Benvolgut M. Hble. Sr. President,

El dia que Els Segadors va ser declarat per llei himne nacional de Catalunya, vós éreu un minyó d'onze anys a qui segurament el Tomàtic va haver d'explicar què era la gent "ufana i superba". Per no dir que, en l'imaginari col·lectiu d'aleshores, les úniques "segadores" existents eren les màquines per segar blat. Des d'aquell 25 de febrer de 1993 han passat vora trenta anys, però en alguns aspectes hem avançat tant que, per sort, tres dècades després no només hem pogut gaudir de la investidura del primer president de la Generalitat amb carnet del Super 3, sinó també del primer president que s'atreveix a parlar de les segadores de la terra després de cridar "Bon cop de falç!". Un detall minúscul? Potser sí, però gràcies al Capità Enciam, sé que vós també creieu que els petits canvis són poderosos.

segadora pixabay

Una segadora guiada per un veterà pagès de Tornabous, seguidor de Guillermina Motta, i el seu net, que taral·leja Flying free sota el sol de l'Urgell. (Pixabay)

L'únic problema és que un himne només és un himne quan és capaç de crear sentiment de pertinença i unió, no pas quan fomenta la divisió ni genera debats més propis d'una pel·lícula de Terrence Malick amb defensors i detractors a banda i banda de la trinxera, per això m'he permès escriure-us aquesta carta per fer-vos una proposta encara més arriscada i moderna, però de consens: apostar per fer oficial l'himne apòcrif de Catalunya creat per Marc Escudero i Rubén Moreno l'any 1999. Sí, ho heu endevinat bé, estic parlant-vos de Flying free, possiblement l'obra mestra més important de la història musical de Catalunya després del Cant dels ocells i Qualsevol nit pot sortir el sol. L'any 1999 vós ja teníeu edat d'anar a la discoteca i el marrec d'onze anys que feia preguntes al Tomàtic era jo, però més o menys som de la mateixa generació i sé que em comprendreu. Si Salvador Espriu va escriure que "hem viscut per salvar-vos els mots", tant vós com jo sabem sobradament que DJ Skudero i Ruboy han viscut per salvar-nos l'energia.

Alguns diran que Flying free no és igual de coneguda en tots els ambients o que a les persones més grans de cinquanta anys potser no els diu res, però vós sabeu tan bé com jo que hi ha milions de catalans a qui aquest hit de la música màkina ens segueix posant la pell de gallina sempre que l'escoltem. Com els bons himnes, vaja. De fet, recordo haver-la sentit fins i tot en aquelles Acampades Joves de Sant Celoni en les quals juraria haver-vos vist servint alguna aigua de València en una barra: a la zona d'acampada, entre tendes del Decathlon, jo he escoltat Flying free sonant amb un discman connectat a uns altaveus Logitech i he vist com adolescents desnodrits, amb una ressaca de tres parells de nassos al damunt, ressuscitaven miraculosament i tornaven a ser persones de cop. I no només això. Sé que vós heu vist, com jo, catalans d'origen i ideologia diversa sentir una emoció profunda i inefable quan sona el piano introductori de Flying free en alguna empalmada de Festa Major. Sabeu de què us parlo. Vós també heu vist gent de totes les edats, estatus socials i creences religioses compartir la joia de cantar allò de "Feel the ecstasy" a cor què vols en el ball d'un casament, una revetlla de Sant Joan o el Ball de Gralles de Vilafranca. Deia Lord Byron que un himne és allò que et dona força davant la mort i t'esperona a guanyar una guerra, però als nostres temps també és allò que fa treure't la corbata o les sabates de taló per deixar-te anar i sentir que no tens por de res, que és la millor manera de sentir-te lliure. Creieu-me, president: si la 'via àmplia' existeix, la música que sona durant la travessia és Flying free.

Cal assumir que, per molt que ens hi esforcem, Els Segadors mai aconseguirà que quillos, punkis, hippies, pijos, kumbaiàs o emos s'abracin com si no hi hagués demà mentre entonen la lletra d'un cant del qual potser no n'entenen ni el significat de les paraules. Per cert, aprofitant que parlo de la lletra, penseu que apostar per Flying free seria un pas de gegant cap a la immersió de la llengua anglesa entre la nostra mainada; ja n'estem farts d'exercicis al workbook d'anglès amb aquelles frases on els protagonistes sempre diuen ser de Bristol, viure en una casa amb jardí, tenir tres germans i ser fills d'un lawyer i una nurse. Maleïts tòpics barats. Penseu-hi: us imagineu la canalla aprenent l'idioma més universal amb exercicis basats en frases com "Since 1992, there is a club which is making history, seven years later, in 1999, it's still kicking: Pont Aeri!"? Aquí us deixo la proposta perquè la traslladeu al conseller González Cambray. A més, penseu que en un país com el nostre, tan avesat a jugades mestres i a un independentisme màgic que aspira a ser escoltat per un Estat que ni el millor truc de Houdini seria capaç de reformar, tenir un himne on la paraula "abracadabra" es repeteixi constantment pot ser una cosa la mar de lògica.

Els segadors assalten la masmorra i alliberen els presos. Representació moderna del Corpus de Sang. Font Enciclopedia

Segadors catalans després d'ocupar el palau del virrei amb una actitud enèrgica, digne de qui escolta Flying free, durant el Corpus de Sang de 1640.

Els Segadors és l'únic himne nacional del món amb tonada menor, per això és tan solemne: malgrat ser un cant de resistència, és un plany. Resignificar símbols com vau fer dilluns passat és símptoma de país modern, capaç de dessacralitzar un tòtem i d'aconseguir que, canviant només una paraula de l'himne, es posi de manifest l'existència d'una xacra sistèmica com és el patriarcat. Podríem anar encara més enllà i canviar "per quan vingui un altre juny" per "quan vingui un altre octubre", ben mirat, o demanar a un nou compositor que faci uns arranjaments a la melodia, com va fer el president Maragall fa quinze anys amb Antoni Ros-Marbà, però jo us faig la proposta d'anar fins a l'infinit i elevar l'obra de Pont Aeri fins al lloc que es mereix. Volem veure Mossos d'Esquadra amb espardenyes de set vetes quadrant-se mentre sona Flying free, volem veure la selecció catalana de l'esport que sigui entonant aquest himne en algun campionat mundial i volem, sobretot, que l'al·legoria que s'amaga darrere la lletra es faci realitat aviat: viure en un país que voli lliurement. Confio que treballareu per fer-ho possible, president.

Ben atentament,

P. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat