Carregant...

Madrid, 22 de juliol de 1969. Fa 57 anys. Les Corts espanyoles, a proposta del general Franco, cap de l'Estat espanyol, votaven la Llei de Successió a favor de Joan Carles de Borbó. Aquella votació es va resoldre amb 491 procuradors a favor, 19 en contra i 9 abstencions. 15 procuradors es van absentar amb pretextos de diversa naturalesa. L'endemà de la votació, 23 de juliol de 1969, el BOE publicava la promulgació de la Llei 62/1969 que designava el príncep Joan Carles de Borbó per succeir el general Franco en la "Jefatura del Estado". Franco moriria sis anys més tard. Oficialment, el 20 de novembre de 1975. I dos dies després, el 22 de novembre de 1975, el beneficiari d'aquell testament polític seria coronat com a Joan Carles I d'Espanya. Però, realment, era això el que hauria volgut Franco?

Els oncles de Joan Carles. Alfons i Edelmira i Jaume i Emmanuela. Font Wikimedia Comons i EFE

En una monarquia sense interrupcions, li hauria correspost la corona a Joan Carles?

Joan de Borbó, el pare de Joan Carles, no era el primogènit d'Alfons XIII. Però havia adquirit aquesta condició per les renúncies forçades dels seus dos germans grans: Alfons (11 de juny de 1933) i Jaume (23 de juny de 1933). En el cas d'Alfons, pel seu matrimoni amb la plebea Edelmira Sampedro, una cubana d'origen asturià que, segons els estàndards de l'època, no complia amb les condicions mínimes per ser reina. I en el cas de Jaume, per una sordesa adquirida en la infantesa provocada per una greu infecció d'oïda i una intervenció quirúrgica desafortunada. En qualsevol cas, hem de retenir el nom de Jaume, perquè passat poc més de mig segle (1972), el seu primogènit, Alfons de Borbó i Dampierre, saltaria a la palestra en casar-se amb Carmen Martínez-Bordiu, la neta primogènita del general Franco.

Franco es va plantejar restaurar la monarquia?

El 28 de febrer de 1941, moria el rei Alfons XIII. Feia dos anys que havia conclòs la Guerra Civil i que la República espanyola havia estat liquidada. Però Alfons XIII va morir expatriat, a Roma. Aquesta significativa dada revela que ni Franco ni el nucli dur del seu règim —ni amb el cop d'estat (1936), ni durant el conflicte (1936-1939), ni abans de la Llei Successòria (1939 — 1969)—, mai no es van plantejar la restauració de la monarquia. Un detall molt il·lustratiu es produiria quan, a l'inici de la Guerra Civil, el també expatriat Joan de Borbó —que ja actuava com a hereu d'Alfons XIII— travessaria la frontera francoespanyola per Navarra per sumar-se al bàndol rebel, i els generals colpistes Mola i Franco ordenarien la seva immediata expulsió (2 d'agost de 1936).

Joan de Borbó amb els seus fills Joan Carles i Alfons (1950). Font Kutxa: Fototeka

Franco havia previst, inicialment, restaurar la monarquia?

Des del mateix cop d'estat del 17 de juliol de 1936, Franco va deixar clar que el seu objectiu no era restaurar la monarquia. Però els esdeveniments posteriors l'obligarien a recalcular la seva estratègia.  La fi de la II Guerra Mundial (1945) imposaria un nou ordre mundial. Els règims feixista italià i nazi alemany havien estat derrotats. I Franco renegaria públicament dels seus "amigos de España" —els que tant havien contribuït a fer-lo guanyar la Guerra Civil— i ordenaria crear complicitats amb aquells enemics dels seus antics aliats —els guanyadors del conflicte mundial (sobretot, Estats Units)—, amb l'objectiu posat a evitar el destí de Mussolini o de Hitler. Però la primera Llei de Successió (1947) no preveia la restauració de la monarquia, ni en la figura de Joan i, encara menys, en la de Joan Carles.

Llavors, per què Franco va permetre que Joan Carles tornés i es formés a Espanya?

El segon objectiu de Franco —un cop superat el temor d'acabar com Mussolini o com Hitler— seria el de perpetuar el règim nacionalcatòlic. I això explicaria el contingut de la Llei de Successió de 1947, on s'autoatorgava el poder per elegir i designar un successor. I en aquesta línia, una part important de la investigació historiogràfica, sosté que Franco s'hauria fixat en Joan Carles (1948) per dues raons. La primera perquè hauria previst allunyar Joan Carles del seu pare, amb tot el que això representava (esdevenir el pare putatiu del successor). I la segona perquè pressuposava que, adoctrinat el successor, no tan sols perpetuaria el règim nacionalcatòlic, sinó que, a més, com a continuador del seu fundador (Franco) i com a hereu d'una tradició reial (borbònica), el consolidaria, el legitimaria i el prestigiaria.

Franco, amb els seus nets Carmen Martínez-Bordiu i Alfons de Borbó. Font: Pinterest

Però, realment, el nucli dur de Franco veia amb bons ulls l'opció "Joan Carles"?

