Glasgow, 8 de novembre del 1706. Fa 320 anys. L’endemà del sermó religiós a la Catedral de Saint Mungo —el principal temple presbiterià de la ciutat—, el poble menut s’amotinava contra el consell municipal —dominat per les oligarquies nobiliàries— perquè s’havia negat a acceptar un recurs popular contra les negociacions d’unió d’Escòcia i Anglaterra. L’autocràcia d’aquells nobles, profundament interessants en el projecte d’unió per raons d’interès personal i familiar, estimularia les classes populars a prendre les armes. Durant les jornades del dilluns 8 i dimarts 9 de novembre del 1706, el poble menut de Glasgow s’organitzaria en milícies, prendria el control del tolbooth (la casa consistorial i la presó municipal) i declararia la sobirania dels seus actes.
Una mica d’història: per què el poder escocès negociava la unió amb Anglaterra?
En un anterior reportatge titulat "Per què Escòcia va acabar entre les urpes d’Anglaterra?" (21/06/2026), explicàvem que el principal argument a favor de la unió era la promesa anglesa de rescat econòmic d’Escòcia. Poc abans (1695–1699), una part important de la societat escocesa s’havia arruïnat amb el fracassat projecte colonitzador de Darien, a l’istme de Panamà. El "forat" econòmic escocès —que afectava, bàsicament, butxaques privades— era de l’ordre de les 400.000 lliures (l’equivalent actual a uns 100 milions d’euros). Per tant, aquella part de la societat escocesa que més s’havia compromès en aquell projecte (oligarquies nobiliàries i alta burgesia) era la més interessada a culminar aquella negociació.
Una mica d’història: per què el poble menut escocès no volia negociar la unió amb Anglaterra?
El poble menut escocès no era contrari a la unió amb Anglaterra. De fet, Escòcia i Anglaterra formaven una unió dinàstica (dos regnes independents que compartien la figura d’un rei) des del 1603, amb Jaume VI d’Escòcia —de la casa Stuart—, el qual, després de la mort sense descendència d’Elisabet I d’Anglaterra —la darrera Tudor al tron anglès—, havia esdevingut també Jaume I d’Anglaterra. I els gremis artesans, els petits negociants i el clergat presbiterià (l’Església Nacional d’Escòcia) advocaven per la conservació d’aquest edifici polític d’arquitectura confederal. Temien —com acabaria sent!— que la unió definitiva condemnaria Escòcia a un pla secundari en poder polític, legislatiu, tributari, militar i eclesiàstic.
Qui va ser el líder d’aquella revolta i com va acabar aquella iniciativa?
El líder de la revolta de Glasgow va ser l’oficial militar escocès George Finlay, que va coordinar i dirigir l’assalt al provost (l’arsenal municipal) i que va organitzar les milícies que, un cop controlada la ciutat, marxarien sobre Edimburg per a tancar un parlament escocès que el poble menut considerava que només representava els interessos personals dels seus membres. Però quan les milícies de Glasgow ja havien iniciat la marxa, Finlay va haver de girar cua, perquè des del 12 de novembre del 1706, el parlament escocès aprovava, a correcuita, algunes de les principals "al·legacions a la unió". Tot i això, durant els tres mesos posteriors (novembre, 1706 – gener, 1707), Glasgow es governaria com una república municipal.
Com va acabar el moviment opositor escocès?
El parlament actuaria a traïció aprovant una unió que, si bé preveia certes "al·legacions", en conjunt, era una rendició en tota regla (16 de gener del 1707). Aquella aprovació, que van votar tan sols 177 dels 300 diputats i que es va votar en un celler infestat de rates, representaria el principi de la fi del moviment opositor escocès. Tot seguit, agents anglesos infiltrats en els cenacles opositors escocesos en promourien la divisió: Hamilton i Atholl, peces clau del partit escocès, fragmentarien l’oposició. El primer seria amenaçat pels anglesos de perdre posició i patrimoni i trairia el moviment. I el segon abraçaria la causa jacobita (la facció catòlica, destronada i expatriada de la família reial) i condemnaria el moviment a la proscripció més absoluta.
