"Una porta tancada és una finestra oberta", és la primera frase que s'escolta a la intro de Pulse, el darrer EP de Grabu (Arnau Grabolosa), jove productor de Santa Pau, que està posant banda sonora al nostre estiu amb la seva electrònica de capvespre, orgànica i emotiva. Talent cotitzat -a més d'artista solidari: la seva història al capdavant del festival Mussol (que podeu llegir més avall) és corprenedora- que, a més de la seva emergent carrera en solitari, és un dels músics més sol·licitats de casa nostra: va haver de dir que no a tocar en directe amb la Mushka per enrolar-se a la banda de Guillem Gisbert (i, para·lelament, també acompanya al Triquell, la Maig, en Yung Rajola...). Tot el món vol en Grabu. "La veritat és que aquesta frase no té molt de sentit… Li vaig dir al meu nebot sense pensar massa, però em va agradar tant aquella interacció que vaig pensar que mereixia quedar-se al disc. Suposo que el que volia dir és que quan una porta es tanca no és un drama, sempre hi haurà altres oportunitats i experiències. Soc molt partidari de pensar que si en un lloc t’han dit que no és que no és ni el moment ni el lloc per tu. Com a filosofia de vida a mi m’ha anat molt bé per tirar endavant tot el que faig". Afortunadament, aquestes nits de juliol i agost, allà on estigueu gaudint de les vostres vacances, és el moment i el lloc per fer sonar una proposta que captivarà a tots aquells que tingueu a The Blaze, Moderat o French 79 en la vostra galeria de favorits a Spotify.
Els teus inicis en solitari sonen a jazz, com arribes a l’electrònica?
La veritat és que de manera molt progressiva. Jo sempre havia escoltat altres artistes més “acústics”, per definir-ho d’alguna manera (definitivament no era el més jazzero de tots), però, a poc a poc, vaig anar descobrint que el que m’agradava realment era la música electrònica, sempre partint d’una arrel molt orgànica; de la figura del músic (el que soc jo) i no del DJ. Em vaig anar enamorant d’artistes com Stromae, FKJ, vaig poder veure’l a Barcelona i va ser molt inspirador, ja que la creativitat que té a l’hora de crear i interpretar en directe és única i em va deixar absolutament meravellat; The Blaze, que han estat els que han marcat més aquesta nova etapa de quà ha sorgit pulse; o James Blake (i dels seus respectius directes),
I d’artistes catalans, has trobat referents en el món de l’electrònica que t’hagin marcat?
Els b1n0, amb els quals vam produir el meu primer disc blast. I amb ells, la Clara Peya o la Marina Herlop, que m’inspiren moltíssim. N’hi ha de molts altres. M’agrada molt referenciar-me amb artistes amb els que hi tinc relació i els conec, inclús amb alguns considero que hi ha una amistat i una certa recurrència a l’hora de veuren’s. La oportunitat de compartir espai, escena i música amb ells és i serà sempre un plaer.
En la música electrònica no hi ha normes ni existeix l’academicisme. No hi ha llibres. No es regeix per unes lleis que dictaminen el que està bé o el que està malament
Què has trobat en la música electrònica, quins terrenys, ja no només sonors, sinó emotius, et permet explorar?
Jo crec que el que diferencia la música electrònica del jazz o de la música clàssica (en concret aquests dos estils) és que en la música electrònica no hi ha normes ni existeix l’academicisme. No hi ha llibres. No es regeix per unes lleis que dictaminen el que està bé o el que està malament. Vaig estudiar molts anys al Conservatori de Girona (tinc el Grau Professional en guitarra clàssica) i sempre em trobava professors que em deien que el que feia no estava bé i que ho havia de fer d’una manera concreta. Això feia que tots copiéssim patrons i acabéssim tocant i component el mateix, amb els mateixos recursos, dinàmiques, etc. Les poques classes d’instrument que he fet en jazz o música moderna, m’he trobat exactament en la mateixa situació, sobretot pel que fa a la improvisació. La música electrònica em permet ser jo, ser lliure i sobretot no em limita a fer absolutament res del que vull fer. I en conseqüència, emocionalment puc ser molt més concret i això és molt alliberador. La part d’exploració sònica la trobo fascinant, s’obre un món infinit on em sento molt a gust.
Perquè trobo que hi ha una part molt emotiva en la teva proposta. L’emoció és el més important?
Crec que sense emoció no hi ha música. Per mi, la música no és només una forma d’expressió artística, sinó una necessitat vital. Aquest projecte és l’espai on puc alliberar tot allò que no sé —o no puc— posar en paraules. És una manera de canalitzar sentiments complexos, vivències personals i moments de vulnerabilitat que, d’una altra manera, no podria fer-ho. Així que sí, és important, et diria que imprescindible.
Aquest projecte és l’espai on puc alliberar tot allò que no sé —o no puc— posar en paraules. És una manera de canalitzar sentiments complexos, vivències personals i moments de vulnerabilitat que, d’una altra manera, no podria fer-ho
Quines emocions són les que mouen el Grabu persona i productor?
No sé quines emocions em fan moure, però sí que sé quins temes o persones em fan moure. Potser em faig pesat, perquè ja ho he dit moltes vegades, però per mi la família és el més important de tot. Ells i elles són les persones que em mantenen estable, que em fan estar en un espai segur i que sé del cert que si mai necessito qualsevol cosa, ells sempre estaran allà. La meva feina també em fa remoure emocions. Em fa pensar en com d’afortunat soc de viure el que visc (tot i que també ho pateixo molt) i en que feliç soc fent el que m’agrada. També em remouen els amics, les experiències vitals, la naturalesa… una mica tot, vaja!
