“Novetaaaats, souvenirs, conyes marineres...”. Molts el van conèixer a la divertidíssima Top Secret! (1984), com a agent secret disfressat de venedor ambulant a qui li cauen els cagallons de broma (o no) i li exploten els cigars trucats a la cara. Una reinvenció còmica per a una de les estrelles més atípiques de la història de Hollywood. Hi va arribar contra tot pronòstic, què hi feia un àrab encapçalant repartiments a la meca del cinema? I s'hi va consolidar, nominació a l'Oscar inclosa, amb dues superproduccions memorables, i va convertir el seu èxit en la millor manera de gaudir de la bona vida, i de les seves dues grans passions: el joc i les dones. Benviguts a la història d'Omar Sharif (1932-2015), l'estrella que s'ho va jugar tot en eternes partides de bridge i en arriscades apostes a les curses de cavalls, va arruïnar-se i va recuperar els diners en infinites ocasions, i fou un dels trenca-cors oficials del planeta celebrities. Un 10 de juliol d'ara fa una dècada, l'actor egipci moria després de patir, els darrers anys de vida, un alzheimer que va anar apagant a poc a poc els ulls brillants d'una icona del cinema que també va ser un molt més que digne representant de l'hedonisme més extrem.
És irònic que la gent envegés una singular manera de viure que només amagava una profunda soledat i l'autoconsciència d'un fracàs familiar i vital
És irònic que la gent envegés una singular manera de viure que només amagava una profunda soledat i l'autoconsciència d'un fracàs familiar i vital: sense residència fixa, nòmada milionari, va ser hoste durant dècades d'hotels de luxe en diferents grans ciutats europees. Quan, l'any 1994, va patir un infart a la seva habitació del George V de París, no sabia a qui demanar ajuda: arran d'aquell episodi va deixar el tabac, tot un repte per un fumador que arribava al centenar de cigarretes diàries. En els seus darrers anys a la capital francesa, havia confessat que dormia fins al migdia i que feia llargues passejades solitàries pels carrers de la ciutat: “No tinc amics a París, només voldria que algú em portés a passejar a les nits”, declararia algú que, d'entre altres episodis biogràfics, es va divorciar de l'única dona amb qui es va casar i que va estimar de veritat, l'actriu Faten Hamama, la més popular d'Egipte. Algú, a més, que mai no va voler reconèixer el seu fill.
L'espermatozoide incontrolat
Fill de casa bona, el pare era un ric comerciant de la fusta, Michel Demitri Chalhoub (aquest era el seu nom real) va viure marcat pel referent de la Claire, la seva mare, jugadora compulsiva coneguda per ser l'única dona capaç d'igualar les altíssimes apostes del rei Faruk d'Egipte. Entestada, com havia explicat el mateix actor, “que jo arribés a ser l'home més guapo i exitós del món”, la mare el va enviar a un internat anglès, el Victoria College d'El Caire, quan només tenia 10 anys: “M'estava engreixant moltíssim, i la mare va pensar on hi havia la pitjor cuina del món. Un any més tard ja m'havia aprimat i parlava un anglès perfecte, sense el qual no hauria tingut la carrera que vaig tenir”. Després de descobrir la passió pel teatre a l'escola i decidir, malgrat l'oposició paterna, que volia ser actor, Sharif va tenir el primer cop de sort quan la famosa Faten Hamama va decidir que aquell atractiu egipci d'ulls negres havia de ser el primer en besar-la davant d'una càmera. Va succeir a Siraa Fil-Wadi (1954), primera de la vintena de pel·lícules que el nostre home va rodar a Egipte, moltes amb una Hamama que es convertiria en la seva esposa i amb qui tindria un fill. Tot va canviar quan el director britànic David Lean es va fixar en aquella estrella del cinema egipci i el va incorporar al repartiment de Lawrence d'Aràbia (1964). No només va ser nominat a l'Oscar, sinó que