És estúpid emfatitzar que hi ha una mica d'emergència en el concepte d'emergir. Sense cap contradicció, doncs, al cap i a la fi, una cosa porta a l'altra. Barcelona, unes navalles, un ritme gadità i el retorn d'una màkina catalana que mai se'n va anar a dormir. El Festival B va conjurar el final de dos dies plens d'emergències al bell mig d'un Parc del Fòrum que canalitzava les virtuts d’allò que sempre hi ha estat amb la gràcia contemporània. Amb tot allò que implica i aclapara comprimir la dissidència i la normalitat més absoluta en un espai. Amb la pretensió aparentment buida de ballar i no aprofundir més enllà, perquè de vegades no cal pecar d'exquisideses fingides en el missatge. La nit del 30 de setembre a la ciutat comtal va brillar de la mà dels navajeros, dels canijos i de la reivindicació ravera. Va brillar per les ganes de vibrar.
Posaven el colofó al clam del fenomen alternatiu noms tan situats a l’'underground' estatal com Yung Beef o Juicy Bae. També el joveníssim Rojuu, que amb una caputxa de pèl amb banyes i vestint el no-res al tronc superior va enlluernar un públic que no va parar d'entonar tots i cadascun dels versos que sortien dels seus endins. El mateix pel que fa a l'Albany o Jarfaiter, que amb consignes irreverents i incendiàries envers la tradició aconseguien encendre una fossa plena de vestidures ‘vintage’, de ‘stories’ al cel i de santeries inexplicablement urbanes. I és que mentre alguns encara s'ofeguen en els perquès de la grolleria a les líriques, la capital de Catalunya demostrava com pot de senzill ser dansar al so de càntics tan viscerals com "estoy listo pa’ morirme, puta tráeme flores" en un renovat Cara B que ja s'ha fet un nom per si mateix a l'escena amagada que més adeptes sembla guanyar any rere any.
La puresa de Judeline se serveix com l'entrada perfecta per als baixos de Parkineos
Era, sens dubte, una de les actuacions més esperades de la jornada. L'andalusa Judeline –pronunciat judlain, encara que ella mateixa va advertir a mig concert que la dissonància en la nomenclatura no li pesa gaire– es personava en un dels dos escenaris a prop de la una de la matinada per delectar els assistents amb els lloables temes d’una concisa encara que prolífica discografia incipient. La jove, que a 20 anys ja aglutina la gens menyspreable xifra de més de 800.000 oients a Spotify, va omplir de llum l'enclavament amb el romàntic Tànger, les delicades notes de Zahara i va concloure un xou natural i proper amb l'afamadíssim Canijo. Amb la delicadesa suficient per no fer retrunyir un ‘autotune’ que es percebia present, de forma inequívoca, en pràcticament tota la resta del cartell, però sense desmarcar-se de la subtilesa precisa per equilibrar l'energia de l'indret. Tot davant un públic encantat d'escoltar la seva versió de La tortura d'Alejandro Sanz i altres clàssics. Fins i tot una cançó inèdita.
El pas previ a l'esdevenir d'una foscor kinki i gens renegada al gaudi que va concloure amb la sessió de la Brava i els baixos potents de Parkineos. Convé destacar el set d'aquest últim, que va filar inintencionadement tots i cadascun dels passos previs per arribar al final de l'esdeveniment amb el gràcil retorn del ‘hardcore’ a la joventut. Per constatar l'emergència d'emergir, dels creadors que han aconseguit sortir dels suburbis del ‘mainstream’ i d'una Barcelona que gaudeix de l'assossec que comprèn l'excés. D'una Barcelona que, avui i sempre, sap donar lloc a la música que sona més alt quan a alguns no els agrada mirar.
