Eugeni Casanova, periodista i filòsof, es va doctorar amb una tesi sobre els gitanos catalans. Ara l’ha revisat i ha publicat Els gitanos catalans de França. Llengua, cultura i itineraris de la gran diàspora (Pagès Editors). Es tracta d’una obra monumental, on es barreja el coneixement teòric sobre el món gitano, amb les vivències de l’autor entre les comunitats gitanes de França. Un llibre escrit amb tant de cervell com de cor, i que no només ens parla sobre els gitanos, sinó també sobre els paios, i sobre la discriminació a què, durant segles, la nostra societat ha sotmès els que no eren com nosaltres.

Com sorgeix aquest llibre?

Jo vaig descobrir que hi havia una població gitana, a tot França, que parlava català. El tema em va interessar molt i em vaig posar a treballar-hi i posteriorment el convertiria en una tesi, que està en la base d’aquest llibre.

I com va tenir coneixement de l’existència dels gitanos catalans de França?

Jo vaig adonar-me'n un cop que vaig anar a veure el gran pelegrinatge dels gitanos de França, a Santes Maries de la Mar, a la Camarga. La primera vegada que hi vaig anar vaig trobar molts gitanos que parlaven català, i em vaig pensar que eren de Perpinyà. La segona vegada, vaig parlar amb ells i vaig veure que eren de París, de Montpeller, d’Arles, de Narbona, d’Agde, de Tarascó, de Lió... I a partir de la gent que vaig conèixer en  Santes Maries vaig anar estirant el fil d’una família a l’altra i vaig localitzar 160 poblacions on hi ha població gitana: n’hi ha fins i tot a Còrsega i a l’extrem nord de França.

Quan els gitanos catalans de França m’acomiadaven, no semblaven molt convençuts que no fos gitano

Vostè va voler visitar molts assentaments gitanos...

Jo em presentava als assentaments gitanos que coneixia a través del que m’havien dit d’altres gitanos. Normalment em rebien amb desconfiança, però quan els parlava en català canviaven de seguida i em tractaven amb molta amabilitat, em feien passar a casa seva, em convidaven a menjar amb ells... Ho feien, justament, perquè m’adreçava a ells en català... Per a molts d’ells era la primera ocasió que sentien a algú parlar català sense ser gitano. De fet, ells a parlar català n'hi diuen “parlar gitano”. Quan era a una casa gitana cridaven els veïns i els parents perquè em sentissin parlar en català. I quan m’acomiadaven no semblaven molt convençuts que no fos gitano.

A més de les entrevistes i l’estada als assentaments gitanos, el llibre presenta una quantitat ingent de documentació. D’on surt?

Bàsicament del registre civil. Gràcies al món telemàtic i a Internet, avui en dia és molt fàcil controlar les partides de naixement, matrimoni i defunció, perquè hi ha moltes organitzacions que han penjat a la xarxa les partides de naixement. I com que molts dels gitanos catalans tenen una dotzena de cognoms que es van repetint, com Soler, Patracht o Malla, és fàcil resseguir la seva pista. A més a més, és fàcil identificar-los, perquè solien tenir tots les mateixes professions: tractants de cavalls i esquiladors.

Els especialistes catalans en gitanos no han analitzat la seva llengua, la seva història...

El seu llibre parla principalment sobre els gitanos catalans de França, però a més a més dóna una visió en perspectiva del conjunt dels gitanos catalans.

Vaig haver de fer-ho, perquè no hi havia gairebé res fet sobre el tema. Quan busques bibliografia sobre els gitanos de Catalunya trobes molts materials sobre educació, sobre pobresa... Però hi ha molt poc que els analitzi com a subjecte. Els especialistes catalans en gitanos no han estudiat la seva llengua, la seva història, com han arribat aquí, quina cultura tenen, quins rituals practiquen amb els difunts, com es casen... Jo analitzo als gitanos catalans de França però també vull buscar els seus orígens, i per això vaig a Gràcia, vaig a Lleida, vaig a Portal (al barri de Sant Antoni)... I intento mirar com viuen els gitanos de tots aquests llocs.

Sembla que el tractat dels Pirineus va afectar poc als gitanos: hi ha dades de connexions contínues entre ambdues bandes de la frontera...

