensiblement reduït: només va restar en mans dels espanyols el nucli urbà de Sidi Ifni. Aïllat enmig de territori hostil, els espanyols fins i tot podien tenir problemes per obtenir béns essencials, ja que l'aeroport estava en el radi de tir de les armes marroquines. El subministrament per via marítima també era molt complex, perquè la costa d'Ifni era molt abrupta i es veia sovint afectada per les marees. A la fi, el 1961 Espanya va decidir construir un gran port artificial a alta mar, completat amb un gran telefèric per garantir l'arribada de béns per via marítima a la seva petita i paupèrrima colònia. Però, finalment, el 12 d'octubre de 1968, el dia de la independència de Guinea, va acordar-se la retrocessió del territori al Marroc, que es va fer efectiu el 30 de juny de 1969. El Sàhara continuaria en mans espanyoles fins a la Marxa Verda: mai arribaria a autodeterminar-se.
Dubtosa Santa Cruz de la Mar Pequeña
Se sap que la presència espanyola a la costa meridional marroquina es pot documentar a finals del segle XV, quan els pescadors canaris tenien una base a l'anomenada Santa Cruz de la Mar Pequeña, un enclavament que ningú ha localitzat amb precisió. El 1860, després de la guerra de l'Àfrica, a través dels tractats de Wad-Ras, el Marroc va cedir a Espanya Santa Cruz de la Mar Pequeña. Va haver-hi grans disputes sobre on estava situat l'enclavament, però no es va trobar cap evidència clara. Els espanyols volien apoderar-se d'Agadir, la gran ciutat de la zona, però a la fi es va acordar que la base pesquera canària medieval havia estat a Puerto Cansado. I els espanyols no es van apoderar del territori fins al 1934, en plena Segona República. Mai van obtenir cap benefici important d'aquest territori, pobre i marginal.