es va convertir en una figura internacional quan, de nou a les ordres de Lean, fou l'heroi romàntic de tota una generació a Doctor Zhivago (1965). Sharif va abandonar la seva dona, obnubilat per les possibilitats que Occident oferia a algú guapo i famós. “Marxava a Sodoma i Gomorra”, diria, deixant clara la impossibilitat de mantenir-se fidel. I mentre pel·lícules com La caiguda de l'Imperi Romà (1964), El Rolls-Royce amarillo (1964), Gengis Khan (1965), La noche de los generales (1967), Mayerling (1968) o L'or d'en MacKenna (1968) engreixaven la seva popularitat i el seu compte corrent, Sharif es jugava autèntiques fortunes als casinos, i no deixava d'embolicar-se amb companyes de repartiment. En alguns casos eren rumors, i de vegades eren fets ben contrastats. És curiós que ell sempre va negar ser cap playboy, però, entre els uns i els altres, les cròniques afirmaven que pel llit d'Omar Shariff hi van passar Ingrid Bergman, Tuesday Weld, Anouk Aimée, Diane McBain, Sophia Loren, Karen Black, Catherine Deneuve o Barbara Bouchet. També la periodista italiana Paola de Luca, amb qui va tenir un fill a qui mai va voler reconéixer com a propi: “La seva mare i jo vam tenir una història molt breu. I parlo de minuts. No el considero fill meu tot i que és idèntic a mi i admeto que probablement va ser engendrat per un espermatozoide meu. Però la seva mare em va utilitzar com a donant d'esperma, res més”, deixaria anar sense cap mena d'empatia ni sensibilitat.
De vegades es cometen errors, però mai no me'n penedeixo perquè això em faria infeliç. I tinc bastant clar que, en les mateixes circumstàncies, tornaria a fer exactament el mateix que vaig fer
Potser la relació més rellevant d'aquells anys la va viure amb Barbra Streisand, la seva coprotagonista al musical Funny Girl (1968). “D'entrada no em semblava gaire atractiva, però a poc a poc em va captivar. I em vaig enamorar perdudament del seu talent”. Els quatre mesos que va durar el rodatge van viure una història d'amor. “La realitat i l'amor es van barrejar i crec que tots dos vam perdre el cap durant un temps”, confessaria l'actriu i cantant. La relació va despertar una violenta reacció contra l'actor al seu Egipte natal, en plena guerra contra Israel, tenint en compte que Streisand era una figura jueva. I fins i tot hi va haver una campanya mediàtica per revocar-li la ciutadania. Tots dos es van retrobar després quan van rodar la segona part, Funny Lady (1975). Durant molts anys, Sharif es va dedicar a rodar infinitat de pel·lícules sense tenir en compte la seva qualitat perquè era l'única manera de guanyar diners i pagar els seus deutes de joc. L'actor era capaç de perdre 750.000 lliures esterlines jugant a la ruleta en una sola nit. Un grapat de títols destacables d'entre el centenar de films i sèries en les quals va participar: El furor de la codicia (1971), La semilla del tamarindo (1974), Hielo verde (1981), Viaggio d'amore (1990), El guerrero nº 13 (1999) o aquella El señor Ibrahim y las flores del Corán (2003) que li va donar el premi César a Millor Actor i un guardó al Festival de Venècia. El mateix any que, després de perdre una suma considerable a un casino de París, li va etzibar un cop de cap a un policia, i va passar uns quants dies a un calabós. “Em vaig convertir en un heroi: donar un cop de cap a un policia és el somni de tot francès”, afirmaria. En una de les seves darreres entrevistes, quan li preguntaven si se'n penedia de les seves decisions a la vida, va afirmar: “De vegades es cometen errors, però mai no me'n penedeixo perquè això em faria infeliç. I tinc bastant clar que, en les mateixes circumstàncies, tornaria a fer exactament el mateix que vaig fer”. Actor, jugador i playboy, Omar Shariff moria d'un atac de cor el 10 de juliol de 2015.