Fàtima Llambrich: "No som una narcosocietat, però hi ha indicis"

Hi ha molts adjectius per definir Fàtima Llambrich (L'Ametlla de Mar, 1980) i tots positius per defensar l'ofici del periodista, aquell que capeja a la tele pública catalana des de fa més d'una dècada: dona eixerida, de posat calmat i accessible, zero impositiva i disposada a fer pedagogia del més mínim detall. D'acord amb aquest halo de placidesa també hi ha la redactora perseverant que cobreix els casos més escabrosos de la secció de successos, l'entrevistadora que durant anys ha visitat a la presó el primer assassí condemnat només per indicis —tot recollit al llibre Sense cadàver (Ara Llibres)— i l'escriptora que s'acaba d'endinsar al submón del tràfic d'haixix i marihuana estatal per fotografiar l'estructura d'una situació gens senzilla. A Brots de narcosocietat (Columna) fila una investigació periodística a partir d'informació policial, entrevistes, sumaris i tot el que ha pogut revisar amb una curiositat aclaparadora sense posar els peus al fang del perill. Fa un avís per a navegants: “Jo no he investigat una organització de narcotràfic, no donem al llibre una etiqueta que no té”.

Passes de relatar un doble homicidi a escriure sobre el tràfic de drogues.
Brots de narcosocietat neix en paral·lel a la feina. Estàvem fent bastants vídeos sobre el tema de la marihuana i començava a saltar el tema del haixix, també estàvem proposant el reportatge del 30 minuts, i vaig sentir que volia fer aquest llibre. És una foto de la realitat actual, no només a Catalunya —perquè no es pot desconnectar del que és el sud i també de Galicia—, però amb una informació que no hi cabia al documental. I tampoc no hi havia altres llibres d'aquesta índole. Aquest no és el llibre que s'està fent a Mèxic, que els periodistes quasi es posen dins les organitzacions criminals. Jo he fet una altra cosa que té el seu valor, però el plantejament és un altre.

Per què li veus interès?
Perquè tinguem el dibuix real del que hi ha. La sensació que vaig tenir amb els viatges que vam fer a la zona del Camp de Gibraltar i del Delta del Guadalquivir és que hi ha una tolerància social amb el narcotràfic que aquí crec que tenim amb el tràfic de marihuana. Allà tenen clar el dibuix que tenen i crec que aquí no el tenim. A la feina em passava que anàvem rebent notes de premsa de decomisos de marihuana i era com: què ens està passant amb tanta planta? Però minimitzant-ho. Si darrere hi ha un tema de crim organitzat que busca diners i poder a través dels diners, això ja té una altra dimensió. Volia fer un dibuix perquè en siguem conscients, tot i que no toco el que pugui arribar al petit consumidor.

I per què no tocar el tràfic d’altres drogues, com la cocaïna?
No puc afegir la cocaïna perquè jo crec que aquest tema mereix una dedicació de temps extra que jo no havia fet prèviament i, per tant, no hagués arribat a fer una aportació que pogués tenir interès. Amb la marihuana, no fa tants anys que estàvem parlant de que hi havia una convenció no escrita que deia que per menys d'una dotzena de plantes no et calia fer un atestat, perquè s'entenia que era de consum propi i no per a venda. Però hem passat d'aquí a organitzacions criminals, i jo crec que molt ràpidament.

Com funcionen el narcotràfic i el tràfic de marihuana a gran escala?
Jo puc parlar només en boca de les investigacions que han fet els cossos policials, dels sumaris que he llegit o de les entrevistes fetes, perquè jo no he investigat com a tal. És així. Perquè vegis tota l'estructura: s’ha de tenir sempre un contacte amb el Marroc, que és on es produeix i on es manufactura l'haixix; un bon pilot, perquè haurà d'esquivar i d'accelerar, sense por, i ha d'intentar no tirar els fardells a mar; una connexió a Espanya, i tot un seguit de gent reclutada en un moment determinat per fer una feina determinada, que és el desembarcar amb molt poc temps sense que ningú se’n vagi de la llengua. A grans pinzellades, seria això. Mirant algunes investigacions, el que més m'ha sobtat és el descontrol. Això és un tema d'esquemes muntats i cadascú té el seu, i jo pensava: aquí fa falta un bon productor, algú que posi ordre. I això em sobtava.

Em sorprèn que puguis tenir un traspàs d'haixix, que igual et reporta 3 milions d'euros, i a les 10 o 12 persones que tens a terra només els posis 10 euros al mòbil en una targeta de prepagament

És més matusser del que pensaves?
Sí. Després preguntes a policies i et diuen que amb la cocaïna no sol ser així i que tot va tot molt més estructurat. Em sorprèn que puguis tenir un traspàs d'haixix, que igual et reporta 3 milions d'euros, i a les 10 o 12 persones que tens a terra només els posis 10 euros al mòbil en una targeta de prepagament. I que t'hagin de reclamar a mitja nit que els hi posis més diners. A mi això em trenca els esquemes a un altre nivell. Sí que és cert que ells van canviant molt de mòbils i els tiren, però no sé, posa-ho a despeses perdudes.

