Rajoy, Aznar, Cospedal, Rato, Mayor Oreja, Acebes, Cascos i Trillo saltaven a la primera plana de l’actualitat al gener del 2013; implicats en una gegantina trama de corrupció política. Gürtel havia estat l’instrument de finançament il·legal del Partit Popular, i Bárcenas –el tresorer- l’arquitecte de la trama. La història ens revela que, a les Espanyes, l’exercici del poder és consubstancial a la corrupció política. Un fenomen que, des de l’origen, adquireix la categoria d’institució en la cultura social, política i intel·lectual de les classes extractives hispàniques. Un fenomen que arrenca a inicis de la centúria del 1600; a l’època dels Lerma, Olivares, Alba, Sandoval, Medina-Sidonia i una llarga nòmina de cortesans de l’imperi americà dels Habsburg hispànics que van fabricar la cultura de la corrupció.

Corria l’any 1602. És el temps del Lazarillo de Tormes i de les guerres de Flandes; i a la Cort de Madrid es van disparar totes les alarmes: les mines d’or i plata americanes estaven esgotades. I la caixa de les finances imperials estava arruïnada. Més que un simple contratemps. Perquè posava en qüestió un sistema basat en els ingressos per l’espoli –a les nacions natives americanes i a les classes populars peninsulars –, i en les despeses militars –pel control de les nacions que formaven l’edifici imperial-. I en el gran negoci de les classes extractives castellanes, que intermediaven entre ingressos i despeses. Amb la col·laboració inestimable dels seus banquers alemanys. Les comissions il·legals i el finançament irregular no són un fenomen dels nostres dies. Tenen una llarga relació de complicitat amb el poder.

La guerra pel control del poder

En aquell context va adquirir un especial protagonisme la figura de Pedro Franqueza.  Llavors tenia cinquanta-cinc anys, una edat molt avançada per l’època, però era al cim de la seva carrera política. I patrimonial. Reunia una llarga nòmina de càrrecs. Atorgats a dit, per descomptat: secretari d’Estat pels afers catalano-aragonesos i italians, secretari de la Reina. I el més important –i decisiu-: íntim amic del duc de Lerma, Privat del Rei –que equivalia a dir del primer ministre plenipotenciari-. Franqueza reunia també un formidable patrimoni, que no li venia per herència sinó que l’havia adquirit en el decurs de la seva carrera. Era el segon home més ric de Castella només superat pel Rei en persona. En aquest punt cal aclarir que una cosa eren les finances imperials –la cosa pública- i una altra el patrimoni reial –la privada-.

“Qui oli toca, les mans se n’unta” diu una vella dita catalana. I malgrat la saviesa que se li suposa al refranyer, en aquella Castella del 1602 les coses no eren ben bé així. Els funcionaris imperials de finances, un corpus de personatges que no tenien relació amb les classes extractives castellanes, s’havien d’acontentar amb les engrunes de la corrupció. I quan es va presentar l’oportunitat –quan es va afeblir el monstre-  es van rebel·lar i van plantejar canvis que tenien més de maniobra conspirativa que de reformes estructurals. El funcionariat de finances era un vedat de biscaïns, i en aquells anys les elits basques ja havien formulat una idea moderna d’Espanya que gravitava sobre un nou centre de poder desplaçat al Cantàbric. La força estratègica dels ports bascos i la ideologia mercantil de les seves classes dirigents. 

La Cort de Madrid en pes es va girar i va assenyalar Franqueza, la baula més feble de la cadena de corrupció

L’any 1606 –passats quatre anys de lluites intestines a l’administració imperial- el rei Felip III, que no sabia ni el color de la tinta dels llibres de comptabilitat, finalment va tenir coneixement de la corrupció que li rossegava la cadira. El tron, en aquest cas. Els biscaïns perdien la batalla i van jugar l'última carta: van filtrar l’escàndol. Felip III, esverat, va exigir responsabilitats. Que en aquells dies volia dir posar gent al cadafal de la forca. I el duc de Lerma, i la Cort de Madrid en pes, es van girar i van assenyalar Franqueza. La baula més feble de la cadena de corrupció. Com en aquell innocent joc infantil “... peste!; ... la paras Franqueza”. Però amb tota la càrrega verinosa que podia circular pels cenacles cortesans. Una explosió de bullying –la vida cortesana tenia molt d’internat sinistre- que el va enganxar literalment amb els pixats al ventre i sense possibilitat d’articular una defensa creïble. Va ser elevat a la categoria de “boc expiatori”.

