M'he acostat a la Setmana del Llibre en català, com una cita d'aquelles de cada any, imprescindibles. Som pocs i sempre els mateixos, els fidels a la fira. M'interessen una conversa entre l'escriptora Núria Bendicho i la crítica Marina Porras sobre el sud de William Faulkner, una presentació que equipara Manel Vidal amb Josep Pla i un diàleg entre l'escriptor Raül Garrigasait i l'artista Perejaume (ja vaig sentir-los parlar al CCCB, però com que els temes que tracten són complexos, no està de més sentir-los explicar-se dues vegades).

Faulkner a Barcelona 

La conversa entre Marina Porras i Núria Bendicho ha començat quan arribo. Les dues són fanàtiques de Faulkner. Per Porras, la lectura de Faulkner —-ens anima a començar amb El soroll i la fúria— li va obrir un món. 

Comparen McCullers i Faulkner, dos autors del sud dels EUA, aquell espai sociològic del racisme i l'escalvitud que transcendeix la geografia. Parlend el grotesc en les obres de Faulkner i McCullers, que era 20 anys més jove que Faulkner. “Si escrius al sud després de Faulkner... no pots ignorar-lo”, diu Porras. Totes dues coincideixen en el fet que Faulkner és el pensador del sud, i Bendicho afegeix el vessant nacionalista de l’escriptor, ell s’avergonyia de l’esclavisme i el racisme del sud, però estimava la terra. Mc Cullers no, per a McCullers els personatges no carreguen tan a sobre la força del destí –Faulkner hi creu, en el destí. Un i altra creen figures grotesques, fora de la norma, difícils de convertir en caricatura. Bendicho parla del racisme, de com Faulkner no empatitza amb els negres. 

Les dones de McCullers estan atrapades en la distància molt gran entre la dona que són i la que voldrien ser

Porras parla de la diferència dels gèneres, Faulkner com a home, McCullers com a dona i com a lesbiana. La crítica ens diu que les dones de McCullers estan atrapades en la distància molt gran entre la dona que són i la que voldrien ser:  això apropa McCullers més a altres autores occidentals del segle XX que no pas a Faulkner. A propòsit d’això, Bendicho –molt influïda per Faulkner en la seva escriptura–, ens explica que McCullers va ser tota la vida una lesbiana no practicant, casada amb un gai que més tard es va suïcidar: ni quan s’allunyava del Sud, que ho feia sovint, no mantenia relacions sexuals amb dones.

L'homenot Manel Vidal

Manel Vidal ha publicat el seu primer llibre, La passada a l’espai. És guionista i humorista, empordanès. Josep Pla també era empordanès i fa un segle va escriure un primer llibre, Coses vistes, que fins recentment era introbable i ara s’ha reeditat. Vidal conversa amb Xavier Pla, l’autor d’Un cor furtiu, la biografia magna  el biògraf de Josep Pla (valgui la redundància). El moderador és Bernat Reher, que ens adverteix que l’acte serà desestructurat. D’entrada Vidal tira pilotes fora, no té ganes de parlar del seu llibre, o potser sí, però li fa vergonya ser a l’escenari en condició d’escriptor. És bo, que sigui així, diu a favor d’ell. No oblidem que és aquí per  analogia amb Josep Pla, el gran Josep Pla. I, per tant, Vidal diu que vol parlar del llibre que Xavier Pla ha escrit sobre Pla (disculpeu que sigui carregosa). A 28 anys, Josep Pla va publicar Coses vistes, quan en feia cinc que estava per tot Europa. Tothom li demanava una novel·la, però va sortir això. El biògraf diu que la literatura catalana dels anys vint era molt encarcarada, molt burgesa. Pla va dir-los: per fi surt un llibre dolent. El seu. Vidal és més gran del que ho era Josep Pla, però encara força jove, i el coneix mig país per La Sotana, La competència i per les seves actuacions com a comediant. 

Pla que va escriure els seus Homenots quan els retratats encara vivien –i alguns eren amics de l’escriptor, i aviat van deixar de ser-ho, quan van llegir el perfil que havia fet d’ells

“M’interessa la conversa tota l’estona, m’agrada explicar-me a mi mateix enmig del col·lectiu”, diu Vidal. El biògraf lloa La passada a l’espai, diu que té el mateix punt de partida que Coses vistes d’en Josep Pla, l’afany de xuclar la realitat. “Pla xucla de la realitat, com un vampir. Tot és matèria per convertir-se en literatura. Per això el primer llibre de Pla supera el pas del temps. En Pla tot és susceptible de literatura –també el futbol”, diu el biògraf. El tema de l’autoficció de Vidal és el futbol, però acaba per parlar de si mateix, de com es va gestar aquesta passió. El biògraf procedeix: bevia tant de la realitat, Pla, que va escriure els seus Homenots quan els retratats encara vivien –i alguns eren amics de l’escriptor, i aviat van deixar de ser-ho, quan van llegir el perfil que Pla havia fet d’ells. 