Les persones que comencen en el món de la droga solen ser pobres?
Jo no m'atreviria a dir això. No sé quin referents tenen els policies, que al final són els qui tenen la informació, però el que diuen és que el perfil no és homogeni i varia molt. Al llibre surt una investigació de segrest, i són persones que tenien una altra feina, com si fossin un grupet d'amics que tenien plantes de marihuana que els donaven més ingressos probablement que la feina que tenien. Aquí ja no estem parlant de baixos ingressos. Per mi, la gràcia de la lectura d'aquest llibre és en funció de la motxilla i els referents que tenim cadascú. Parlant amb la Guàrdia Civil em deien que al sud ho malbaraten tot a un altre nivell i que no ens podem imaginar el que es poden gastar. També n'hi ha que provenen de llinatge delinqüencial, però això no vol dir que siguin pobres.

Si jo ara volgués fer un trafiqueig, em seria fàcil?
A mi m'ha quedat la idea que amb el tema de la marihuana aquí a Catalunya, i també a Andalusia —de fet el major decomís que es fa és a Andalusia— és que hi ha molta accessibilitat, també pel fet de que tu no necessites molts diners per fer la plantació, o això és el que expliquen els polis. A la zona del Camp de Gibraltar, que al llibre per mi serveix com espill respecte Catalunya, jo crec que tothom sabria qui li podria fer d'enllaç. I no sé si això és el que ens passa aquí o ens passarà aquí amb el tema de la marihuana.

I també hi té a veure el factor generacional o d'ubicació geogràfica?
Tant quan vam anar al sud, xerrant amb diferents policies de diferents cossos policials, com en les investigacions que he anat fullejant, allà n’hi havia de totes les edats. I una cosa que impactava molt és que et deien el problema que tenen amb els més jovenets. Primer, perquè els fan servir com a punts de vigilància i l'únic que han de fer és estar atents a, per exemple, anunciar quan surt i entra del port l'embarcació de la Guàrdia Civil o de Vigilància Duanera; o el dia que hi ha descàrrega, si reconeixen algun poli o informant. Els hi paguen tant que el de Vigilància Duanera em deia: clar, com fas front a això? Com li dius tu a un xaval jove que se'n vagi a estudiar, que segueixi el curs, amb el sou que li donem com a societat? És complicat. I les associacions de ciutadans també ho diuen: si només intentem resoldre això des de la via policial, no en podrem sortir, perquè el mateix narcotràfic ja fa que les empreses s'ho pensin abans d'instal·lar-se al territori i és una zona que no ha sigut mai molt pròspera econòmicament. Si no es posa una inversió a part de la persecució policial, no se’n surten.

Hi ha xarxes estructurades de captació?
Al Mario, que surt al llibre i que està complint condemna per pertinença a organització criminal, jo li preguntava: i com ho feu per corrompre els policies? I ell em deia: "no cal anar a buscar-los, el policia que ho vol ja et vindrà a buscar a tu". Quan s'han trobat casos, altres policies deien que tothom té una feblesa, i hi ha persones que passen per certes situacions que fan que els detectin, encara que potser al principi només sigui per fer veure que no han vist res. Jo em quedava amb una frase, que és que després, com a policia, no vulguis fer-te enrere, perquè ja no pots, no et deixaran, estàs atrapat. Però tot i així van caient. 

Sense policies corruptes es podria mantenir tot això?
No, clar. Crec que això ho té clar tothom. I si féssim la traçabilitat de tot ja no és només el policia. El Mario explica que per treure la droga del Marroc, vas pagant i punt. Per tant, hi ha un nivell de corrupció més alt, i per mi l'interès d'ell és que confronti amb la visió policial, que és la gràcia. I segueix explicant. Sortim del Marroc i sortim bé. Entrar a Espanya o Europa és més problemàtic, però hi entren. Els policies diuen que decomissen només un 10% de l'haixix que entra. Això és res. La prova de tot això és que hi han hagut detencions fins i tot d'unitats senceres d'investigació. 

