Era a una llibreria de vell a l’aire lliure, a l’Empordà, i vaig decidir adquirir una lectura que no havia fet mai i que va recomanar-me el pare: París, 1914. Són els diaris de Gaziel els temps que era París, i que el van enxampar quan es va declarar la Gran Guerra. Arran d’aquest incident, ell que fins aleshores només era un estudiant es va convertir en cronista d’èxit per La Vanguardia. Les seves cròniques, perquè més que un diari som davant d’unes cròniques amb data cronològica, van tenir un èxit esclatant: així ens ho explica l’aleshores director de La Vanguardia,  Miquel del Sants Oliver,  al pròleg. No és estrany. I si en aquell moment les peces en forma de diari que enviar el jove Gaziel van agradar tant, em penso que ara encara tenen més valor que quan va publicar-les. Intentaré d’explicar per què. 

En un passatge concret, una jueva afrancesada que s’està a la mateixa pensió que ell apunta davant la concurrència la “barbaritat” dels alemanys, a qui ella de bon grat esclafaria

La intuïció furibunda de Gaziel

Que Gaziel tenia una intuïció remarcable avui és molt més fàcil de veure que l’any 1914. I dic això perquè ell mateix, mentre escriu, anticipa el que només els historiadors ens han explicat després. Us en poso exemples. El primer és que Gaziel ja sabia que aquella guerra seria la primera guerra moderna i que, per tant, marcaria un abans i un després per als occidentals. Encara millor, a banda de saber que aquella guerra algun dia es convertiria en la Gran Guerra (pel que fa al camp de batalla els historiadors parlen de com va ser de traumàtica, encara més que no pas la segona guerra, no per una qüestió de morts, sinó per la manera de fer la guerra), Gaziel també sabia que la cultura europea ressorgiria encara més frenètica i creativa després de la guerra, malgrat l'horror i els milions d'homes morts i traumatitzats. D'aquí a cent anys tot això haurà estat molt important, però s’hauran tornat a omplir d’erudits les biblioteques europees. Tenia raó, malgrat la desfeta de la Segona Guerra Mundial que vindria. Gaziel ens diu que li sembla que els francesos s’han vist empesos a la guerra, però que només els alemanys hi estan entusiasmats. En un passatge concret, una jueva afrancesada que s’està a la mateixa pensió que ell apunta davant la concurrència la “barbaritat” dels alemanys, a qui ella de bon grat esclafaria –fixeu-vos-hi: ja hi havia en els alemanys aquesta pulsió, ja se'ls detestava per la combinació entre una racionalitat lloable i un fons bàrbar, però poc s’esperava, aquesta jueva tan cosmopolita, que anys després no seria ella qui esclafaria alemanys sinó ben bé al contrari. 

Si la intuïció diguem-ne ‘geopolítica’ de Gaziel ja el converteix en un professional notable, l'home tenia un altre punt fort: també tenia olfacte per l’antropologia

L'escletxa entre el titular i la realitat

No hi ha periodisme sense context, i això és un dels problemes principals de l’ofici i és el motiu pel qual la feina dels bons corresponsals (a l’estranger o a peu de carrer, als barris de Barcelona o de Matadapera) com va ser-ho Gaziel és rellevant no només durant sinó també després dels conflictes. Una vegada i una altra, Gaziel ens dona el context necessari per mostrar-nos l'escletxa entre la realitat i els titulars. Però passem al punt següent. Si la intuïció diguem-ne ‘geopolítica’ de Gaziel a la qual em referia ja el converteix en un professional notable, el periodista i escriptor tenia un altre punt fort, i és que també tenia olfacte per l’antropologia, que per mi és una assignatura imprescindible a l’hora de fer bon periodisme. Era molt bo quan es tractava de fer les reflexions a l’engròs, el zoom out de les catàstrofes. En què es nota, això? En com parla de les reaccions humanes genèriques davant l’adversitat. Els cotxers parisencs, en veure que ha crescut molt la demanda per fugir cames ajudeu-me de París cap a l’estació de tren, de seguida van triplicar el preu dels trajectes. C’est la guerre, deien, ben murris: aviat se’ls acabaria l’ofici, perquè els cavalls desapareixerien definitivament de les ciutats. També explica, per exemple, de quina manera els parisencs van fugir esverats de la ciutat quan es va declarar la guerra; els que no podien fer-ho, van exhaurir les existències. Us sona? Totes les situacions d’emergència o d’aparent emergència s’assemblen. Una altra cosa: exposa el que pensa dels francesos, i compara les seves reaccions davant l’anunci de la guerra amb les reaccions que hi va haver a Catalunya durant la Setmana Tràgica. Ens relata com ningú volia anar a lluitar al Marroc, i menys després de la desfeta de Cuba el 1898, i compara el patriotisme francès amb l’espanyol (el factor català aquí hi jugava un paper, segur, però no sé si a la resta d’Espanya es morien de ganes d’anar a morir com conills al Marroc, diria que no). En el cas francès, Gaziel representa molt bé aquesta progressió, com els ciutadans rebutgen la guerra i com alhora es van abrandant, de quina manera es contagia l'eufòria bèl·lica malgrat l'evidència, a saber, que la guerra és odiosa i és absurda. 

Si dic que Gaziel és més que periodista vull dir que no només és intuïtiu, sinó que a més el bandarra escriu bé 

Més que un periodista, sense voluntat d’ofendre 

Gaziel no és un ‘simple’ periodista, m’excusin aquí tots els periodistes del món, a qui sempre admiro i busco imitar, perquè la professió és tan addictiva que quan t’hi acostes no pots sentir altra cosa. Si dic que Gaziel és més que periodista vull dir que no només és intuïtiu respecte al que passarà i respecte a la necessària i valuosíssima explicació del context, sinó que a més a més el bandarra escriu bé. En tenim uns quants, de grans prosistes catalans, mal m’és tal dir-ho –penso, per exemple, en Les bonhomies de Carner, uns papers que tothom hauria de posar-se a llegir immediatament. Però Gaziel a més d’escriure bé sap escriure d’una manera molt planera, sap anar al gra i sense artificis. 

L’altre dia, aquí Revers vam publicar una ressenya de la Montserrat Dameson sobre Coses vistes, el primer llibre de Josep Pla. Dameson, col·lega sempre activa en la recerca del coneixement, comentava que el mèrit de Pla és escriure sense haver tingut cap altre Pla a qui emular. Vaig estar-hi d’acord, que bona part de la gràcia de llegir l’obra primerenca de Pla és que s’inventa la prosa tranquil·la catalana que ens ha ensenyat a escriure a tants de nosaltres. No obstant això, després de fullejar amb atenció París 1914, em penso que Pla sí que tenia on agafar-se: Gaziel era més gran que ell, i en la prosa de Gaziel ja detectem una mica, em penso, aquesta ‘senzillesa’ de Pla.