"Aquests dies vaig una mica cansada amunt i avall de promo. És la primera vegada que ho visc i és tot molt nou. Està sent bonic, però és el tercer mes que estic treballant una quantitat d'hores que, potser, no són les aconsellables i començo a notar que les piles van baixant. Però bé". L'Aida Roca és la Filòloga de Guàrdia, la creadora de continguts que ho està petant a les xarxes amb la seva tasca de divulgació didàctica i trangressora del català. Ara ha fet el salt de les plataformes, on repartits entre Instagram, TikTok i Youtube ja suma més de 45.000 seguidors, al món editorial amb la publicació d'En nom de Punkpeu Fabra, manual curull d'enginy i humor amb què ens descobreix els mecanismes del nostre idioma i ens explica d’on venim i, malauradament, o no tant, perquè sempre hi ha espai per ser optimistes, cap a on anem. "Hi ha un organisme, en aquest cas l'editorial, que gestiona les entrevistes, i ja no ets tu sola davant del món. Però està sent una experiència molt guai. Hi va haver una setmana que vaig fer més 1.000 quilòmetres per tot Catalunya, amunt i avall".
Deu ser esgotador, però tu que defenses tant les diferents parles i variants dialectals del territori, també deu ser enriquidor.
He fet diverses xerrades per les Terres de l'Ebre i una de les coses que més els insisteixo és reivindicar la varietat i que no perdin les seves formes dialectals. Els 'meua' i 'seua'... Juntament amb això, també m'agrada reivindicar el català col·loquial. D'altra banda, també està sent enriquidor conèixer gent que havia admirat i que mai vaig pensar que podria conèixer. Com el Màrius Serra o el Pau Vidal. Noms que jo he admirat moltíssim. Temps enrere també vaig conèixer la Carme Junyent. Lingüistes que, per a mi, són molt bons, i ara, de sobte, comparteixo espais amb ells. Això em sembla meravellós. El mateix que conèixer altra gent que és a les xarxes i que també admiro per la feina que fan. Hi ha dies que fins i tot se'm desperta la síndrome de l'impostor quan veig que hi ha gent que s'interessa per mi, que fa cua perquè li signi un llibre.
Per què!?
Encara penso que no sóc ningú per signar llibres. Com que tot està passant molt ràpid, encara em falta assimilar una mica tot plegat.
Quan vas prendre consciència de la necessitat de protegir i divulgar l'idioma?
Durant la carrera. A mesura que anava avançant els cursos, cada vegada n'era més conscient. Abans de començar la carrera no tenia prou consciència. Al llibre, de fet, comento una anècdota...
La de Port Aventura?
Sí. Una dia, quan tenia vora deu anys, vam anar a Port Aventura i vaig deixar anar una perla per la boca. Vaig dir que no entenia per què posaven els cartells en català i en castellà, si els que parlem català també sabem castellà. O sigui, que aquesta consciència lingüística s'ha hagut d'anar formant. Però ha sigut a la Universitat que he trobat aquesta necessitat de parlar de qüestions polèmiques relacionades amb la llengua. Problemes que no s'han divulgat o no s'han posat a l'abast de tothom, perquè la gent pugui tindre opinions amb més arguments. Ha coincidit la necessitat de recuperar la llengua en alguns àmbits i l'interès que ja tenia de forma natural la gent pel català. Així ha estat com he entrat a les xarxes oferint un contingut que potser és necessari i de què hi haurà gent que se'n beneficiarà.
Quin era i és el teu entorn lingüístic?
El meu cercle és fonamentalment catalanoparlant. A la meva colla del poble, gairebé tots som catalanoparlants. Sí que és veritat que al meu institut la majoria no érem catalanoparlants i, casualment, o no, ens vam ajuntar un grup, principalment, catalanoparlant. La universitat és una altra realitat. Un espai força catalanitzat. Potser l'institut està més castellanitzat. Encara ho està més ara que quan ja hi estudiava. Movent-me per instituts del Camp de Tarragona i la Catalunya central, noto que als passadissos i al pati es parla majoritàriament castellà.