Els policies diuen que decomissen només un 10% de l'haixix que entra pel sud

I si aquesta corrupció és coneguda, perquè no s’és més inflexible?
Jo no m'atreveixo a dir que no són estrictes. El que està clar és que és un problema no resolt i que, com més n'hi ha, més difícil és. Jo el que pensava és: que dur, si tu no estàs corromput ni vols estar-ho, treballar amb aquesta incertesa. És a dir, aquí Catalunya tenim poques detencions encara de policies per tema de connivència amb tema de marihuana o haixix, però a la zona del camp de Gibraltar, amb el tema de l'haixix, s'han tingut detencions sonades. El problema el tenen. No ens podem permetre arribar a un punt en què qui que ha de vetllar perquè això no passi no tingui la seguretat que el company amb qui se'n va a dinar no li estigui jugant per darrere. La fiscal que es dedicava a temes de drogues d’Algesires ho tenia molt clar: deia que els policies eren les seves mans i els seus peus, que sabia que els hi havia de tenir confiança plena, però que sabien que potser algun els hi estava jugant. I quin és el problema? Que no només t'envia la investigació a fer punyetes, sinó que els posa en perill.

Què vol dir posar en perill?
Jo a la fiscal li vaig preguntar si hi havia amenaces i ella no va voler-ho detallar. Però sí, tenen amenaces. Clar, és que hi ha molts de diners, i no només molts de diners: és el negoci. Els policies tampoc van voler relatar quin tipus d'amenaces i jo no tinc un cas per dir-te: mira, va passar això. Però que la cosa no va de broma, sí. 

El Camp de Gibraltar funciona com un petit narcoestat?
Precisament poso el nom de Brots de narcosocietat en aquest sentit. No som una narcosocietat, però alerta que hi ha indicis. També a Catalunya. És obvi que aquí no estem en la mateixa situació que al Camp de Gibraltar, on hi ha més casos de corrupció, tenen la droga a tocar i tota entra per allí. Però ningú diu que sigui una narcosocietat, en el sentit que hi ha una policia que funciona. Sí que tenen indicatius: tens molts detinguts, el tema policial i dius que només pots decomissar el 10% del que entra. I tu pots comprar gent, però encara et queda un gruix de la policia i una economia legal que et funciona. No és Mèxic i no és Colòmbia. Per sort. De fet, el moment més greu al qual es va arribar va ser el 2018, que va ser un punt d'inflexió i començava a haver-hi agressivitat policial, per exemple encarant els cotxes contra els cotxes de policia, o inclús amb algun tret. Aquell any van treure de l'hospital un dels narcos i se'l van endur. Clar, compte, eh? Si tu no pots mantenir la seguretat en un hospital perquè s'ha trencat aquesta barrera segura, aquí perilles. Nosaltres aquí no estem en aquesta tessitura. Hi ha diferències. I tampoc podem dir que allà siguin un narcoestat, tot i que per la situació econòmica de la zona hi hagi un gruix molt gran dels ingressos que prové de la droga.

Dius que el tràfic de droga repercuteix en tots nosaltres però no ho sabem.
Quan tu concentres grans potencials de diners en un poc espai i poques persones, els hi estàs donant un poder molt bèstia. I, aquí l'entrada de diners és contínua. Fins i tot si els pillen. La justícia té clar què és el que fa anys que estan fent, i van a buscar-los els vents, perquè realment decomissar tres tones de haixix no porta a cap banda; ho tornaran a fer. Detenir els quatre que hi ha a la platja no porta enlloc. El tema és quan els hi fan les investigacions per blanqueig de capitals i els hi poden decomissar els béns, que llavors els deixen tocats. Si se't munta una narcourbanització, com està passant a Sanlúcar o a la Línea de la Concepción, allò es converteix en un territori pel qual ja no pots circular, i no ens enganyem; on aniran és a pagar campanyes electorals. Es mouran per canvis legislatius o per fer-se la llei a la seva connivència, per corrompre policies. Jo no vull aquest tipus de societat. 

La ficció espanyola ha explotat la figura del narco amb sèries com Sin tetas no hay paraíso o El príncipe. Tendim a romantitzar el món de la droga?
És que penso que una part t’hi porta. Tot el que ens és desconegut ens atrau. A quina persona jove no li atrau la pujada d'adrenalina que suposa que t'estiguin perseguint per mar? Si tu a una edat molt prematura disposes de molts diners, la vida és més fàcil i et permet un estatus diferent entre la resta. Qui no se sent atret per això? Amb els joves no sé com ho hem de fer, però amb els adults tampoc cal que ho amaguem. Algú que és adult ja sap quin camí vol triar. I sí, segur que ho romantitzem, però també hi ha la feina bruta que no es veu i que no té glamour, amb les misèries d'una detenció o de fer nit a la presó. O de que si el negoci no surt bé, no cobres. Jo si a la meva feina m'equivoco, cobro igual. En el món de la droga tu exposes la teva llibertat. Jo soc partidària de que no passa res perquè hi hagi un punt de romantització perquè ja som adults per valorar-ho. No penso que haguem de disfressar la part atractiva, hem de tenir la llibertat per explicar-ho tot.

Si se't munta una narcourbanització, allò es converteix en un territori pel qual ja no pots circular, i no ens enganyem: on aniran és a pagar campanyes electorals

La legalització canviaria el tauler de joc?
No m'atreveixo a parlar d'aquest tema perquè no tinc formació, i crec que no tenim estudis que demostrin les conseqüències als països on s'ha legalitzat i als que no. Fent una entrevista amb un comissari dels Mossos li vaig preguntar per aquest tema. Ell havia estat a unes jornades a Califòrnia, on està legalitzada, i deia que s’havia comentat que el mercat il·legal no desapareixia per diverses raons. Una, perquè la gent no està disposada a pagar la marihuana al cost que suposa que paguis la llum, el consum elèctric, la gent que es dedica a cultivar o la resta de costos. Dos, que no tens la necessitat; és a dir, potser comprant cocaïna a una farmàcia tens la certesa d’estar comprant un bon producte, però amb la marihuana no tens aquesta necessitat perquè no hi ha un tema químic. I després també hi ha el tema del THC: com estat, quin principi actiu estàs disposat a legalitzar, i a dir a la gent que si el consumeix no tindrà un problema de salut? Jo no tinc una resposta. 

Ara que el true crime està de moda, has notat diferència fent la teva feina?
A TV3 no he vist un canvi de política a informatius, en aquest sentit. Penso que tractem el mateix volum de temes que abans. Però per exemple, vam fer El cos del delicte el 2015, amb l'entrevista a una persona condemnada, i penso que si en lloc d'haver-ho emès llavors ho haguéssim fet el 2022, segur que hagués tingut més èxit que el que va tenir. Igual que el meu altre llibre, Sense cadàver, que ha anat molt bé però és del 2016. 

Hi ha hagut cert debat social entre la morbositat i l'ètica dels true crime, també amb cobertures de TV3: Rosa Peral entrevistada per Ricard Ustrell, alguns capítols de Crims... Tu què en penses?
Amb cada cosa que fem ens hem de plantejar per què fem segons què. Crec que això és sa. No tot s'hi val pel true crime. Per què expliquem allò concret? Perquè té incidència directa amb el fet criminal o perquè volem adornar la situació? Jo crec que això ens ho hem de preguntar constantment i, de no fer-ho, ens estaríem enganyant. La feina del periodista és fer aquesta pedagogia. La marca de cadascú és en funció de com treballes els temes i hem de saber aportar un plus. 

L’excés de true crime pot fer que banalitzem el mal?
Ja ens hagués passat. Històricament, quines històries s'han explicat? Doncs la història de que hi ha un bo i un dolent, que també utilitza la literatura o la ficció, i que beuen de la realitat. Però en la fase d'aprenentatge de la infància, fins i tot l'adolescència, clar que seria bo que tinguéssim una cultura de ser crítics i de saber veure més enllà del que ens donen.

Tu has tingut dilemes morals?
Els dubtes ens els hem de plantejar sempre. Per exemple, el Sense cadàver dona veu a una persona condemnada per quatre delictes, dos dels quals són violència masclista. Tu pots dir: per què li dones veu? I jo, el plantejament que em faig, és: no vaig a buscar que m'expliqui la seva argumentació, sinó saber com és ell i com reacciona a la vida quotidiana. Ell em va preguntar si havia vist l'accident de Germanwings, i em va dir alguna cosa així com que li semblava molt fort que el pilot hagués estat durant cinc minuts sabent que es moriria, però que els 50 de darrere, bé, els hi havia tocat. Això, per mi, evidentment que s'ha de posar en un llibre. Per què? Perquè el lector es fa un dibuix clar d'aquella persona. A mi de Germanwings em van preocupar les 50 persones que de cop es van trobar amb una situació a la vida que no s'havien buscat. 

No tot s'hi val pel true crime

T'has trencat algun cop?
Quan els periodistes ens assabentem de les coses ja és tard, i quan arribes et trobes tots els cordons policials. Posant això de context, hi ha una situació que per mi va ser complicada. Atemptat de Niça. Quan nosaltres vam arribar, encara hi havia cossos tapats a terra. Tu vas treballant amb la missió de fer el vídeo, i amb això funciono. Per què m’entenguis, jo quan vaig per la carretera i veig un accident no puc mirar perquè m'afecta, però quan anava a cobrir temes d'accidents, si estava gravant, ho veia amb una distància perquè portava el filtre de la càmera. El penúltim dia que estàvem a Niça vam passar per una plaça que tenia sortidors d'aigua i estava ple de nens cridant i rient. Allà em vaig trencar. Amb la última crònica em va costar fer el plató.