Quan un pròleg comença amb Tu calorro és molt difícil definir el que vindrà sense caure en l'afalac superficial del fan hiperactiu. Quan el segon pas és Vino tinto, ja el caviar està venut. Però és que ells ja ho van dir en el seu primer disc, com una espècie de credo premonitori: que els hi sortirien las canciones que a mí más me molan y las musiquillas que a mí más me motivan. Perquè ahir Estopa va invocar el fantasma de l'adolescència: aquest tornar constant a aquests cassets de gasolinera que ens vam aprendre de memòria i que cantàvem a viva veu al cotxe dels nostres pares a l'estiu, amb la finestreta baixada, despentinant-nos el serrell i la innocència. Alguns vam aprendre el que era un peta perquè David i José ens explicaven que se'ls fumaven, porro a porro, i ens vam veure obligats a sacsejar-nos les primeres bufetades d'aquesta realitat que ja n'havia exiliat molts al lavabo abans de nosaltres i que després n'exiliaria a molts més. Estopa va ser la nostra revolució, el nostre carrer, el nostre barri: els tipus dolents que, contra tot pronòstic, ens van empènyer a madurar.
Ahir el procés es va invertir: vam decidir no continuar creixent. El Fòrum ple fins al sold out — 25.000 persones, la primera vegada a Barcelona que els Muñoz en reuneixen a tantes i a l'aire lliure— , es va convertir en la cantonada, els arcs, les escales o les places particulars on algun dia vam aprendre el noble art del canallisme. Vam oblidar la dignitat i la vergonya: només érem una marea de rumbers alliberats, desgavellats i alcoholitzats volent creure que sense responsabilitats ni lleis es viu millor. La culpa va ser de totes les cançons de la nostra vida resumides en un parell d'hores de gresca i xerinola: és tan curt el record i tan llarga la nostàlgia.
Vam oblidar la dignitat i la vergonya: només érem una marea de rumbers alliberats volent creure que sense responsabilitats ni lleis es viu millor
Feia dos anys que la pandèmia no ens deixava gaudir d'una celebració així, i això, sumat als nostres anys de maduresa imposada, és massa temps. Estopa va desencadenar l'eufòria quinqui i va celebrar la normalitat, el barri, la classe obrera, el seu últim disc Fuego —parit el 2019 i obligat al son pandèmic induït— i els seus 20 anys pujats al carro escènic. I ho va fer amb un repertori d'una trentena de cançons dignes de museu i aquest deixi col·loquial dels Muñoz que no canvia, sempre tan presumptament propers, genuïns i autèntics, referents absoluts tant per als de quaranta anys com per aquells hereus novells que encara continuen bebent de l'essència més pura dels de Cornellà; tant per pijos repentinats amb camisa com per tribus urbanes vestides amb eyeliner i xandall d'Adidas.
Ni José ni David no es podien creure el que veien: el seu Primavera Sound particular —com van dir en una entrevista a El Periódico— es va fer realitat en la seva nit més gran a Barcelona. "Aquesta cosa tan gran se'ns n'ha anat de les mans", va dir el més gran dels germans, veient veient amb privilegiada perpectiva la bogeria desencadenada després de cantar Partiendo la pana, El del medio de los Chichos o La raja de tu falda. Un concert dedicat a "la gent que ens ha deixat al camí" per culpa de la pandèmia amb el que van tornar a demostrar que el carrer és seu i la rumba també. "Nosaltres no tenim teloners, ni convidats, ni polles en vinagre", van fanfarronejar, i tampoc no els necessiten —malgrat ser ells el plat fort de què C. Tangana va presumir en el seu concert—. Perquè aquests germans sols, amb la seva gent, els seus camarades de pista, la seva complicitat palpable i el seu morro de barri es basten i se sobren, i a nosaltres el que no ens sobra mai és el temps per veure'ls muntats a sobre d'un tablao.
Va sonar Cuando cae la luna, Tan solo, Ya no me acuerdo, Tragicomedia, Me falta el aliento, Demonios, Ojitos rojos i fins i tot Escúchame princesa, cançó d'amor de la seva primera maqueta, una fita tan rara com melancòlica per al nucli dur dels seus seguidors. També vam tornar a les andadas i salimos de la cárcel i no vam poder evitar recórrer a la comparació: un total de 7 cançons del seu primer disc contra 3 de l'últim. I com saltava la Barcelona immadura amb Como Camarón, el gran epíleg final. Ja amb els focus encesos, la realitat una altra vegada de cara i la moral d'aquesta història: David i José van tornar a posar el seu gra de sorra a les nostres primeres canes, com en el seu moment Joaquín Sabina i Pancho Varona el van posar a les seves, i vam matar el canalla, i a seguir. Si es que la vida es la hostia, yo no sé porque estoy triste.