Per què Glasgow és la "cosina escocesa" de Barcelona?
Aquests fets es van produir entre el novembre del 1706 i el gener del 1707, gairebé simultàniament amb uns successos semblants que es van esdevenir a Barcelona. El juny del 1705, el clandestí partit austriacista català pactava amb Anglaterra acomiadar Felip V —el primer Borbó hispànic—, expulsar l’administració borbònica de Catalunya i entrar a la guerra de Successió hispànica (1701–1714/15). En aquell pacte, subscrit a Gènova, els anglesos —en nom de totes les potències de l’aliança austriacista— reconeixien a Catalunya la categoria de subjecte polític, és a dir, la capacitat per a decidir el seu propi futur. Aquesta categoria era el que el moviment opositor escocès pretenia mantenir (conservació d’un parlament propi i d’una naturalesa nacional).
Per quina cosa més Glasgow és la "cosina escocesa" de Barcelona?
Així doncs, es dona la sorprenent circumstància que la cancelleria de Londres, mentre reconeixia a Catalunya la capacitat de tenir un paper propi al context internacional, maniobrava per a eliminar la d’Escòcia. En aquell inici del conflicte (1705–1707), Catalunya i Escòcia van combatre en camps diferenciats. Ara bé, hi ha un aspecte que, en aquell context, acosta de nou Catalunya i Escòcia. O, si es vol, Barcelona i Glasgow. I aquest aspecte és la derrota i la pèrdua de llurs respectius edificis polítics. Escòcia —i Glasgow— va perdre la seva guerra el 1707, i Catalunya —i Barcelona—, el 1714. En l’espai d’aquells primers i fatídics quinze anys del segle XVIII, Barcelona i Glasgow van passar de referència nacional a referència regional.
I, encara, per quina cosa més Glasgow és la "cosina escocesa" de Barcelona?
Glasgow no és la "germana escocesa" de Barcelona. N'és la "cosina escocesa". Perquè, després d’aquelles derrotes (1707 i 1714), van seguir camins radicalment oposats. Mentre que el règim borbònic va esmerçar tots els seus esforços a arruïnar Catalunya —la destrucció del seu aparell productiu i la imposició del Catastro (l’origen de l’espoli fiscal espanyol és en aquest context)—, el nou poder anglès va afavorir l’activitat econòmica de Glasgow com una manera d’atraure la societat escocesa al nou projecte "britànic". Glasgow seria convertida en un important terminal del negoci colonial amb Amèrica. Els antics mestres gremials i petits comerciants obtindrien el monopoli de la importació del tabac i serien anomenats tobacco Lords.
Els tobacco Lords, la working class i els tenements
Els tobacco Lords van esdevenir la nova classe dirigent de la ciutat i van enviar les velles oligarquies nobiliàries a la paperera de la història. Al lliurament de demà, veurem com Glasgow passa de 13.000 habitants (1707) a 70.000 (1780) i es converteix en la primera ciutat d’Escòcia. Veurem com Glasgow esdevé la primera drassana i el segon port més importants de l’Imperi Britànic. Glasgow esdevé pionera en la revolució industrial, en la formació d’una nova classe social, la working class, que ha fabricat una cultura i un model residencial propis, els tenements, i en la fracció ideològica que es remunta al 1707 i que s’expressa en la rivalitat esportiva Celtic/Rangers. L’aportació escocesa a la història moderna i contemporània europea.
Vols que t’ho expliquin o ho vols conèixer de primera mà?
Demà diumenge, explicarem l’interessant i desconegut segle XIX escocès, centrat en Glasgow. Però per a aquell lector o lectora que té un veritable interès a conèixer aquesta Escòcia viva i real, allunyada dels tòpics (dels kilts, de les gaites i dels monstres del llac Ness), Experiències ElNacional.cat, Viatges Viñolas i l’autor d’aquesta peça han creat i organitzat un viatge per a descobrir-la. Podeu consultar-ne les condicions i us hi podeu inscriure al reportatge "Glasgow i Edimburg amb Experiències ElNacional.cat, Viatges Viñolas i Marc Pons".