Vidal celebra que el biògraf hagi llegit tot Pla i no hagi tingut la temptació d’imitar-ne l’esti

“Pla era un home de gran vitalitat, li agradava fer l’amor, menjar, viatjar. Em sembla que la biografia havia de tenir aquesta vitalitat de Pla”. Vidal celebra que el biògraf hagi llegit tot Pla i no hagi tingut la temptació d’imitar-ne l’estil. I aleshores parlen de la guerra civil, i Xavier Pla se’ns posa trist. La guerra ho va devastar tot, diu, però no és només això: “La catalanitat de Pla és indestructible perquè ell volia ser el millor escriptor en català. Però en Pla es pensava que al 39 i 40 podria seguir parlant en català, que el franquisme era un mal menor. Va donar suport als franquistes i mai no va fer autocrítica”. 

En Vidal parla del tall que la guerra va fer entre els autors catalans, l’abans i després inesborrable: Un cor furtiu l’ha ajudat a entendre això. Acaba per prometre’ns que, si mai escriu res més, tornarà a fer el que feia Pla: escriure sobre les persones que ha conegut.

L'hora eterna dels profetes

En Joan Burdeus irromp a l’escenari, fa una introducció ràpida, de gran densitat intel·lectual. És molt bo amb el que fa, i el cap sempre li va més de pressa que la llengua –és propi d’ell. Pugen amb ell Jordi Cornudella, Perejaume, Raül Garrigasait. La conversa que anticipen serà sobre Art i profecia, a to amb les inquietuds i la feina dels participants. Burdeus presenta Perejaume com un artista-profeta, que no només crea sinó que actua sobre la realitat. Ha publicat L’escrita, fa poc, i si l’aconseguiu veureu de seguida per què Perejaume és una mica profeta. Garrigasait va publicar La roca i l’aire, un assaig que combina la història de l’art amb les cosmovisions canviant del món. A l’escenari també hi ha Jordi Cornudella, un editor i corrector molt celebrat pels entesos que acaba d’editar tres llibres de poesia de Josep Carner: L’oreig entre les canyes, La paraula en el vent, i Nabí. Els llibrets venen sense pròlegs, per a una lectura directa i tal com raja.  

Nabí, la història del profeta que es nega a dir als altres la paraula de Déu

Per Cornudella, Carner té moltes coses a dir. El seu llibre més ‘profètic’ (i venerat) és el Nabí, la història del profeta que es nega a dir als altres la paraula de Déu. La de Carner és una profecia del que fa cent anys hi era i que encara hi és. Perejaume salta: “Hi ha símptomes de profecia, a la vida. Ara mateix l’aire està transitat de veu. En els artistes, la visió o l’accident provocat és un recurs profètic. Les lletres són negres, i després, en canvi, ens obren a la llum, al cromatisme, ja no veiem les lletres sinó el que signifiquen: les lletres cremen”. És curiós d’escoltar-lo, plaent. Per això l’escenari és ple, la gent ha vingut per l’ocasió. En Garrigasait també és un gran pensador, i un bon orador. El sento i em pregunto què fa, que no és a les universitats, davant del públic. Potser fa algunes hores de classe a la setmana, ho desconec. Si no és així, hauria de fer-ho: seria just pels alumnes. Sentim què explica, a propòsit de l’art, de Carner i de les profecies: “A la Bíblia, escrita en hebreu antic, hi ha la mateixa forma verbal en passat, present i futur. Crec que això lliga molt amb Carner i la seva manera d’entendre la poesia. Tot és follia, tot és engany de vides condemnades –diu la sacerdotessa pagana d’una religió vençuda. La lírica com l’esforç més alt de donar sentit a les coses”. Garrigasait, per cert, fa temps que dona voltes a les profecies: fins i tot va escriure una novel·la amb aquest títol, anys enrere. 

Cornudella acaba per parla de les profecies retrospectives, que vol dir que requereixen d’un passat fals per imaginar un futur ideal nou. És el que va fer Rousseau: la seva profecia estrella era la del bon salvatge, que diu que l’home era, abans del temps, bo per naturalesa. És la societat, ve a dir Rousseau, el que ha contaminat la bondat natural intrínseca de l’home. Tot és un dir, és clar: no hi ha un home sense societat ni una societat sense home. Però les profecies ja ho tenen, això: solen ser problemàtiques.