Van ser 156.000 homes els que van desembarcar per mar i aire aquell 6 de juny de 1944. L'objectiu era clar: fer retrocedir l'enemic per alliberar el nord-oest d'Europa i arraconar l'exèrcit d'Adolf Hitler. L'ofensiva del desembarcament de Normandia es va saldar amb 10.000 baixes aliades i amb entre 4.000 i 9.000 soldats alemanys morts. Podrien haver estat molts més si els nazis no haguessin cregut a ulls clucs que el dia D només era una maniobra de distracció; si haguessin anat amb totes les de matar a les vores d'aquelles 5 platges. Però això no va passar i tot va ser gràcies a ell.

Va participar en els dos bàndols de la guerra però no va disparar cap tret ni ningú no sabia el seu nom. Per al servei secret nazi, era Arabel; per al britànic, Garbo. Fins anys després no es va saber que Joan Pujol Garcia tenia una xarxa imaginària de 27 homes a qui no només els donava un àlies, sinó també una personalitat i unes circumstàncies familiars. "Va ser l'únic espia de la història, que jo sàpiga, que tenia una xarxa de subespies totalment ficticis", explica Roser Caminals. L'escriptora acaba de publicar Garbo parla (Edicions 62), el llibre guanyador del Premi BBVA Sant Joan en el que indaga en la història del personatge, però, sobretot, en la vida de la persona. És important no perdre de vista aquesta part humana, oblidada en biografies i assajos d'antany. Caminals juga al gat i el ratolí en un diàleg monologuista, conversant amb el mateix personatge de forma retòrica fins arribar a "sentir el seu propi afecte". No la satisfeia utilitzar la primera persona ni la tercera, així que ha apostat per un joc de perspectivisme en què ella mateixa participa com a narradora.

Gràcia
Joan Pujol va ser agent doble dels serveis secrets britànics i alemanys.

Va escriure la novel·la abans de la pandèmia i es va presentar al premi per no tenir el llibre mort de fàstic. De fet, tenia tanta poca fe en guanyar-lo que es va oblidar del lliurament i es va agafar aquells dies de vacances. Des que es va posar a investigar i escriure en prepandèmia, una de les coses que l'escriptora tenia molt clares és que no volia caure en sac foradat ni cometre l'error d'oblidar la "el tercer Garbo", perquè precisament el forat d'aquesta història està en els anys posteriors al final de la Segona Guerra Mundial. "Presentar a Joan Pujol en aquesta faceta tan humil de la seva vida, intentar captar com és aquest anonimat total i aquesta vida de tenir fracassos m'interessava molt per construir el personatge humà; podia haver-me quedat en el desembarcament de Normandia, en el triomf, però això és un Garbo incomplet".

La dicotomia va governar tota la seva vida

Segons l'escriptora, Garbo va acabar sense saber qui era. Ha de ser normal per a una persona que es passa tota la seva vida sent a mitges i vivint de manera multiplicada. Anar a comprar el diari i enviar les tropes de Hitler a un lloc diferent del qual anava a ser envaït; acariciar el front dels teus fills i salvar milers de vides; fer un tomb i acabar sent clau per guanyar la guerra més sanguinària de tots els temps. Ja ho deia John Le Carré: ets el que ets i el que fas veure que ets, i acabes sent el que fas veure que ets.

"Va provocar la notícia de la seva mort i va viure més de 40 anys amagat fins i tot dels seus propis fills"

"Garbo fingia ser Joan Pujol o Joan Pujol fingia ser Garbo? Això és molt problemàtic i és difícil de resoldre, perquè a mi Joan em sembla molt real, però per als que coneixien a Garbo, aquest també era molt real. Crec que ni ell no ho va resoldre", comenta Caminals. Per a ella, els escriptors pateixen d'esquizofrènia, perquè senten veus. També aquest barceloní, probablement, que s'havia dedicat a criar pollastres o a ser gerent d'un hotel i va decidir ser agent doble per lluitar contra el nazisme. Va salvar milers de vides i va ser condecorat tant per alemanys com per britànics després del dia D i abans de provocar la notícia de la seva pròpia mort. Va viure ocult més de 40 anys, sense que ni tan sols els seus fills sabessin de la seva existència, i quan va ser descobert va ser rebut amb honors al Palau de Buckingham.

Roser Caminals. Marta GambínRoser Caminals durant la presentació de Garbo parla. / MG

Establerta als Estats Units des dels anys 80, l'escriptora es considera selectiva amb tot el material, esmicolant el personatge per quedar-se amb el que ella considera més essencial: el pare, els fracassos repetits com a ciutadà que creguin un patró, la figura d'Araceli, la seva primera dona i la persona que li va donar suport i el va acompanyar en la missió de la seva vida com agent doble. Va ser a Lisboa quan Joan Pujol va decidir convertir-se en espia, d'una manera inconcebible. "Si alguna cosa demostra Garbo és que el que ens sembla impossible, de vegades – rares vegades – és possible; i això ho hem de tenir molt en compte els catalans.

Roser Caminals: "Em van robar el català dues vegades i no em vull quedar de braços plegats"

En relació al títol del llibre, no el va escollir ella; Roser Caminals assegura que va ser el títol el que la va escollir. Es va inspirar en el silenci de Greta Garbo i en el misteri de la seva figura al cinema mut, i li va venir a la ment la frase "Garbo parla", que es va fer famosa quan l'actriu va obrir la boca per dir que la deixessin tranquil·la. "És com que Garbo l'espia per fi parla, per fi es rebel·la d'alguna manera qui és". També ho interpreta com que el personatge, directament, li parla a ella; i l'escriptora, després d'escoltar-lo, transcriu tota la conversa que té amb ell.

Mantenir la llengua catalana als Estats Units

Una característica clau de Caminals és la perseverança: la constància de continuar apostant per escriure en català malgrat viure a més de 6.000 quilòmetres d'aquí. Lluny de suplantar una llengua per una altra, l'escriptora s'ha negat a oblidar la llengua catalana que la va veure néixer. Fins i tot, potser, a lluitar més degut a tenir-la lluny i per haver-la vist perillar en més d'una ocasió: primer, quan el franquisme la va voler fer desaparèixer i després quan, voluntàriament i còmodament, va decidir migrar als Estats Units.

"Escriure en català és una manera de lluitar per la llengua, és una manera de mantenir-la i d'engrandir-la, perquè Catalunya no és només el principat, cada vegada som més els repartits pel món i entre tots hem de fer la feina". Caminals no va tardar a implicar-se en associacions acadèmiques que lluitaven pel català, i allà segueix encara. "El català torna a estar en perill, és un moment crític i no podem perdre'l; no estic disposada a perdre'l ni a quedar-me de braços plegats". No hi ha dubte en la seva afirmació. Si té el mateix afany que Garbo, anem per bon camí.