Glòria de Castro: "Volia parlar del cos, de la sang, de fer carnisseries"

Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974) acaba de publicar Els temples solemnes (Edicions del Periscopi, 2025). És la seva segona novel·la, i la va escriure al mateix temps que escrivia L’instant abans de l’impacte (2022), també publicada a Periscopi. Diu que el procés d’editar i revisar una novel·la li genera un gran desassossec que només pot compensar amb una obra nova. Té cinc manuscrits al calaix que no està previst que en surtin. En una altra vida, de Castro es va dedicar al món de la publicitat, fins que va decidir deixar el soroll de Madrid enrere per instal·lar-se amb la família a la Mallorca rural. 

Als anys 90 hi havia moltíssims diners, sobretot al món de la publicitat. Les reunions les fèiem a les nou del vespre, per anar-nos-en de copes després

Vas treballar en una agència de publicitat durant vint anys, i en un moment donat ho vas deixar tot per posar-te a escriure. Com va anar, això?
Vaig treballar en una agència de publicitat multinacional quasi 25 anys, I després vaig deixar-ho; la meva parella també treballava a l’àmbit de la publicitat, i vam decidir deixar Madrid perquè estàvem farts de la ciutat. Vam anar a viure a Mallorca; el somni del meu marit era ser cuiner, i va obrir un restaurant; el meu somni era escriure. I això és el que hem fet. Jo no m’he pogut dedicar només a escriure, compagino l’escriptura amb la feina a una fundació.

Encara existeix, aquell món festiu de la publicitat dels anys noranta?
Això va canviar el 2008. La gran crisi va arrasar amb tot, els pressupostos ja no van ser els mateixos, i els sous tampoc. Als anys 90 hi havia moltíssims diners, sobretot al món de la publicitat. Les reunions les fèiem a les nou del vespre, per anar-nos-en de copes després. Es feien festes cada dos per tres, els rodatges sempre es feien a l’altra punta del món, a l’altra banda del mar. I el 2008 tot es va acabar, vam fer tots un catacrac. Molts companys van perdre la feina, que va deixar de ser una cosa tan divertida per convertir-se en una altra cosa que consistia més a arremangar-se i treballar. 

Hi ha un fil molt prim entre la bellesa i el caos, en la dansa

A Els temples solemnes veiem una família nuclear molt petita que se'n va de la Gran Ciutat perquè el seu edifici s'ha escardat, i tornen a una casa familiar de la protagonista. Tots els escenaris són inconcrets. Per què? 
Glòria: Volia fer una metàfora de com la societat que ens hauria de cuidar, sostenir-nos, facilitar-nos l'existència ens està abandonant. La casa de la ciutat cau a trossos perquè la ciutat ja ha deixat de ser un lloc que té cura de tu. A l’edifici on vivien la Nina i la seva família a la Gran Ciutat hi havia una esquerda que no és només l'esquerda de l'edifici sinó l'esquerda en la seva vida professional, l'esquerda en la seva vida. 

És una ballarina frustrada, la Nina. T’agrada, la dansa? 
M'agrada molt veure dansa, m'agrada moltíssim. Volia construir una novel·la com si fos una coreografia que al final no ha estat tant així, però sí que m'agradava aquest aspecte de la dansa de totes les ballarines ballant alhora, i que totes han d'anar completament compassades, i només que una ballarina s'avanci o retardi és el caos i el desastre. Hi ha un fil molt prim entre la bellesa i el caos, en la dansa. Volia que la protagonista fos ‘cos’, per explicar com el món ataca aquest cos que és fràgil però que alhora és fort, que té bellesa però que també és lleig, perquè el cos i els peus de les ballarines sempre estan molt deformats. Aquest contrast entre la bellesa i les lesions o tensions m'agradava molt.

La Nina té la malaltia de la dona postmoderna: té una família però vol i dol, insisteix en el desig de ser independent. D'on neix, aquesta contradicció respecte la casa i la família?
Durant l'època del Covid es va fer molt palès que la família era el lloc on t'havies de sentir salvat. Ens van dir ‘quedeu-vos en la família perquè així us salvareu’. I va resultar ser el lloc on hi va haver més violències. I quan mires enrere i t'asseus a preguntar coses sobre els teus avantpassats, sobre les dones que t'han precedit a la teva família, t'adones que la família realment era un espai de molta violència. I d’aquí neix el rebuig de la protagonista. La família és l’espai que l’ha de sostenir i alhora pot ser un espai d’horror. 

Volia crear la sensació que sempre camines sobre un fil molt prim, que no saps en quin moment no faràs peu i cauràs en un caos

Crec una de les coses molt evidents del llibre és aquesta mirada macabra.
Vaig agafar molta referència els contes dels germans Grimm, que m’ha acompanyat tot aquest temps. I en aquestes històries sempre hi ha un protagonista que ha de fer diferents sacrificis o ha de perdre parts o coses d'ell mateix per poder arribar al seu objectiu. Crec que, sobretot en els contes pers nens, s'està perdent això que tenien les històries inicials, tant de la mitologia grega com el folklore dels germans Grimm, la sang, els personatges mutilats; i ara, en canvi, s'està anant més cap a una literatura de les emocions. Volia tornar a parlar del cos, de la sang, de fer carnisseries. Com que ella és cos, ella també necessita parlar de totes aquestes coses, més de cos, de sang, de carnisseria, de caça. I a més a mi m'agrada molt la sang. 