A les generacions més joves no els fa falta una conscienciació directa sobre els perills de no parlar català, sinó referents en el nostre idioma
Molts d'aquests adolescents a casa parlen català però entre ells es relacionen en castellà.
A les generacions més joves no els fa falta una conscienciació directa sobre els perills de no parlar català, sinó referents en el nostre idioma. Els adolescents, i és lògic, no estan tant per la labor de rescatar una llengua, estan més per ser els guais de l'institut o, senzillament, per traspassar aquesta etapa. L'adolescència és una època en què les teves preocupacions són més personals, perquè estàs construint la teva identitat personal més que no pas lluitant per causes socials. Per això jo penso que la manera ideal d'aconseguir que aquests adolescents sentin interès pel català és donar-los a conèixer continguts que els interessin en català. Creadors de contingut a les xarxes, perquè, principalment, el que consumeixen és TikTok, Instagram, Twitter, Youtube... D'altra banda, des del sector audiovisual també seria interessant fer més sèries o doblar més pel·lícules. O potser aconseguir doblatges una miqueta més propers a aquestes generacions. Programes com Eufòria, que ho està petant bastant, també serveixen perquè aquests joves tinguin referents en català. La clau és aquesta, trobar referents.
@elnacionalcat 👉 L'Aida Roca és la Filòloga de Guàrdia, la creadora de continguts que ho està petant a les xarxes amb la seva tasca de divulgació didàctica i trangressora del català: "A les generacions més joves no els fa falta una conscienciació directa sobre els perills de no parlar català, sinó referents en el nostre idioma"#elnacionalcat #filòloga #llenguacatalana #català #estiktokcatalà #estiktokat ♬ original sound - El Nacional.cat
Crear tota una cultura popular. Com a cultura perseguida i minoritzada, crèiem que s'havia de donar suport a allò que entenem com a alta cultura, i hem deixat de banda la cultura més popular, però no la més tradicional, sinó la més pop.
Cent per cent. Això ho he comentat en algun vídeo també. Venim del 1714, moment en què la llengua que s'imposa és el castellà. Van passant els anys i el català viu una revifada, especialment amb l'arribada de la Renaixença i personatges com Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Narcís Oller... Però després tornem a caure en una dictadura, la de Franco, i en aquest període el català queda novament ensorrat i arraconat a la vida domèstica. I quan tenim l'oportunitat de recuperar el prestigi de la nostra llengua, sembla que ens focalitzem només en les coses que donen prestigi com a tal. Per exemple, si parlem de cinema, s'intenten fer pel·lícules que serveixin per guanyar molts premis, però potser ens oblidem d'entretindre el públic. Per les ganes aquestes que hem tingut de reivindicar que la nostra llengua és potent i és vàlida, ens hem oblidat de la part més banal de la vida. S'han fet coses, com Plats bruts, Merlí, que ho va petar moltíssim, o ara Eufòria. Però penso que hem de seguir per aquí. No ens podem oblidar d'aquesta part. La llengua és com un cos, t'has de preocupar del cap i del cor, però no et pots oblidar dels braços i de les cames. Si no creem realities en català és possible que tinguem una llengua menys sana i més propera a la mort. Sona una mica dramàtic, però al final el tema de les atròfies funciona així.
Si no creem realities en català és possible que tinguem una llengua menys sana i més propera a la mort
Sempre que parlem de llengua hem d'acabar amb dramatisme!
També es poden donar missatges esperançadors, però no podem abaixar la guàrdia. Per això també sóc una miqueta La filòloga de guàrdia, perquè la llengua, òbviament el català, no s'ha mort i té moltíssimes, moltíssimes possibilitats de recuperar-se i mantindre's viva, però també és veritat que és una llengua minoritària i minoritzada. Per això no hem d'abaixar la guàrdia i sobretot, no tindre autoodi cap a nosaltres mateixos i cap a la nostra llengua.
Ser conscients que la nostra llengua és igual de vàlida que qualsevol altra.