Madrid, 1562

De 'Franquesa' a 'Franqueza'

El cert, però, és que poca cosa podia al·legar. Els seus “honors” –les seves funcions- li reportaven unes rendes de 20.000 ducats a l’any. Per tenir una idea aproximada del que això representava direm que un bon cavall –l’equivalent a un bon cotxe- podia costar uns 100 ducats. I una casa al centre de la villa y corte en podia costar de 5.000 a 10.000. Era un funcionari molt ben pagat, però no podia justificar un patrimoni de 5.000.000 ducats, format per palaus a Madrid, Sevilla, Toledo, Granada, Còrdova i Lisboa, i extensos latifundis arreu de la península. La seva particular contribució a la creació de llocs de treball es deia Villafranqueza, un latifundi sobre el qual hi havia construït una població de pagesos colons que hi vivien –i hi morien- en regim de semiesclavatge. En l’actualitat es un barri d’Alacant.

Pedro Franqueza, nascut –i batejat- Pere Franquesa i Esteve a la vila d’Igualada el 1547, havia arribat a Madrid amb setze anys. Com a simple funcionari de l’aparell administratiu de l’imperi. Va fer una carrera fulgurant. Es va casar amb la filla d’un oficial secular –laic- de la Inquisició, de nom Ana Gabriel, i es va naturalitzar castellà. Pedro i Ana formaven una societat insaciable: compra i venda d’informació, tràfic de favors i d’influències, fins i tot usura i adjudicacions privilegiades de glamurosos desnonats. Tot sota el paraigua del seu íntim amic: el Privat del Rei. Franqueza era l’arquitecte d’una gran trama de corrupció. I s’ho cobrava. Però tenia un petit problema. No formava part de l’elit cortesana -l’aristocràcia militar i latifundista de “rancio abolengo”-; i en aquella societat classista no passava de la categoria de “hidalgo rico”.

 El mateix Lerma va alimentar la brama del “catalán ruin y codicioso que hizo gala de su naturaleza”

De la nit al dia el seu poder i la seva influència van quedar arruïnats. El mateix Lerma va alimentar la brama del “catalán ruin y codicioso que hizo gala de su naturaleza”. Arrestat amb presó incomunicada, no sabrem mai si Lerma li va enviar una nota a l’estil de “Pedro, sé fuerte”; perquè tota la correspondència va ser destruïda a consciència. Però sí que sabem que se’l va acusar de més de quatre-cents càrrecs. Li van negar una defensa amb garanties, i se’l va condemnar sense remissió. Va ser expropiat i la seva família expulsada de la Cort. I liquidat el seu patrimoni, van aconseguir reunir uns tres milions de ducats. L’equivalent al doble anual de les trameses d’or i plata americanes que rebia l’Estat, però –estranyament- poc més de la meitat del valor real de les propietats. Franqueza va morir captiu i silenciat el 1614.

El triomf de la cultura de la corrupció

Poc abans, però, a finals del 1613, Felip III i el duc de Lerma van ordenar un comboi de moneda destinat a pagar els salaris endarrerits dels Tercios a Holanda. Curiosament un tresor de tres milions de ducats. Havia de fer el camí fins a Barcelona per a ser embarcat cap a Gènova, seu dels banquers imperials. Curiosament, també, va ser assaltat i robat als Hostalets  –entre Cervera i Igualada- per un exèrcit de bandolers catalans. Llavors Catalunya era un vesper de bandolerisme. Una acció sorprenent, per l’extraordinària dimensió del fet, que prefigura un eix de complicitats entre certs elements de la Cort –el Rei inclòs-  i certs dirigents del bandolerisme català –de la facció senyorial involucionista-. El professor Llobet i Portella va estudiar el cas i va concloure que només es va recuperar –estranyament- la meitat del botí.

Els Lerma i tota la nòmina de cortesans del 1600 són el precedent més remot –i probablement més escandalós- de la cultura hispànica de la corrupció política. Pràctiques consubstancials a l’exercici del poder –polític i econòmic- que, actualment, hem vist a través de les múltiples trames de corrupció que han afectat el govern d’Espanya. I als sectors estratègics de l’economia. Sobretot el sector bancari. Són els descendents –genètics i ideològics-  d’aquells cortesans corruptes del segle d'or espanyol.