Darrere el pseudònim de Yung Rajola s’hi amaga el cantant i pintor a l’oli Quintí Casals (Lleida, 1994). L’artista, establert a Barcelona, ha publicat el seu nou disc a finals d’octubre, Peter Pan, on reflexiona sobre la seva generació: “Vivim pitjor que els nostres pares”, ha comentat. I, així i tot, abraça l’hedonisme generacional de Carpe Diem que els representa —“tots som una mica Peter Pans— i argumenta que tenen menys ganes de créixer que els seus pares. El músic ha canviat de registre i ha passat de l’urbà i experimental al pop, amb un disc atrevit i enèrgic, trencant totalment amb l’últim disc que va treure, Cor Trencat, que considera un disc barroc, amb la idea d’unir la música urbana amb la poesia i la música d’autor. Entremig, va llançar l’EP </3, on va col·laborar amb The Tyets amb la cançó Cada Dia; solstici d’una nova música que ha mostrat a Peter Pan.

El cantant forma part d’un col·lectiu que es diu Trap with Moderation amb qui ha tret diverses cançons i reivindica orgullós el bressol de professionalització de gènere pop que està naixent des de fa anys a Lleida, amb artistes com Renaldo & Clara o Sexenni al capdavant. D’altra banda, ha posat la mirada també a la gran explosió de contingut musical en català, explorant el gran ventall musical que podem gaudir actualment a Catalunya. El nom de Yung Rajola prové de la voluntat de fer un Instagram de fotos de rajoles, unit a l’època en que dir-se Lil o Yung estava de moda. Ho va posar per la gràcia, fins i tot abans de començar a cantar. Ara no es planteja canviar-se el nom: “És la meva història”. El títol del disc el va posar com quan posa el d’un quadre: en acabar-lo. En ser Peter Pan la cançó vehicular del disc, va quadrar ràpidament.

Entrevista Yung Rajola / Foto: Carlos Baglietto
Foto: Carlos Baglietto

Quan vas venir a Barcelona?
Vaig venir fa 8 anys per feina, que és una mica fotut. Una cosa és venir a estudiar, que fas molts amics, però quan comences el món laboral, tot es redueix a molt poca gent. Fins que no m'he fet un grupet de gent d'aquí, vaig patir, perquè la gent de Barcelona és una mica individualista, costa deixar de ser un annex i que et considerin el seu col·lega. Per això vaig escriure A Lo Camacu, una mica com Englishman in New York, de l’Sting, que et sents com un peix fora de l’aigua. Lleida és més provinciana, som més propers i familiars.

El teu projecte musical comença a Barcelona?
Sí, el 2018. Jo vivia en un pis compartit amb el D. Mos, que fa rap en lleidatà i va començar en aquella època. Era un caparrut i rapejava tot el dia, i un dia em vaig animar i vaig anar a fer un tema amb ell: si no pots amb l’enemic, uneix-te a ell. I va sortir un tema d’afrobeat, tot i que jo tenia una síndrome de l’impostor màxima. Llavors se’m va acudir fer un remix del tema d’Orishas A Lo Cubano, explicant com una persona lleidatana se’n va a Barcelona a viure el catalan dream i no s’ha adaptat, i va sortir A lo Camacu. Sense dir-ho a ningú, vaig anar a gravar i vaig acabar animant-me i fent videoclip. El tema va funcionar molt a Lleida, a poc a poc m’ho vaig anar creient una mica més i com a Yung Rajola vaig començar a treure temes més satírics. Vaig començar a treballar amb un estudi de gravació i el 2019 va entrar a viure al pis el Sr. Chen. Ell té una manera de treballar molt de sí o no, és molt ràpid. Vam fer algun tema, ens vam entendre i vam fer un disc. Molt orgànic tot. Després se’n va anar a Madrid i jo allà vaig veure com quan una nòvia se te’n va d’Erasmus: pots allargar-ho, però en aquell moment era millor deixar-lo volar. Tornarem a fer música d'aquí molt poc, jo crec, ja ens hem tirat una mica els trastos. 

La gent de Barcelona és una mica individualista, costa deixar de ser un annex i que et considerin el seu col·lega

I amb Peter Pan?
El productor ha estat en Pep Saula, amb qui ja havia treballat el 2020 amb Crema Catalana, la cançó que tenim amb Sexenni. Ells llavors eren uns nens, devien tenir 18 o 19 anys i vaig flipar moltíssim amb el Pep, va produir un tema de 10. Jo venia del Sr. Chen, que com t’he dit era molt primmirat i en Pep tenia aquesta mentalitat, molt professional. Llavors el vaig obrir, i li vaig dir: “Pepito, què tal si fem música un dia?” I ell superil·lusionat, i amb moltes ganes vam fer el primer tema, Baby Independent. Jo primer era una mica reticent, perquè era un nou so, i també és de les cançons més pop. Fes brillar la nit o De flor en flor té un punt més urbà. Vaig passar-lo a gent i la resposta va ser superpositiva, fins i tot em van dir que creien que havia trobat el meu so. Quan vaig començar a fer música amb el Pep, també Sexenni acabava de treure el seu disc Retrats, i em va agradar molt la manera que tenen d'escriure. I, el fet d'estar treballant amb el Pep, la inspiració de Renaldo & Clara i de tot el que s'està fent a Lleida, em va deslliurar de tot l'estil barroc que havia estat Cor Trencat.

