“El budots és per a tothom”, comentava recentment DJ Love en un article que li van dedicar al diari The Washington Post. “Però la gent rica no pot ballar així.” DJ Love és el nom artístic rere el qual s'amaga Sherwin Tuna, un productor musical originari de la ciutat de Davao, a les Filipines. Fa dècades que es dedica a crear música electrònica des del minúscul taulell del cibercafè que regenta al carrer Camus d'aquesta ciutat de l'illa de Mindanao, la més gran en extensió del país (té una superfície de 24.443,61 km²) i la més poblada de l'arxipèlag (1.632.991 habitants), només per darrere de la capital, Manila.

Als carrers de Davao, i en realitat a tots els barris pobres de les Filipines, tothom balla el budots ("la gent rica no pot ballar així", insistia Tuna a l'històric diari nord-americà), gènere que s'ha erigit en el ritme tradicional oficiós del país sud-asiàtic i que ara, com ja abans havia fet el reggaeton i, abans d’aquest, l’afrobeat —sons també sorgits d'entorns marginals—, està conquerint el món, en bona part gràcies a internet i a la viralització dels vídeos de TikTok. Fins fa no res, Love no havia sortit mai de la seva ciutat. Avui el reclamen a les cabines més selectes d'arreu del món. Ell agafa l'avió, punxa i torna cap a casa. No té cap intenció de deixar la seva ciutat. El seu cibercafè. “Aquí és on hi ha el budots... Aquest és el meu lloc per sempre.”

L'autenticitat de la música que neix al carrer

Budots és la paraula que en l’argot bisaya es feia servir per descriure algú extremadament mandrós (tagal: tambay). Les tesis acadèmiques —perquè a les universitats filipines ja es comença a estudiar el fenomen del budots— indiquen que segurament deriva de la paraula bisaya burot, que significa “inflar”, i aquesta es feia servir com a eufemisme per als delinqüents juvenils que inhalaven cola als carrers. Van ser ells, inflats, en un núvol, els qui van posar de moda una manera de ballar música electrònica i hip-hop, que amb el temps es va etiquetar com a budots. Al principi eren èxits internacionals; més endavant, van ser les produccions que Tuna anava creant des del seu petit laboratori sonor del carrer Camus de Davao.

El budots és un gènere musical, però també, i així va néixer, un gènere de dansa amb uns passos de ball que imiten els moviments que fan els joves que ensumen cola o quan disparen amb pistola durant un robatori. Love, però, sempre ha pregonat que l'objectiu últim de les seves cançons és allunyar els joves de la delinqüència i que aquests passos de ball només són un recordatori del que han d'evitar. "Són moviments (molt semblants al perreo del reggaeton) de fregament i contorsió. Provocatius però no vulgars. Són una abraçada rebel de les classes populars, d'homes i dones, joves i grans. Tothom està convidat a provar-ho, sempre que puguin ajupir-se."

El principal atractiu de la música budots és que transpira aquella autenticitat d'allò que ha nascut al carrer sense cap més afany que reunir la gent per fer-la ballar

De fet, i paradoxalment, un dels principals culpables de la viralització del budots és Rodrigo Duterte, que abans de ser president de les Filipines havia estat alcalde de Davao. Dràsticament conegut per les seves matances indiscriminades contra tots aquells que considerés que tenien cap vincle amb la droga o la delinqüència —crims que cometia impunement i que va copsar perfectament la periodista Patricia Evangelista al seu llibre Algú els ha de matar (Comanegra, 2025)—, en la seva carrera per la presidència va enregistrar dos vídeos ballant budots amb joves de Davao. Aquelles gravacions es van fer enormement virals a les Filipines, ajudant-lo a suavitzar la seva imatge i, finalment, a guanyar les eleccions. Actualment, Duterte ara s’enfronta a processos judicials per crims contra la humanitat al Tribunal Penal Internacional de l’Haia.

El principal atractiu de la música budots és que transpira aquella autenticitat d'allò que ha nascut al carrer sense cap més afany que reunir la gent per fer-la ballar. Oblidar durat una estona les seves vides. Tècnicament, són produccions pobres, a vegades fins i tot una mica kitsch, amb línies de baix que ressonen com a piconadores i sintetitzadors vibrants. És música house zmesclada amb ritmes tradicionals filipins, amb un teló de fons on apareixen samples reals del soroll dels cotxes i les motos, dels mercats, de les parades de menjar ambulant, de les cases sobrehabitades, que Love enregistra mentre camina pels carrers de Davao. D'alguna manera és primitiu i despitraladament modern. Però és excitant. El nou reggaeton es diu budots i ha nascut als barris més marginals de les Filipines.