Per exemple, si una persona parla en castellà i l'altra en català, el català no és la llengua que sobra. Si hi ha una intercomprensió, no tens perquè deixar de parlar català. De fet, si et mantens en el català, potser te'n dus una sorpresa i la persona que parla en castellà resulta que canvia. A mi m'ha passat diversos cops, això. No ens hem de sentir culpables per parlar català. No estàs faltant-li el respecte a ningú perquè estàs parlant la teva llengua. Algú que viu i treballa a Catalunya, el mínim és que entengui la llengua autòctona del lloc.
Parlàvem que ens manquen referents.... Quins van ser els teus?
Tinc dos blocs de referents. D'una banda, els de la divulgació, que són castellanoparlants o no són castellanoparlants, però fan el contingut en castellà. I, d'altra banda, els creadors de contingut en català. Pel que fa als referents de divulgació a les xarxes, al Top 1 hi tinc una xica que es diu Ter, que parla d'arquitectura a Youtube. Després en Jaime Altozano, que casualment és la seva parella. Ell, principalment, parla de música.
El de les entrevistes a la Rosalia.
Els vídeos són boníssims. També m'agrada molt La Hiperactina, que parla sobre biomedicina. D'ells admiro aquesta manera de crear contingut d'una forma distesa, fàcil d'entendre i que a l'hora fa riure. Igual que aquestes persones ho feien sobre arquitectura, música i biomedicina, jo em vaig proposar parlar sobre llengua catalana.
Cap referent en català?
Hi ha gent molt interessant creant contingut en català, que tenen visualització i generen interès. Al capdamunt hi tenim el Joan Grivé i la Juliana Canet, que potser són els fundadors de les xarxes en català. També n'hi ha hagut d'altres, però ells van obrir moltes portes en aquest sentit. I a mesura que he anat començant a crear contingut, també he descobert persones que feien coses molt guais. Per exemple, Cabra Fotuda, que és un xic del País Valencià, que també ho peta moltíssim a les xarxes. Veure com fa ell els vídeos m'ha inspirat. O Jo aprenc català d'un xic que es diu Adrià Martínez, que també divulga llengua i que ara també ha tret un llibre que es diu Clar i català. O una xica que es diu Júlia Riera, Daily Catalan a l'Instagram, que divulga el català amb l'anglès com a llengua bàsica. O sigui que la finalitat és donar l'oportunitat d'aprendre català a persones que no el parlen.
Els castellanismes són com llops disfressats d'ovella, que s'escolen entre el ramat i semblen una ovella més, però se't poden menjar tot el ramat
La Filòloga de Guàrdia va néixer a la pandèmia, oi?
A la quarantena no vaig fer cap vídeo, però sí que va començar a arrelar una miqueta la idea. Aquell estiu, que va ser un estiu sense festes majors, els meus plans socials eren bàsicament quedar amb els meus amics i xerrar. Anàvem a la muntanya i xerràvem durant molta estona. En aquestes converses es creaven molts debats lingüístics: que si els accents diacrítics havien de ser-hi o no, que si naltros era una paraula correcta o no ho era, que si el típic debat català-valencià, que si el llenguatge és sexista o no... Sortien cosetes d'aquestes. Així va ser que em vaig quedar amb el fet que els interessaven els temes de llengua. I així va ser com em vaig dir: "No sé per què no explico amb més força a les xarxes allò que voldria que sentissin els meus amics. I penso, i això ja és un comentari una miqueta personal, que els meus amics ara em prenen més seriosament que no pas abans (riures).
Hem parlat de les varietats dialectals i de l'autoodi lingüístic, que són dos dels pilars del que exposes al llibre. L'altre és el català genuí.
Sempre hi he dit que el català genuí és el català de nom català i de cognom català. Faig servir el terme català genuí, sobretot per excloure els castellanismes o per determinar que un castellanisme no és català. Un castellanisme és castellà disfressat de català. En canvi, el català genuí és el català que s'ha format per l'evolució natural de la llengua. Per exemple, la paraula naltros és una paraula que s'ha format per una evolució de la paraula nosaltres. Contràriament, el mític tindre que no és una cosa que s'hagi format dintre del català, sinó que és una estructura que és castellana i s'ha colat dintre del català.
