Aquest diumenge el Parc del Fòrum encara arrossega la ressaca —en el millor sentit— de la gran festa que Estrella Damm va muntar dissabte per celebrar els seus 150 anys. Un d’aquells macroesdeveniments que juguen a ser festival, però que, en realitat, funcionen més com una fotografia molt precisa del moment musical català: pop amable, urban domesticat, indie veterà i himnes pensats per cantar amb cervesa a la mà mentre cau el sol davant del mar.
Hi van passar prop de 30.000 persones, segons l’organització, en una jornada maratoniana de vuit hores sense pràcticament pauses i amb dos escenaris alternant concerts perquè el flux no s’aturés mai. I no es va aturar. El moviment constant de gent d’una banda a l’altra del recinte va acabar convertint-se en part de l’espectacle: petites marees humanes travessant l’esplanada del Fòrum cada vegada que acabava un concert.
El dia també hi va ajudar. Feia aquella calor suportable de maig que converteix Barcelona en una postal perfecta i que explica per què tanta gent va arribar-hi ben d’hora. Els primers a sortir van ser Ginestà, amb els germans Serrasolsas defensant les cançons del nou disc amb aquella sensibilitat que ja és marca de la casa. Després Maria Jaume va portar el seu univers mallorquí i delicat al Fòrum amb temes de Sant Domingo Forever, en un dels concerts més agradables de la tarda.
El cartell estava pensat perquè pràcticament tothom hi trobés alguna cosa seva. Hi havia públic molt jove esperant Mushkaa o 31 FAM, però també molta gent que venia clarament pels Love of Lesbian o Els Catarres. Bastant intergeneracional, dins dels límits d’un festival només per a majors d’edat, i sobretot molt local: difícil imaginar un cartell més orientat al consum cultural català mainstream del 2026.
Els Catarres van jugar sobre segur, però saben perfectament què fa funcionar un festival així: hits ràpids, tornades immediates i aquella capacitat seva de convertir qualsevol espai en una festa major. Quan van estrenar Diumenges sense drama, el públic ja estava completament entregat.
Mushkaa va protagonitzar probablement el moment més celebrat de la tarda. Encara recuperant-se de la lesió que va patir fa uns mesos en una caiguda a la neu, va aparèixer visiblement emocionada. “És com tornar a néixer”, va dir només començar. No estava al cent per cent físicament, segons va reconèixer ella mateixa, però tampoc li va caldre. El públic li va sostenir el concert pràcticament de principi a final, especialment en temes com LOTUS, Sembla mentida o SexeSexy. Tot plegat va tenir alguna cosa de retorn simbòlic.
Després van arribar The Tyets, que a hores d’ara ja juguen en una lliga pròpia. Costa trobar un grup català actual amb una connexió tan transversal amb el públic. Tant fa l’edat o el perfil: quan sonen Olívia, Sushi Poke o Coti x Coti, el Fòrum sencer entra automàticament en mode karaoke.
Love of Lesbian van aportar el punt més emocional de la nit. Després d’anunciar al febrer una aturada indefinida, cada concert seu sembla començar a tenir aire de comiat. Santi Balmes i companyia van fer exactament el que s’esperava d’ells: convertir el directe en una celebració melancòlica de si mateixos. Allí donde solíamos gritar, Cuando no me ves o sobretot Club de fans de John Boy van sonar com himnes d’una generació que es resisteix a envellir.
Un tancament èpic
I el tancament, és clar, havia de ser per Oques Grasses. En plena gira de comiat abans dels concerts finals a l’Estadi Olímpic, el grup osonenc continua funcionant com una màquina perfectament greixada d’eufòria col·lectiva. El Fòrum ja estava completament entregat quan van sortir a escena i el concert va acabar convertit en una celebració massiva, entre focs artificials, cervesa i aquella sensació estranya que tenen els grans concerts quan saps que alguna etapa s’acaba. Més que un aniversari corporatiu, el que es va veure dissabte al Fòrum va ser una exhibició de múscul de l’escena catalana més popular del moment.