Creus en la psicoanàlisi? 
He fet teràpia, i crec que la família no sempre és un lloc lluminós. I ara els moviments d'ultradreta tenen la constant posar la família al centre; el problema d’això és: quines pèrdues implica per les dones, el fet de que la família torni a tenir aquesta importància? Si es perden els espais col·lectius de compartir, que és el que haurien de ser les ciutats, la família és l’únic que queda com un espai de compartir i de cuidar-nos. Però al capdavall les cures són un altre pes per les dones, una altra mena de presó. I tenir un fill és estar sempre lligat al deure de tenir cura d'algú en detriment del propi desenvolupament artístic, professional, espiritual. 

M’agrada com crees i sostens la tensió psicològica. T’has inspirat en pel·lícules, per fer-ho? 
Parteixo molt d’imatges, en concret d'un espai on jo anava de vacances quan era petita. Hi havia aquest pantà que deien que s’empassava la gent i que tenia com un forat mig màgic al fons, com un remolí. I hi havia qui s’hi havia banyat l’havia engolit el forat. Aquest pantà que s'empassava gent m’ha acompanyat des de la infantesa. També tenia al cap unes imatges de dansa de l'artista Marina Abramović; se la veia ballant i colpejant unes columnes, perquè ella el que volia era moure el cos, pam, pam. Colpejava les columnes. El cos es vol alliberar d'aquesta estructura superferma, però per alliberar-se’n també s’ha de malmetre, ferir-se. Volia crear la sensació que sempre camines sobre un fil molt prim, que no saps en quin moment no faràs peu i cauràs en un caos. El buit al sostre de la casa nova, el problema que té ella a la matriu: hi ha un forat negre que és present a tota la novel·la.

Està deprimida, la protagonista? Evolucionarà, després d'aquesta estada apocalíptica en un món en què el canvi climàtic ja s'ho ha emportat tot?
Cap al final hi ha un punt d'esperança. La Nina ha d’anar posant llum a aquests espais foscos de la casa, els va acollint, de la mateixa manera que també penetrarà els espais foscos de la seva vida i els anirà acollint. 

Just quan els fills arriben a l'adolescència, les dones també arriben al seu ocàs hormonal

La Nina i l’Ivan també estan en un moment fosc. La Nina parla d’aquest conèixer algú com ‘anar cap a la llum’ per, després, amb el temps, tornar junts a la foscor. 
La parella comença en un punt molt àlgid de llum i després tot és un descens, i tenia ganes d’explicar això a través de la novel·la i també reflectit en els protagonistes: ell sempre està en llocs elevats, mirant el cel i les aurores boreals, i en canvi ella sempre està arran de terra, parla dels esbarzers, de les punxes, dels seus peus, de tot el que trepitja. La història d'amor de la Nina i l’Ivan comença en una cúpula on hi ha uns éssers mitològics pintats, un lloc d'una bellesa extraordinària. Però quan la Nina s’hi fixa, aquests éssers mitològics, les pintures que els representen, s’estan esquerdant, es malmeten per les inclemències de la humitat, i del temps. Volia fer aquest contracte entre el que és elevat i el que és terrenal, i també amb la llum i la foguera. La llum inicial se'n va perquè realment acabes coneixent els racons foscos a la teva parella -i també els teus propis.

La Nina i el fill Ariel. En la relació que tenen trenques del tot amb el tòpic de la mare antipàtica, hipervigilant. És deliberat? 
Sí, perquè ella volia que transmetés una mica aquesta sensació també caòtica, que de vegades ella va dient, és que a vegades no sé si sé fer de mare, ho va repetint diverses vegades al llarg del text, que ella simplement a vegades espera a veure què passa amb les coses.

Parles del desig sexual i de la maternitat, i de com es contraposen l’un amb l’altre.
M'interessava el fet que, just quan els fills arriben a l'adolescència, les dones també arriben al seu ocàs hormonal: és un moment de molts altibaixos de caràcter que també s'ajunten amb els altibaixos hormonals dels adolescents. Hi ha aquest canvi en els adolescents, però també hi ha aquest canvi molt fort en les dones, i aquests dos moments solen coincidir.

També hi ha una relació amorosa, gairebé eròtica, entre la protagonista i el seu germà. Quin rol fa per tu aquesta figura o per què és necessària? 
Perquè la casa també ha de tenir alguns punts lluminosos, no tot pot ser aquesta foscor. Ella sempre diu “el meu germà era el cap i jo era els peus”. El punt lluminós és el record del germà, que va viure amb ella en aquella casa, i ella el continua buscant, busca aquella meitat seva que troba a faltar.

Descrius el canvi climàtic. No d'una manera abstracta sinó de les esquerdes a la paret, de les tempestes solars que hi ha en aquest espai mig distòpic. Com veus Mallorca, ara?
Fatal. Nosaltres tenim l'avantatge que vivim en un poble molt petit, al centre de l'illa, i gràcies a Déu no tenim aquesta invasió de turistes a l'estiu. Realment és un lloc supertranquil i vivim al camp. Dins d’aquest microespai, estem tranquils. Però és veritat que des del 2021 fins ara la cosa s'està anant de mare. Vaig anar a Palma i hi havia tres creuers alhora, i no es podia passar pels carrers. Biaxen, col·lapsen la ciutat tot el dia, no fan despeses, no veuen cap carreró bonic, no tenen temps de veure res que ja han tornat a pujar al creuer. Són turistes que volen veure la bellesa, però la bellesa tampoc no està al seu abast, perquè l'han de compartir amb milions i milions de persones.