Tot i que els Estats van posar una frontera pel mig del territori, els contactes entre la zona espanyola i la francesa van continuar. Hi havia gitanos al Rosselló i a l’Empordà, i tenien molts contactes mutus: comerciaven a banda i banda de la frontera, tractaven amb bestiar a Espanya i a França, però a més, es casaven entre gitanos del territori espanyol i el francès. I el món gitano no és un món polític ni geogràfic, sinó familiar. I per tant, per ells passar d’una banda a l’altra no era difícil. Els gitanos tenen la seva pàtria on hi ha membres de la seva família.

Al llibre s’hi explica, fins i tot, que la famosa trobada gitana de la Camarga, Santes Maries de la Mar, és, sobretot, una trobada gitana catalana...

Els que han organitzat sempre aquesta trobada són els gitanos catalans, i això no s’havia dit mai. Els que van muntar el pelegrinatge en primer lloc, cap als anys 50 del segle XIX, eren catalans, perquè els gitanos que hi havia a la zona eren bàsicament catalans: com ho deia clarament Frederic Mistral. Els gitanos que hi havia a França abans de la revolució, els anomenats bohémiens, havien estat assimilats. I el buit que van deixar va ser emplenat per gitanos que venien d’Itàlia, de Catalunya, d’Andalusia... Els que van començar el pelegrinatge eren la família Batista, que són gitanos catalans. Encara són ells els que avui en dia porten la imatge de la Santa.

Ningú s'atura a parlar amb els gitanos i a demanar-los quina llengua parlen

La imatge de la Santa Sara carregada pels gitanos catalans a Santes Maries de la Mar. Foto: Eugeni Casanova.

S’han invisibilitzat els gitanos catalans francesos: ningú els reconeix com a catalans. Hi ha algun reconeixement oficial de la catalanitat lingüística dels gitanos?

Els gitanos, globalment, estan invisibilitzats. Al segle XIX George Sand i altres escriptors es pregunten per l’origen dels gitanos: els pinten amb barretina i diuen que parlen un espanyol corromput. Però ningú s’atura a parlar amb ells i a demanar-los quina llengua parlen. Si fins ara ningú ha parlat sobre la catalanitat dels gitanos francesos és perquè ningú no s’ha preocupat de parlar amb ells.

Quin català parlen els gitanos francesos?

La majoria parlen el català dels gitanos de Perpinyà, el “parlar gitano”, que no és pròpiament el rossellonès sinó una barreja de rossellonès amb català central. Jean-Paul Escudero, que els va dedicar la tesi, diu que el català dels gitanos del Rosselló és un dialecte propi. L’usen gairebé tots els gitanos catalans de França, però com més al Nord vas, més es francesitza. Malgrat tot, hi ha un grup d’unes 600 persones que parlen un dialecte diferent. Formen part d’un col·lectiu que emigra de Lleida i de l’Aragó Oriental, i parlen lleidatà amb barreja d’aragonès, inclús amb paraules de la llengua aragonesa.

Els gitanos catalans de França mantenen vincles amb els gitanos de Gràcia, de Sants, de Portal, de Figueres?

Més o menys. Alguns músics catalans gitanos de Gràcia anaven a tocar sovint a les bodes gitanes de França. Hi ha gitanos francesos que han passat per Barcelona i que coneixen els gitanos de Portal, de Sant Antoni. La cultura catalana s’ha pogut mantenir perquè hi ha hagut aportacions contínues des del Principat, amb contactes, i també amb migracions que han perdurat al llarg del temps.

Hi ha hagut diverses onades migratòries?

Les primeres migracions es detecten al segle XVIII. Però els fluxos de gitanos, de banda a banda de la frontera, són continus. Les fronteres sempre són una salvació per als gitanos. Els gitanos de l’Empordà quan hi ha guerra a Espanya fugen a Perpinyà, i quan hi ha guerra a França els de Perpinyà fugen a l’Empordà. A més, com que venen bestiar van a les fires, visiten el territori, estableixen relacions... Per això hi ha moviments constants. La darrera gran arribada de gitanos del Principat va ser durant la Guerra Civil. I aquestes arribades de més gitanos del Sud permeten alimentar constantment la cultura catalana.

