Angle Editorial ha publicat en català un vell llibre de l'escriptor francès Romain Gary, en una nova traducció catalana de Jordi Martín Lloret, Gos blanc. Es tracta d'una obra de caràcter autobiogràfic, basat en un episodi de la vida de Gary: quan era als Estats Units va trobar-se un gos abandonat que ell, molt amant dels animals domèstics, va adoptar. Al cap d'algun temps Gary se'n va adonar que aquell gos, que tan manyac era amb ell, reaccionava de forma terriblement agressiva amb qualsevol negre. Alguns amics del Sud dels Estats Units van explicar-li que hi havia gent que entrenava especialment a alguns gossos per atacar els negres; eren els anomenats "gossos blancs". Van recomanar a Gary que el sacrifiqués, doncs ja era un gos gran i impossible de reeducar. Però Gary s'hi va resistir, no només perquè no creia just matar a un animal per l'educació que havia rebut, sinó també perquè creia que tothom, fins i tot un gos, pot canviar. Al llarg d'aquest llibre es relata la lluita de Romain Gary per reeducar el seu gos i curar-lo del racisme.

El protagonista no era el gos

Gos blanc és una magnífica obra sobre la relació entre un home i un gos, i segur que agradarà als aficionats als animals domèstics. Però va molt més enllà d'això. A través d'aquesta historia, amb la que arrenca el llibre, Gary, ferm lluitador contra el racisme, explica la situació dels negres dels Estats Units el 1968, l'any que van matar Martin Luther King, però també l'any en què molts radicals negres es van decantar per la violència i van llançar-se a la lluita armada contra el govern blanc (i també contra altres grups nacionalistes negres). Gary té una gran habilitat per presentar-nos personatges ben diferents: negres que odien els Estats Units i negres que adoren els Estats Units (que els odia a ells); negres que volen incendiar els ghettos i negres que intenten parar els incendiaris... Gary, francès d'origen rus que ha viatjat per tot al món, explica a Gos blanc que un dels drames dels Estats Units és que la persona queda completament condicionada pel color de la seva pell. La seva feina, les seves relacions socials, les seves expectatives, tot depén de si s'és blanc o negre. Gary es mostra molt preocupat per com la barrera racial acaba enterbolint fins i tot les relacions de parella: les parelles mixtes es veien profundament afectades pel racisme ambiental...

racisme pixabay

Lluita intransferible

Però realment l'eix de l'obra no és tant la denúncia del racisme, o la fe en la reeducació, com la impossibilitat de la solidaritat completa. Gary en aquell temps era casat amb la popular actriu Jean Seberg, molt compromesa amb el moviment en contra del racisme, però també amb d'altres causes solidàries. I la casa de Gary i Seberg es va convertir en un punt de trobada entre militants de la causa negra i artistes i intel·lectuals antiracistes. I a partir del seu coneixement del món solidari, Gary es formulava moltes preguntes. Fins a quin punt aquesta solidaritat era positiva? Era usada pels artistes blancs per blanquejar les seves consciències? Creava una relació viciada entre donants i els receptors? Anava en mans de qui més ho necessitava? 

Radicals negres i excèntrics blancs

El món del cinema sovint és extravagant, i no hi falten les estrelles carregades d'egolatria que viuen fora del món. Això, combinat amb els trencaments de tabús dels anys seixanta va portar a un ambient d'autèntica bogeria. Gary, a Gos blanc, explica una escena hilarant en què un artista, company de repartiment de Jean Seberg, li exigia que aconsellés a la seva dona que se n'anés al llit amb ell. La solidaritat amb les causes d'esquerres es va convertir, en els seixanta, en una competició ferotge entre els artistes i intel·lectuals. Gary descriu una reunió d'un moviment solidari en què, després d'exigir donatius exorbitants als rics assistents, Marlon Brando va decidir que s'expulsés als que feien donatius menors, en considerar que no volien comprometre’s “prou” amb els negres. La moda, l'egolatria i fins i tot la publicitat a vegades eren tan importants, en aquests moments, com la solidaritat. I Gary, a Gos blanc reflexiona sobre fins a quin punt són desiguals les relacions entre les víctimes i els grans personatges que es solidaritzen amb elles. Gary creu que, a  més a més dels farsants, hi ha rics que tenen sincerament la voluntat d'ajudar els altres. Però no és fàcil. No sempre és fàcil trobar la via per resoldre una injustícia. I la barrera entre explotadors i explotats és molt difícil de saltar. Gary deixa clar que, a desgrat de la solidaritat, el dolor, la humiliació i la vergonya de les víctimes són intransferibles, per molt solidari.