El castellà és el siluro del riu Ebre, un espècie invasora que es va menjant la fauna local.
És una miqueta això. Jo dic que els castellanismes són com llops disfressats d'ovella, que s'escolen entre el ramat i semblen una ovella més, però se't poden menjar tot el ramat. Cal tindre compte amb això.
Què fem amb els anglicismes?
Al llibre, de fet, parlo d'això. Faig una classificació de castellanismes: els de grau de perill baix, grau de perill mitjà i grau de perill alt. Els anglicismes que tenim, si els haguéssim d'ubicar en algun lloc, seria en el grau de perill baix, que són bàsicament els castellanismes lèxics, les paraules que el corrector et detecta. En el pla de perill mitjà, hi poso els falsos amics, les típiques paraules que en castellà o en una altra llengua tenen un altre significat i que en català tenen un significat diferent i les fem servir dintre del català amb el significat castellà. El gran exemple és assentar-se. En castellà "se sientan en el asiento". I en català, perquè ens sona que és semblant, ens assentem a les cadires, però no. En principi ens hauríem de seure als seients i assentar-nos als assentaments. Assentar-se vol dir quedar-se a viure. Quan poses el cul en una cadira no t'hi vols quedar a viure. Això són els castellanismes de grau de perill mitja.
Per la quantitat de castellanismes que tenim, que cada vegada és més grossa i més preocupant, sí que hi ha la possibilitat que es converteixi en un dialecte del castellà
I els de grau de perill alt?
Les estructures lingüístiques castellanes muntades amb paraules catalanes. És el castellanisme que més es camufla, com "donar petons" en lloc de fer-los. Els anglicismes que tenim no són, gairebé mai, ni falsos amics. L'únic que estem fent és introduir paraules angleses, i això és molt poc perillós. De fet, és l'intercanvi més natural entre una llengua i una altra. Sí que és veritat que l'anglès està abocant moltes paraules en moltes llengües per motius evidents. Perquè en un món globalitzat com el nostre, la llengua que més es parla i més domina és l'anglès. Però el català ara mateix no té cap risc de convertir-se en un dialecte de l'anglès. En canvi, per la quantitat de castellanismes que tenim, que cada vegada és més grossa i més preocupant, sí que hi ha la possibilitat que es converteixi en un dialecte del castellà.
!?
El català està molt més castellanitzat ara que fa cinquanta anys. Potser abans la gent deia busson en lloc de bústia, deia puestu en lloc de lloc. Per això són castellanismes de grau de perill baix, els típics que el corrector et detecta. Però ara el que estem fent és introduir moltíssimes estructures del castellà. Això és el que em fa patir realment i el que intento combatre a les xarxes.
Torno als referents entre els joves. Actualment tenim molts grups de música urbana catalans, i molts d'ells canten en català, però a les seves lletres colen molts barbarismes o préstecs del castellà.
M'estic intentant formar una opinió més sòlida sobre això i m'agradaria parlar-ne a les xarxes, perquè realment és un tema de debat actual. Mirant-m'ho així per l'òptica grossa, arribo a estar a favor de l'entrada de certs castellanismes, si això suposa curar una atròfia del català. Teníem una atròfia en la música catalana, perquè teníem molta música de trompetes, teníem el rock, però la música urbana estava poc explorada. Necessitem gent com Lildami o The Tyets, que ho estan pagant i tenen una quantitat de seguidors molt considerable. Jo, si parlés amb ells, els hi recomanaria que intentessin evitar algun castellanisme. De fet, m'he plantejat agafar el disc dels Tyets i dir-los els castellanismes que podrien evitar i canviar, sense suposar cap problema per a la mètrica ni per la rima.
Per cert, t'agrada el punk? Tu que ets de Tarragona, allà teniu una banda com els Crim, que cantant en català han aconseguit ser un referent internacional del gènere.
Jo tiro més cap a la música urbana que no pas el punk. O sigui, estic molt in amb els Tyets i el Lildami, tot i que, sent de Terrassa, m'agradaria molt més la seva música si neutralitzes les es cada vegada que diu que.