Ni el nucli dur de Franco —popularment i despectivament "el búnquer"—, ni el mateix entorn familiar del dictador, mai no van sentir gens de simpatia per Joan Carles.  Van acceptar, mastegant vidres, la seva repatriació (1948) i el seu nomenament com a successor (1969). Però aquest "nucli dur" i aquest "entorn familiar", connectats entre si i liderats per Carmen Polo, l'esposa del dictador —popularment i despectivament "la Collares"— sempre detestarien Joan Carles, perquè el consideraven un infiltrat de Joan de Borbó, a qui acusaven de conspirar contra el règim nacionalcatòlic. "La Collares" i "el búnquer" sospitaven que Joan Carles informava els "conspiradores de salón" (com es referia l'entorn de Franco al Consell Privat del Borbó). I que era un "actiu" al servei de les potències hostils al règim nacionalcatòlic.

Realment, Joan Carles era un infiltrat i un espia?

Fins ara, ningú s'ha atrevit a donar una resposta categòrica a la qüestió. Ni per dir que sí, ni per dir que no. Però, en canvi, la investigació historiogràfica sosté que Joan Carles va ser l'opció successòria preferida d'un triangle d'interessos format per tres vèrtexs. En el primer, l'administració nord-americana, que pretenia maquillar la imatge d'un règim que des dels tractats bilaterals de 1953 tenia la consideració d'"amic" de Washington. En el segon, alguns estats democràtics de l'Europa occidental, que contemplaven Espanya com una anomalia política i com una oportunitat econòmica. I en el tercer, els "tecnòcrates", una elit civil articulada per l'Opus Dei i ideològicament vinculada al règim nacionalcatòlic, però que aspirava a rellevar al poder "el búnquer", amortitzat políticament pel seu passat compromès amb Mussolini i Hitler.

Carmen Martínez-Bordiu després del seu primer part i la seva àvia i valedora Carmen Polo (1972). Font: EFE

La guerra interna del règim: "joancarlistes" contra "alfonsins"

Les guerres internes havien estat una constant del règim de Franco. Des dels conflictes entre carlins i falangistes, que explicarien el Decreto de Unificación, passant per les rivalitats entre les muses del franquisme —Pilar Primo de Rivera "la solterona" versus Rosa Urraca Pastor, "la cavernícola"—, fins la guerra entre "tecnòcrates" i  "camisas viejas" en la lluita pel poder. Però la crisi més aguda es produiria a cavall de la promulgació de la Llei successòria de 1969. La "Collares" i "el búnquer" van promoure el nuviatge i casament de Carmen Martínez-Bordiú —la neta primogènita de Franco— amb Alfons de Borbó i Dampierre —el primogènit de Jaume de Borbó, germà gran de Joan—, amb el doble propòsit de legitimar el règim i la successió amb un vincle de sang, i, de retruc, apartar Joan Carles de la cursa successòria.

Què pensava Franco de la guerra entre "joancarlistes" i "alfonsins"?

A Franco se li atribueix la cita "haga usted como yo, no se meta en política" per destacar la paradoxa que era el veritable àrbitre de la política espanyola. En la guerra entre "joancarlistes"  ("tecnòcrates" i la seva matriu sociològica, la gran burgesia espanyola) i "alfonsins" (la "Collares" i el "búnquer") es va limitar a observar i a utilitzar aquest conflicte en benefici propi (com havia fet sempre), amenaçant Joan Carles de reescriure la Llei de Successió a favor del seu nou net polític (Alfons) si no complia el que li ordenava. L'emèrit ha deixat escrit que, seguint instruccions de Franco (i, tot i que no ho digui, també per interès propi), trencaria, definitivament, la difícil relació que, feia dècades, mantenia en precari amb el seu pare, sobretot des de la promulgació de la Llei de Successió (1969). Franco aconseguia el seu objectiu.

Govern de Franco format, quasi exclusivament, per tecnocràtes (1973). Font: EFE

Per què Carmen Polo i Alfons de Borbó no van aconseguir el seu propòsit?

Franco es va sentir poderosament seduït per la idea de convertir Alfons —el futur pare dels seus besnets— en rei i cap d'estat. I convertir la seva neta en reina d'Espanya. Va imaginar que la coronació de "Carmencita" legitimaria, per a la història, el parèntesi del seu règim personalista. Però a Franco sempre l'havien dominat el pragmatisme i l'estratègia. I no va deixar lloc per als somnis. Va assumir que sense el suport dels "tecnòcrates" i de la seva matriu sociològica (la gran burgesia madrilenya, basca i catalana), i sense el vistiplau de la cancelleria de Washington, no era possible el seu projecte perpetuador. I va convenir amb Joan Carles i els "joancarlistes" allò de "Que todo cambie para que todo siga igual". O algú es pensava que la "Transició" va ser un miracle obrat, exclusivament, per l'oposició antifranquista?