Entrevista Yung Rajola / Foto: Carlos Baglietto
Foto: Carlos Baglietto

Què canvia amb Peter Pan?
Vaig voler rebentar tot això i fer el contrari amb Peter Pan, la portada és tota 3D, no volia sortir  a cap foto del disc. Volia un àlbum reflexiu, però perquè la gent que l'agafi, el balli, s'aprengui les cançons, vingui als concerts, ho gaudeixi. Volia abraçar aquest hedonisme generacional que tenim la meva generació, que som tots una mica com Peter Pans. Hem viscut una època precària, jo visc a un pis amb 3 persones amb 30 anys a Barcelona i també som una generació desarrelada del sentiment de fer-se gran; els nostres pares tenien més ganes de créixer que nosaltres. Comprar una casa és una cosa que tenim molt lluny per qüestions precàries a nivell de societat... Però mira, és la realitat que ens ha tocat viure i també som hedonistes, alguns més i alguns menys, de Carpe Diem cada dia.

Buscaves el pop? Creus que et consolida?
Bé, això no t'ho puc dir, perquè el disc va sortir com va sortir. Tinc ganes de reinventar-me un altre cop, jugar amb la música. Tot i que ara he fet un disc declaradament pop i m’agrada molt com ha quedat.

Les lletres són autobiogràfiques?
Les lletres sempre són ficció. Absolutament. N’hi ha que potser són més sinceres que d’altres, això sí. I això de colar Kafka i altres personatges és perquè sempre m’agrada posar coses culturetes, gent que he admirat en algun moment, ja que avui en dia la música a nivell de lletres està en decadència. Llavors, amb molta ficció, parlo de mi i dels meus amics, perquè a vegades tenen vides més interessants que la meva. També sóc una persona molt observadora i m'agrada reflexionar del que veig en l’àmbit social o en l’àmbit del món i soltar-ho. M’agrada que la gent agafi les cançons i les interpreti i visqui a la seva manera.

Amb els anys he vist que no és veritat que la música hagi de tenir una posició política

Què volies reflexionar amb Twitstar?
És una sàtira pura de Twitter i anant més al nínxol de Twitter Catalunya, anomenant Manel Vidal, Manel o els vestidets de flors. Realment Twitstar reflexiona de la mancança de pensament i esperit crític que hi ha avui en dia, és la xacra social més gran que hi ha ara mateix. Tot està molt radicalitzat i polaritzat en quant a opinions. Jo penso que el pensament crític et fa progressar i és una cosa de grisos, i quan dic grisos no dic equidistància, ni dic en absolut ambigüitat. Me n'enfoto una mica de la polarització, és una sàtira i ja ho dic a la cançó que la veritat no la té ni tindrà mai ningú.

Creus que un artista ha de ser compromès amb allò que creu?
No, en absolut. Cada carrera és un món. Jo vinc de l'escola d'escoltar molt Pablo Hasél i Cínico i, per tant, se'm va criar amb què la música havia de tenir una posició política. I amb els anys he vist que no és veritat. Està molt bé que n'hi hagi? Sí. Ha de ser-ho? No. Mai has d'obligar a ningú imperativament a res. La gent, i més en l’àmbit creatiu, ha de crear. Jo penso que els artistes ho estem fent molt bé ara mateix. Està havent-hi aquest boom a Catalunya perquè estem fent música que mola. Tenim registres de tot: des de Xicu reinventant-se amb cada EP que treu, Ginestà fent el pop que fan, la Ven’nus fent un disc com Bocaterrosa, l’estil de Ferran Palau, Sexenni fent pop, Figa Flawas... El que realment salva el català és que s’estigui fent tant contingut, podcasts i música amb registres tan diferents.

Abans parlaves d’influències, sobretot de lleidatanes; quines destacaries?
Està sortint un bressol del pop a Lleida, ha sortit una declaració d’intencions i professionalització de pop directe amb grups com Renaldo & Clara, Sexenni, Neptú, Selva Nua, jo mateix, però també en castellà: Emlan, el Shad Demn, la Niña Paracaídas... És molt guai perquè fins fa uns anys hi havia una tendència molt provinciana a pensar que si tu feies les coses bé eres un flipat. Hi ha un desacomplexament i és molt important i positiu per Lleida, perquè és una ciutat molt acomplexada per Barcelona; hi ha com molta tendència a mirar cap a Barcelona perquè és on passa tot, i sempre serà així, encara que la gent de Barcelona mira a Madrid. No hem de comparar-nos amb Barcelona, ens hem de mirar una mica el melic i començar a crear, que això és una cosa que ens manca; començar a crear discogràfiques, impulsar a nivell de programació i potenciar el talent.

Entrevista Yung Rajola / Foto: Carlos Baglietto
Foto: Carlos Baglietto

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!