Treballes per a un munt de projectes diferents, imagino que, d'una banda, això deu ser molt enriquidor, com a creador, no?
Totalment. Sempre m’emporto moltíssimes coses dels projectes amb què treballo, i ho aplico a la meva música. Treballar amb molta gent diferent m’ajuda a ser millor músic, millor artista i, sobretot, millor persona. Tinc la gran sort de poder treballar amb gent fantàstica. Ens ho passem genial i crec que també es nota a l’escenari quan estem tocant. Definitivament, hi ha una connexió que va més enllà de la part professional. És molt important cuidar tots aquests vincles, no només perquè siguin persones meravelloses, sinó perquè també hi passes molt de temps, moltes vegades molt més temps que amb la teva família.
D’altra banda, tenir aquesta faceta ‘monetària’ coberta, et dona llibertat per fer el que vulguis en el teu projecte personal?
Sí. Crec que el que ajuda a fer que el meu projecte sigui així d’orgànic i espontani és justament el fet que tingui 0 pressions al darrere. Si no em surt fer noves cançons, simplement no les faig. Em poso jo les dates i els tempos del projecte, i això és fantàstic. Aquest any Grabu és especialment rendible, però mai m’ho he pres des d’aquest punt, ja que per mi és un projecte que està en un pla més secundari i humil. Em sembla bé que sigui així, la veritat. També és veritat que poder-me dedicar només a Grabu ara mateix no és possible pel calendari de compromisos que tinc amb la resta de projectes. M’agrada concebre el meu projecte artístic com un “tot”: Grabu és el meu projecte personal, sí, però quan estic tocant amb la Llum hi ha una part també de Grabu allà, i el mateix passa amb el Guillem Gisbert, el Triquell, la Maig, etc. Inclús quan faig una producció de directe, o produeixo una altra cançó per un altre artista, o surto en un programa de televisió, etc.
Vas haver de dir que no a tocar amb la Mushka per dir que sí a en Guillem Gisbert.
Són dos projectes increïbles i dues persones que admiro moltíssim. Em vaig decantar pel Guillem pels anys que porta sobre l’escenari, per la música i per la tranquil·litat que em desprenia. L’Irma és una persona que, repeteixo, admiro moltíssim i també m’agrada moltíssim el que fa. Realment va ser molt complicat, però en aquestes situacions em repeteixo la sort i el privilegi que he tingut a l’hora de poder triar estar en dos projectes com aquests.
Girar amb en Guillem Gisbert t'eleva a la categoria dels millors professors europeus?
Girar amb el Guillem és una de les millors coses que m’han passat a la vida, a molts nivells. Primer de tot, l'oportunitat de fer una gira d’aquest calibre és una altra història. Els escenaris que hem trepitjat, el públic que ens ha vingut a veure, els artistes amb qui hem compartit cartell, etc. Però, sobretot, em quedo justament amb la part en què no estem a l’escenari. Tots els trajectes amb furgoneta, tren o avió, estar fins tard a les recepcions dels hotels parlant amb tot l’equip, les bromes internes que tenim, el bon rotllo que hi ha amb tots… Ens queden uns pocs concerts abans no parem i ho trobaré molt a faltar, però sé que m’emporto uns companys de viatge molt guais, sobretot la Glòria, en Martí i en Jordi, però també tot l’equip tècnic: en Roger, en Sergi, l’Àlex… (m’agradaria no deixar-me a ningú, però som molts!) En resum, quan no estem fent concerts ens continuem veient. I jo em quedo sobretot amb això. La vida pot donar moltíssimes voltes, però aquesta gira ja haurà passat i això ja no m’ho podrà treure ningú!
La vida pot donar moltíssimes voltes, però la gira amb en Guillem Gisbert ja haurà passat i això ja no m’ho podrà treure ningú
Ets extremadament jove, però extremadament actiu, més enllà de tota la teva feina com a músic i productor també organitzes el Festival Mussol, una experiència ben bonica. Com neix la idea? Quin és l’objectiu del festival?
La idea neix arran d'uns problemes de salut que vaig tenir quan vaig començant l'ESO, fins ara. M’han operat 5 vegades del cap, l'última d’un tumor cerebral. En una d’aquestes estades postoperatòries a l’Hospital Sant Joan de Déu (hospital de nens), era Nadal. Per la meva sorpresa, vaig veure molts joves fent de voluntaris en comptes d’estar a casa amb les seves famílies. Em vaig quedar fascinat i una vegada recuperat, vaig voler ajudar amb el que bonament puc: la música. El Festival ha anat creixent i aquest any ja ens situem a la 6a Edició, amb un cartell increïble. Estic molt content de la rebuda i l’evolució que hem fet com a equip. Tinc uns amics meravellosos amb què treballem conjuntament perquè tot això es faci realitat. En especial, en Joel Campo i el Pep Saula 8road mànager i baixista de Sexenni, respectivament) són les dues persones que estan amb mi més intensament preparant tota aquesta moguda, i és molt emocionant tot plegat. Suposo que llegiran aquesta entrevista, així que aprofito per dir-los que els estimo molt!
En què estàs treballant? Tindrem temes nous aviat?
De moment encara no vull dir res, però sí, estic treballant en noves cançons i ves a saber quan surten. M’ho prenc amb calma, potser encara falta temps o potser surten a la tardor, qui sap! Jo tinc ganes de seguir construint l’imaginari de grabu i sobretot seguir en la línia de “pulse”.