Helenòpolis (extrem nord-oest de la península d’Anatòlia —actual Turquia— sobre el límit entre l’Imperi bizantí i el soldanat otomà de Rum), 6 d’agost de 1096. Fa 929 anys. Un exèrcit d’uns 6.000 efectius format, bàsicament, per camperols centreeuropeus i dirigit pel baró feudal Pere l’Ermità, acampaven als afores de la ciutat i es preparaven per a una campanya de saqueig i conquesta del territori. La tensió secular que afecta la regió remunta segles abans de la creació de l’estat modern d’Israel (1948). Fins i tot, revela uns objectius que van més enllà de la tradicional qüestió religiosa. L’acció d’Helenòpolis, que seria el preàmbul de les batalles de Xerigordos i de Civetot (1096); marca l’inici d’una llarga història de conflictes que el temps no ha resolt. Per què fa segles que el Pròxim Orient és un punt calent del planeta?
La Croada dels Pobres
L’empresa de Pere l’Ermità, anomenada en el seu moment “la Croada dels Pobres” té un component de singularitat que explica, perfectament, la gènesi d’aquesta llarga trajectòria de conflictes. En la historiografia acadèmica no hi ha un consens per a categoritzar aquell fenomen. Però, en canvi, ningú posa en dubte que aquell moviment es va generar i va ser impulsat en unes circumstàncies molt especials. L’any 1096 ja s’havia consolidat el règim feudal i els poders ja havien completat el procés d’usurpació de la petita propietat agrícola i de vinculació forçosa de la nova pagesia llogatera a la terra. La “Croada dels Pobres” (6.000 pagesos desclassats amb les seves famílies) seria un moviment colonitzador que es desplaçaria fins als confins de l’Imperi bizantí per recuperar el dret a la propietat de la terra i a la llibertat de moviments.
La Primera Croada
L’empresa de Pere l’Ermità no va tenir èxit. La desorganització i les urgències la van condemnar al fracàs. Després d’alguns èxits militars (Xerigordos, 1096), van ser massacrats en el contraatac turc (Civetot, 1096). La gran majoria dels homes van morir i les dones i les criatures van ser capturades i venudes als mercats àrabs d’esclaus. Però aquella experiència, malgrat el seu estrepitós fracàs, no es perdria en la nebulosa de la història. El papa Urbà II (el benedictí francès Otó de Langery) va predicar i impulsar la veritable Primera Croada (1096-1099), que reuniria el bo i millor de les classes militars europees. Aquella empresa es va dirigir cap al mateix indret on s’havia perdut la pista als “Pobres”; però l’objectiu final era la conquesta de les antigues províncies romanobizantines de Cilicia, Síria i Judea.
La Segona i Tercera Croades
La veritable Primera Croada (1096-1099) va culminar amb la creació de cinc dominis cristians al Pròxim Orient: Armènia, Edessa, Antioquia, Trípoli i Jerusalem. Un simple cop d’ull al mapa revela que l’extensió d’aquests dominis superava, amb escreix, els Sants Indrets de Peregrinació i que el factor religiós només era el vestuari d’aquella empresa. La mateixa mirada ens revela que aquells dominis operaven com una plataforma de penetració cap a l’interior de la regió. La Segona Croada (1147-1149) es va saldar amb un fracàs. Però, en canvi, la Tercera Croada (1189-1192) confirma l’autèntic propòsit d’aquelles empreses: projectar el domini cristià cap a l’oest, fins a les valls dels rius Tigris i Eufrates, i guanyar els ports situats a l’extrem nord del golf Pèrsic que connectaven, via naval, el Pròxim i l’Extrem Orient.
Per a què volien connectar amb l’Extrem Orient?
Superada la cultura apocalíptica de l’any 1000, el continent europeu havia conegut una explosió demogràfica i econòmica. En aquell context de creixement —que no s’aturaria fins a la Pesta Negra (1347-1352)— els productes “estrella” del comerç internacional eren l’or, i els esclaus —que, en bona mesura, procedien del Sahel— i les espècies i els teixits de luxe —que s’originaven a l’Extrem Orient—. El lideratge d’aquella Tercera Croada, compartit pels reis Felip II de França i Enric II d’Anglaterra —que malgrat que estaven enfrontats en una cruenta guerra van ser capaços de pactar una treva per a armar aquella empresa—; i per l’emperador Frederic Barba-roja, del Sacre Imperi, com a àrbitre d’aquell conflicte; ja ens desvela l’autèntica naturalesa “civil” —i podem dir, també, mercantil— d’aquella empresa al darrere del cridaner vestuari religiós.
La ruta cap a Orient
Però el que resultaria definitiu, seria el protagonisme de l’Orde del Temple, una institució que darrere el seu vestuari ideològic —d’indubtable naturalesa religiosa— tenia un fort component econòmic —desenvoluparien la xarxa mercantil més potent de la seva època—. Els estats cristians de Terra Santa —del Pròxim Orient— miraven cap al golf Pèrsic, per garantir el domini sobre un passadís territorial que unia la mar Mediterrània i l’Oceà Índic i que es podia cobrir en dues setmanes de camí pedestre. El control sobre aquest passadís territorial (entre els ports mediterranis d’Antioquia, de Tir o d’Acre i els ports pèrsics de Bàssora, Masqat o Hormuz); era la raó oculta que havia impulsat les Croades. I la seva disputa (amb els turcs o amb els àrabs) la raó que explicaria el perquè d’aquell conflicte permanent en aquella regió del planeta.
El “tap” mameluc
La pèrdua dels dominis cristians de Pròxim Orient a mans del soldanat mameluc d’Egipte (1291) impulsaria un gran moviment. Per una banda, els templers intentarien forjar un “Estat” entre Catalunya i el País Valencià que havia de ser la plataforma de llançament de les operacions de reconquesta cristiana del Pròxim Orient. I per una altra, les cancelleries i els estaments mercantils europeus girarien la mirada cap a l’estret de Gibraltar —bloquejat des de la invasió àrab de la península (711)— i explorarien la via a Extrem Orient circumval·lant Àfrica. Les Galeres de Catalunya —l’armada reial del Principat— obririen la navegació mercant cristiana per Gibraltar (Batalla de Ceuta, 1339) i l’armador mallorquí Jaume Ferrer exploraria les Canàries, Riu d’Or i, probablement, la desembocadura del riu Senegal (1346).
El “tap” otomà
Els projectes de restauració dels dominis cristians del Pròxim Orient no tan sols no van tenir èxit; sinó que el paisatge es va enfosquir —encara més— amb la caiguda de Constantinoble en mans dels otomans (1453). Tot i això, el Pròxim Orient no perdria la seva condició de regió de gran valor estratègic i, per tant, d’escenari permanent de conflictes. La monarquia hispànica del XVI i XVII hostilitzaria, permanentment, els ports otomans i mamelucs del Pròxim Orient. Fins al XVIII; que, amb la crisi d’aquests imperis i la desaparició de la monarquia hispànica com a potència de la Mediterrània; França i la Gran Bretanya —que, llavors, rivalitzaven pel lideratge mundial— s’expandirien per la regió, crearien els seus respectius i estratègics “protectorats colonials” i esdevindrien els nous actors del conflicte permanent a Pròxim Orient.