Els gitanos catalans de França es defineixen com a gitanos catalans, saben que parlen català, però no saben exactament on és Catalunya 

Els gitanos catalanòfons de França se senten catalans? Saben que parlen català?

La seva identitat, la seva forma d’estar al món, és ser “gitanos catalans”. El substantiu és gitano i l’adjectiu és català. A França hi ha gitanos catalans, espanyols i portuguesos, i no sempre es porten bé entre ells. Ara bé, hi ha relacions molt diferents amb la catalanitat. Ells es defineixen com a gitanos catalans, saben que parlen català, però no saben exactament on és Catalunya: alguns no saben si Navarra és o no és Catalunya.

Segueixen la política catalana?

Amb el procés independentista els gitanos catalans de França sentien per la tele que alguna cosa passava per Catalunya, i els preocupava molt. Quan em trobava amb ells em preguntaven sobre què estava passant a Catalunya. En un bar vaig presenciar una discussió entre gitanos catalans de França sobre per què els catalans no volien estar a Espanya. Un ho tenia molt clar: “Oi que els gitanos catalans no volem viure amb els gitanos espanyols, els menjatomates? Doncs els catalans tampoc volen viure amb els espanyols".

I els interessa el Barça?

Molt! I no hi ha cap dubte. A França els gitanos catalans són del Barça i els gitanos espanyols són del Madrid.

S’ha parlat molt de la persecució a Espanya de moriscos i jueus. La persecució als gitanos seria equiparable?

A la Corona d’Aragó la persecució als gitanos va ser lleu. Les Corts contínuament dictaven lleis per prohibir l’estada al territori dels gitanos. Es pretenia eliminar per sempre els gitanos expulsant-los a tots. Però el fet que la prohibició es repeteixi contínuament indica que les ordres no s’obeïen. Amb la Nova Planta les lleis canvien. S’obliga els gitanos a fer de pagesos i només se’ls permet només de viure a 3 ciutats del Principat (més endavant en seran 10). Ja no se’ls vol expulsar, sinó assimilar-los. Però l’estratègia d’assimilació tampoc no funcionarà.

Amb la Gran Redada de Gitanos del segle XVIII es pretén el seu extermini

La repressió es va endurir durant el segle XVIII?

El 1749 es posa en marxa la Gran Redada de Gitanos. El rei d’Espanya prepara una estructura secreta que es desplega per tot el territori, amb l’objectiu de capturar tots els gitanos segons un pla militar molt ben planificat. Es captura 12.000 individus, que s’envien a presidis. Es separa les dones dels homes i se’ls obliga a fer treballs forçats. Al separar-los per sexes es pretén aconseguir el seu l’extermini. La finalitat era la solució final, l’extermini total. Aquestes ordres duren 16 anys fins que finalment se’ls dóna l’indult. Però molts gitanos van morir al captiveri.

Quina és la situació, ara mateix, de la comunitat gitana de França?

Tradicionalment els gitanos havien treballat amb animals: eren tractants de bestiar, i esquiladors... Són feines que gairebé han desaparegut. Ara hi ha els que treballen al comerç ambulant i també els que es dediquen a l’agricultura, seguint la temporada de la cirera, del raïm... Però n’hi ha molts que viuen de l’ajuda social; això és una cosa que als gitanos grans no els agrada. Se’n lamenten. Presumeixen que els gitanos sempre han treballat dur. I n’hi ha uns quants que tenen feines fixes, estables, “treballs de paio” que els diuen. Però a ells no els agraden, perquè no poden agafar festa quan ho necessiten i no poden gestionar el seu temps. A ells els agrada viatjar molt, anar a visitar parents, visitar les tombes dels morts...

Que tinguem catalanoparlants fora de les nostres fronteres amb dos dialectes nous és una gran cosa

Ha descobert una comunitat catalana desconeguda, però potser hi haurà gent que no estarà molt contenta en descobrir que aquests nous catalans són gitanos. Què els diria?

A la Catalunya Nord els gitanos són els darrers col·lectius que parlen català. Són ells els que mantenen la llengua al territori. Als catalanòfils i als catalanistes no els hauria de molestar que tinguem comunitats catalanòfones a Lió, a Arles, a París... Que tinguem catalanoparlants fora de les nostres fronteres amb dos dialectes nous és una gran cosa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat