Diuen que cada teatre té la seva ànima. Des de fa uns dies, el Teatre Tívoli de Barcelona en té una de nova: una ànima que canta, que plora i que es mou entre bastidors amb una màscara blanca i un cor turmentat. El Fantasma de la Ópera ha arribat a Barcelona, i ho ha fet com sap fer-ho: seduint el públic amb la seva ombra, la seva música i un encant clàssic que continua resistint el pas del temps.
El muntatge, que forma part de la primera gran gira estatal del musical, arriba després d’un llarg èxit a Madrid i manté tota la seva essència: una posada en escena treballada, un repartiment de luxe i una orquestració que emociona des de les primeres notes, gràcies a la direcció de Miquel Tejada. Però, al Tívoli, el Fantasma juga a casa: l’escenari barceloní, més íntim, permet que l’espectador senti el seu alè, que noti com cada moviment dels personatges ressona entre les parets centenàries del teatre.
Una veu gallega enamorada del català
En aquesta producció, la gallega Ana San Martín brilla amb llum pròpia com a Christine Daaé. Amb una veu delicada, però poderosa i una presència escènica captivadora, la seva interpretació respira veritat i emoció. L’actriu, que anys enrere va enamorar el públic català amb el seu paper a Mar i Cel, domina el català amb naturalitat i s’ha convertit en una de les protagonistes més destacades d’aquesta versió. Al seu costat, Daniel Diges dona vida a un Fantasma apassionat i intens, capaç de combinar la fragilitat i el terror.
El Nacional.cat ens hem pogut colar entre bastidors per viure, de la mà de l'Ana San Martín, què és el que passa abans d'un espectacle d'aquesta magnitud i com es prepara un paper tan complicat com el de Christine Daaé. Dues hores abans que arrenqui la funció, els actors i actrius es reuneixen al vestíbul del teatre (que unes hores més tard estarà ple d'espectadors embadalits i neguitosos per veure la funció) per corregir els errors de la funció anterior i preparar la veu. El mestre Tejada els dirigeix entre la seriositat de la feina i el bon rotllo que desprèn aquest equip d'artistes.
L'Ana ràpidament ens veu i s'apropa a xerrar amb nosaltres i a explicar-nos el seu vincle amb Catalunya i el català, i és que quan va arribar el 2014 i va aconseguir el paper de Blanca a Mar i Cel, es va posar les piles perquè mai cap espectador sospités que no era catalana de naixement (almenys mentre era dalt de l'escenari). "Van fer que tota la companyia em parlés sempre en català, i així vaig fer una superimmersió lingüística", recorda entre rialles. Com a bona actriu que és, l'Ana San Martín assegura que "li encanta conèixer la cultura catalana a través de la seva llengua". Dit això, ens convertim en la seva ombra i després d'estirar una mica el cos l'acompanyem al seu camerino per començar a transformar-se en la dolça Christine.
Escalfar i reescalfar
El Fantasma de la Ópera és un musical que gairebé és líric, i segurament el personatge que interpreta l'Ana és el que ha de fer les notes més altes, és per això que necessita preparar molt bé la veu, així que ja ens avisa que sentirem cantarelles d'allò més peculiars. Al seu petit camerino l'Ana es despinta les ungles mentre ens recorda que al segle XIX segur que ningú les portava pintades, es maquilla, sempre de forma una mica exagerada, és teatre, i es recull els cabells amb una mena de reixeta per preparar-los per la perruca. Ens demana que no la gravem mentre està "calva", com diu ella, però la seva naturalitat fa que al final acabi acceptant i ella mateixa rigui del seu aspecte divertit.
Quan falten cinc minuts perquè s’apaguin els llums del Tívoli, deixem l’Ana al seu camerino. Ella s’acomiada amb un somriure serè i aquella concentració que precedeix la màgia. Nosaltres sortim al vestíbul amb el cor accelerat, contagiades dels nervis previs a l’estrena, amb ganes de veure com aquella dona que fa un moment es preparava entre miralls i perruques es transforma davant de mil espectadors.
Dues hores i mitja més tard, sortim emocionades. El Fantasma de la Ópera torna a demostrar per què és un dels grans clàssics de Broadway: una història d’amor, obsessió i bellesa que continua captivant generacions des que Andrew Lloyd Webber la va estrenar l’any 1986. La seva música ressona encara dins el teatre, com si el Fantasma no volgués marxar del tot. I potser és millor així — perquè quan una obra et fa sentir tant, sempre val la pena que s’hi quedi una estona més.