San Francisco (Califòrnia, Estats Units), 16 d’octubre del 1853. Fa 173 anys. Un grup de cinquanta “aventurers” —algunes fonts parlen de 45 i altres de 60— dirigits per l’empresari William Walker embarcaven a la fragata Caroline i salpaven en direcció a la Baixa Califòrnia mexicana. Oficialment, amb el propòsit d’establir-s'hi i explotar els recursos minerals del territori. Però la realitat era una altra. L’expedició de Walker era una operació camuflada de conquesta militar. Aquell cos expedicionari, que, oficialment, viatjava a Mèxic amb un propòsit estrictament econòmic, embarcava, armat fins a les dents, amb l’objectiu final posat en l’annexió dels territoris mexicans de la Baixa Califòrnia i de Sonora als Estats Units.
L’operació Walker s’havia dissenyat amb el mateix patró que la incorporació de Texas (1836-1848). Una estratègia basada en tres fases, cadascuna de les quals precipitava la següent: introducció de població civil, substitució demogràfica i canvi de sobirania del territori. Però amb una diferència substancial: el component sociològic de l’operació. Els pioners de Walker ja no eren famílies grangeres que necessitaven un temps per a fer efectiva l’estratègia que explicava la seva introducció i presència en territori estranger (establiment – creació de recursos – rendibilitat – consolidació – secessió), sinó per milícies privades, camuflades sota l’aparença de pacífics miners, amb l’objectiu posat a reduir els terminis de l’operació d’incorporació.
Qui hi havia darrere de l’expedició Walker a la Baixa Califòrnia i a Sonora?
Quan els “pioners” de Walker van posar rumb a la Baixa Califòrnia, feia tan sols cinc anys que havia conclòs la guerra que havia enfrontat els Estats Units i Mèxic (1845-1848), que pràcticament feia realitat el "Destí Manifest", el nervi de la ideologia fundacional dels Estats Units (els nord-americans es consideraven la nació escollida per Déu per a expandir la civilització des de l’Atlàntic fins al Pacífic). Tot i això, el govern de Washington del moment, presidit per Franklin Pierce (Partit Demòcrata), considerava que el resultat d’aquell conflicte no havia satisfet els objectius inicials. Faltava incorporar els estratègics territoris de la Baixa Califòrnia i de Sonora, que, a més de l’interès que ocultava aquella operació, obria la possibilitat a la conquesta total de Mèxic.
Què va fer Walker a la Baixa Califòrnia?
Walker i els seus “pioners” es van menjar la fase intermèdia de l’estratègia que s’havia emprat a Texas (substitució demogràfica) i van passar directament de la primera (introducció de població civil) a la darrera (canvi de sobirania del territori). Aprofitant el caos que imperava a Mèxic, van aconseguir el control de la regió en tan sols dues setmanes, i el 3 de novembre del 1853, proclamaven la República independent de la Baixa Califòrnia. Poc després, arribaria un segon contingent a bord de la fragata privada Anita, amb 230 “aventurers”, que permetrien a Walker conquerir i incorporar la regió de Sonora al seu projecte. Walker s’investia president d’aquella República i la dotava amb el Codi Civil de... l’estat esclavista nord-americà de Louisiana!!!
Per a qui era important, realment, el domini de la Baixa Califòrnia?
L’“aventura” de Walker, o les d’altres caps de filibusters, com William Carr Lane, governador de Nou Mèxic, fan pensar que el govern de Washington era un actor situat, expressament, a l’ombra. I, efectivament, Jefferson Davis —secretari de Guerra i, poc després, president dels Estats Confederats del Sud durant la Guerra Civil americana (1861-1865)— estava més que al corrent d’aquestes maniobres. Però, en el cas de l’expedició Walker, els historiadors han provat l’existència d’un actor encara més ocult: el grup d’inversors que, poc després, crearien la Southern Pacific Railway, la ferroviària que ambicionaria guanyar la cursa per unir les dues costes, enllaçant Nova York amb Nova Orleans i amb San Francisco pel camí més curt: per Texas, Sonora i la Baixa Califòrnia.
Com va acabar l’aventura de Walker a Califòrnia?
El general Santa Ana, president de Mèxic i el cap militar que havia perdut la guerra contra els nord-americans (1848), va llegir perfectament el propòsit de Walker i, conscient que no podria evitar una rèplica de la derrota a Texas, va pactar amb el president Pierce la venda de “la Mesilla”, un territori de 76.000 quilòmetres quadrats situat al nord de Chihuahua i Sonora, que es destinaria al corredor ferroviari del sud (Nova Orleans-San Francisco). Completada la transacció (25 d’abril del 1854), el govern federal i les companyies ferroviàries van abandonar Walker i els seus filibusters. Al mateix temps, el govern mexicà va armar la milícia civil del ranxer Antonio Meléndrez, que acabaria expulsant els filibusters (8 de maig del 1854).
La segona “aventura” de Walker
Walker no va retornar amb les mans buides. Ben al contrari. No havia pogut completar el seu projecte polític i militar, però la seva “empresa” li havia reportat uns excel·lents rendiments econòmics. Amb la butxaca plena i amb un prestigi que abans no tenia (la premsa nord-americana crearia un corrent d’opinió molt favorable als filibusters), es podia plantejar noves “aventures”. En aquell moment, el canal de Panamà no s’havia construït, i Walker es va aliar amb l’empresa Morgan & Garrison (1855), que planejava un eix naval-ferroviari a Nicaragua per a unir els dos oceans. El context era idoni, perquè, com havia passat dos anys abans a Mèxic, Nicaragua estava immersa en un escenari caòtic a causa de la guerra civil entre demócratas i legitimistas.
Què va fer Walker a Nicaragua
L’“aventura” a Nicaragua no va acabar bé, perquè aquell projecte amagava una rivalitat a mort entre els dos gegants nord-americans del transport —Morgan & Garrison i Cornelius Vanderbilt— que superava Walker. Tot i això, els inicis van ser esperançadors: va pactar amb els legitimistas i va aconseguir ràpidament el control del país; es va investir president de la República de Nicaragua i comandant en cap de l’exèrcit nicaragüenc (12 de juliol del 1856). Però Vanderbilt contraatacaria, presentant Walker com una veritable amenaça per a les castes criolles dominants a la regió, i promouria una aliança entre la facció demócrata —en conflicte amb legitimistas de Walker— i els governs dels països de l’entorn: Hondures i Costa Rica.
La fi de Walker
El govern nord-americà, per raons òbvies, no va intervenir en la “qüestió nicaragüenca”, i quan la guerra entre els titans del transport —que també es lliurava en els mercats financers dels Estats Units— va començar a ser desfavorable a Morgan & Garrison, l’estrella de Walker es va començar a apagar. Serien dos governants hondurenys, Pere Xatruch i Josep Guardiola —fills de comerciants catalans originaris de Vila-seca (Tarragonès) establerts a Centreamèrica— els que posarien punt final a les “aventures”, al poder i a la vida de Walker. El 1903, el govern dels Estats Units promovia la independència de Panamà (fins llavors una província de Colòmbia), i el 1904, la companyia pública Isthmian Canal Commision iniciava les obres del canal.