Ahir va tenir lloc la primera jornada d’una edició que suposarà la fi d’una etapa del festival Sónar. Enguany serà l’última vegada que les jornades diürnes, l'icònic Sónar de Dia, se celebrin per separat de les nocturnes. De fet, tot apunta que l’any vinent tant el dia com la nit tindran lloc al recinte mastodòntic de Fira 2, a l’Hospitalet de Llobregat. Podríem haver començat la crònica d’aquesta manera, si no fos per tot el que ha envoltat recentment aquesta edició del festival de música avançada de Barcelona. No podem obviar, però, els esdeveniments quan han estat determinants en la manca de públic de la jornada inaugural. No tornarem a donar voltes al tema de la compra del 87 % de les accions del festival per part del fons proisraelià KKR, que, com ja sabem, ha tingut conseqüències en el cartell. En tot cas, finalment són prop de 200 propostes repartides entre els 10 escenaris de Sónar de Dia i Sónar de Nit, així com als espais de Sónar+D (cal tenir en compte que, a banda dels concerts i les sessions de DJ, el programa del festival també compta amb performances multidisciplinàries, classes magistrals, xerrades, fòrums de debat i projectes creatiu-tecnològics procedents de tot el món). Desgranarem el que va donar de si el primer dels tres dies.
Actuació temerària
De totes les propostes, vam optar per apropar-nos a l’escenari SonarPark per veure com defensava en directe Alizzz el seu últim àlbum —el segon de la seva carrera— Conducción Temeraria. L’inici va ser sobri, amb ell i la banda sobre l’escenari. Només eren ells i les llums per defensar l’obertura del concert, que van fer interpretant Carretera Perdida, tot coincidint amb l’arribada d’un públic molt heterogeni i intergeneracional —es va veure algun pare amb el seu fill adolescent. L'arrencada, doncs, va ser molt rockera, amb protagonisme de la base rítmica: el tàndem format per Rodrigo Hernández a la bateria i Ferran Gisbert a la guitarra dona cos als temes en directe. Després, a poc a poc, es van anar llimant les asprors i les bases de ball van anar agafant embranzida. Amb Despertar van obtenir la primera gran ovació. Molts esperaven la compareixença sorpresa de Maria Arnal, però aquesta vegada no va poder ser.I d’aquí, van tornar a les guitarres amb Qué pasa nen, que va tornar a sacsejar el públic. Al final, va fer apostes segures amb una versió més popera d’Antes de morirme, de C. Tangana amb Rosalía, i El encuentro, com a extra i per petició del públic.
Alizzz que va ser un dels artistes que més clarament i, en ambdós sentits, es va posicionar en la polèmica que ha marcat des de fa setmanes l'edició d'aquest 2025 del Sónar. “Només vull deixar clar que Palestina Lliure”, clamava des de l'escenari el cantant, músic i productor de Castelldefels, alhora que afegia que “visca el Sónar, el Sónar és nostre, el Sonar és de tots”
Alizzz va ser ahir un dels artistes que més clarament i, en ambdós sentits, es va posicionar en la polèmica que ha marcat des de fa setmanes l'edició d'aquest 2025 del Sónar. “Només vull deixar clar que Palestina Lliure”, clamava des de l'escenari el cantant, músic i productor de Castelldefels, alhora que afegia que “visca el Sónar, el Sónar és nostre, el Sonar és de tots”, refermant així el seu posicionament de suport a un esdeveniment que dies enrere a les seves xarxes socials va descriure com "una de les plataformes culturals més importants del país i un pilar del teixit cultural de Barcelona", tot recordant que el Sónar va ser el primer festival rellevant que el 2013 "li va donar la seva primera gran oportunitat".
Una jornada inaugural en què els artistes catalans han tingut una presència destacada. Així, al llarg de la tarda i vespre, s'ha pogut visitar Lux mundi, una proposta audiovisual que reinterpreta les pintures de l'absis de Sant Climent de Taüll realitzada per quatre artistes digitals: Alba G.Corral, Massó, Desilence i Hamill Industries al costat del duo Tarta Relena. La peça es va crear per celebrar el 900 aniversari de la consagració de les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll.
Coses estranyes
És cert que al Sónar sempre et trobes amb propostes que s’escapen del previsible. Però ahir la línia va ser sobrepassada amb escreix amb el concert de Chris Watson & Izabella Dłużyk, que venien a presentar Białowieża, una intensa peça de paisatge sonor gravada en un dels últims boscos verges d’Europa, a la frontera entre Polònia i Bielorússia. Per cert, Watson és una llegenda del so ambiental (exmembre de Cabaret Voltaire), i aquí aportava el seu mestratge en enregistraments de camp. Al seu costat, l’artista polonesa Izabella Dłużyk —cega de naixement i amb una capacitat única per identificar aus pel seu cant. A la pràctica, vam assistir a una successió de mostres de diferents cants d’ocells amb l’escenari a les fosques, només il·luminat per uns llums que s’anaven adaptant a les tonalitats del cicle del dia: clarejar, matí, migdia, tarda, crepuscle, nit.
L’altra proposta, poc probable en un festival de música electrònica, va ser la presentació de Calle Barcelona, on el pianista de flamenc-jazz Chano Domínguez i el productor de Jerez Bronquio, acompanyats per alguns integrants del Taller de Músics, van interpretar una peça composta especialment per a l’ocasió. La idea era oferir un viatge sonor a les arrels del flamenc des d’una mirada contemporània, inspirant-se en el llegat de Paco de Lucía i en la infantesa del guitarrista a Algesires, al carrer que dona nom al projecte. Domínguez va sorprendre a l’inici del concert tocant un keytar, un teclat lleuger adaptat a una corretja que es col·loca al voltant del coll i les espatlles, que permet tocar-lo com si fos una guitarra. A banda de Bronquio, comandant la part electrònica, l’acompanyaven Irene Ribas al cante, Pol Garcia a la trompeta i Joaquín de la Cruz a la bateria i percussió. El resultat va ser estrany, amb moments que es movien entre el jazz fusió, la música progressiva, el flamenc i també la música chill out.
El resultat de la col·laboració entre Chano Domínguez i Bronquio va ser estrany, amb moments que es movien entre el jazz fusió, la música progressiva, el flamenc i també la música chill out
Com si es tractés d’una taca a la paret amb forma de verge —sense anunciar-se, va ser incorporat al cartell poques hores abans de la seva sessió—, vam quedar atònits amb la sessió magistral de Todd Terry, un dels DJs fonamentals del house de tots els temps, a més de productor i remesclador amb pedigrí. Aquest home és història viva de la música de ball: ha fet remescles que han superat els temes originals, com Missing, d’Everything But The Girl, una bomba que va arrasar les pistes de ball de mig món als noranta. Preàmbul perfecte al punt final de la primera jornada del Sónar 2025 que va posar Mochakk. Si Terry és història del house, el jove DJ i productor brasiler és present i futur del gènere, com va demostrar ahir a Montjuïc amb una sessió entusiasta i electritzant. Avui i demà més amb Nathy Peluso, Maria Arnal, Alva Noto & Fennesz, Pa Salieu, Mushka, Four Tet, BICEP, Peggy Gou, Daito Manabe o Eric Prydz.