1968 Performance del Living Theatre al Politecnico Francesco Radino Wikimedia

Performance al Living Teatre del Politecnico. Foto: Francesco Radino.

Més enllà dels negres

Tot i que aquesta novel·la de Gary es mou entre els Estats Units del moviment negre i el París del moviment estudiantil, en diferents punts es refereix al moment de revolta globalitzada, a nivell mundial, que es vivia el 1968 (aquest llibre va ser escrit immediatament després dels fets). Va ser un temps en què les revoltes es van succeir pel món: per Mèxic, amb la matança d'estudiants de Tlatelolco, per Txecoslovàquia amb la invasió dels tancs russos, per l'Amèrica Llatina amb l'enduriment del terrorisme i el contraterrorisme ... No és casualitat que el mite del Che es difongués en aquest moment, ni que Els condemnats de la terra, de Franz Fanon, es convertís en una lectura molt popular. I Gary capta perfectament que la revolta negra dels Estats Units és molt més que un moviment de negres i que es correspon a un moment d'inconformisme a nivell planetari, que li produeix alhora fascinació, escepticisme i rebuig.

Gary, entre la reacció i la revolució

Gary era un personatge peculiar. Sens dubte era un elitista, però sempre va sentir una gran fascinació pel lumpenproletariat i pel món underground. En realitat es deia Roman Kacew. Va néixer, a Vilnius el 1914, en una família de jueus russos, i mai va ser reconegut pel seu pare. Va passar part de la infància a Polònia i als 13 anys va instal·lar-se a Niça. Va lluitar amb les Forces Franceses Lliures (a l'exèrcit de terra, als submarins i a l'aviació), i a la postguerra va incorporar-se a la diplomàcia francesa, però no va progressar gaire a la carrera diplomàtica per la seva vida bohèmia. Com que molts crítics francesos desqualificaven la seva literatura, va inventar-se el pseudònim d'Émile Ajar, un suposat escriptor jove que va aconseguir grans elogis de la crítica i fins i tot va assolir el Premi Goncourt. Malgrat donar suport a la dreta gaullista, Gary rebutjava fermament qualsevol tipus de racisme i sentia una difusa simpatia per tots els moviments revolucionaris. En un passatge de Gos blanc explica, molt comprensiu, el cas d'un "jove de la seva època, és a dir, un insubmís, un noi que ja no podia acceptar carregar a les espatlles el pes mort de les tradicions resclosides”. Quan va esclatar la revolució de maig de 1968 Gary es va afanyar a deixar els Estats Units i a anar-se'n a París. Tenia una gran simpatia per la joventut inconformista, però va decidir anar-se'n a desfilar amb els gaullistes, contra els estudiants. Esperava formar part d'un petit grup d'ex combatents xiulat i amenaçat pels revolucionaris. Quan va arribar a la manifestació i va veure que hi havia moltíssima gent, va decidir entornar-se'n. A Gos blanc afirma que sempre ha volgut ser part de les minories.

Des d'Andratx

Gos blanc és la peculiar teràpia de Romain Gary front al racisme, un text escrit a Andratx, on va escapar per lliurar-se del conflicte negre nord-americà i de l'amenaça revolucionària francesa. Amb un punt de cinisme, ho argumentava a la seva novel·la: “La meva consciència també té dret a unes vacances”. Escriure, per a ell, no era una forma de carregar-se pesades motxilles de compromisos a l'esquena, sinó més aviat el contrari, una forma de deslliurar-se'n. “Escric durant una hora o dues: aquella manera d’oblidar... Quan escrius un llibre sobre l’horror de la guerra, per exemple, no denuncies l’horror, sinó que te’n desfàs”, explicava. La forma d'enterrar el racisme era escriure una obra com Gos blanc, on hi ha molt d'odi, blanc i negre, i molt desig de revenja, però on també hi ha una nota d'optimisme final, de confiança en la humanitat, una confiança que domina el llibre. Potser Gary la va perdre en la seva maduresa. El 1980, als 66 anys, un any després del suïcidi de Jean Seberg, ell es va treure la vida. Diuen que tenia pànic a envellir, com els joves del 1968.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat