Santiago de Cuba, 16 de juliol de 1898, fa 128 anys, Tercera Guerra de la Independència de Cuba (1895-1898), anomenada també Guerra Necessària, i dos mesos i mig després de l’entrada dels Estats Units en aquell conflicte (25 d’abril de 1898), el general William Shafter, liderant una força de 18.000 marines nord-americans, derrotava les defenses colonials i guanyava la darrera plaça espanyola a Cuba. El resultat de la batalla naval de Santiago (3 de juliol de 1898) i del setge de Santiago (16 de juliol de 1898) obria les portes a un paisatge inèdit. L’exèrcit nord-americà, que, oficialment, havia desembarcat a Cuba per a donar suport als independentistes, s’havia convertit en el nou dominador d’aquell escenari.
No seria fins passats quatre anys (1902) que es faria efectiva l’Esmena Teller, una resolució aprovada pel Congrés dels Estats Units (20 d’abril de 1898) cinc dies abans que el president McKinley declarés formalment la guerra a Espanya (25 d’abril de 1898) i que proclamava que la intervenció nord-americana a Cuba no perseguia l’objectiu d’incorporar l’illa a la Unió, sinó garantir el seu trànsit cap a la independència. Per què, poc abans de l’inici de la guerra, el Congrés dels Estats Units havia votat una resolució que esmenava el nervi ideològic que presidia el poder nord-americà des de l’època dels “pares de la pàtria”? ¿Per què els Estats Units, després de l’esforç bèl·lic a Cuba, en homes i en diners, no van incorporar l’illa com el 46è estat de la Unió?
El perquè de l’Esmena Teller
L’Esmena Teller devia el nom al seu impulsor, Henry Teller, senador republicà de l’estat de Colorado i representant del lobby dels productors de remolatxa sucrera. I la seva existència tenia una motivació estrictament econòmica. Teller denunciaria l’amenaça que representava per al sector agrari nord-americà la incorporació de Cuba a la Unió. Especialment per als seus representats, perquè aquesta incorporació hauria permès als conreadors de sucre i de tabac cubans la introducció —sense aranzels!!!— del seu producte als mercats nord-americans. Teller i el lobby que representava sabien que, per raons de costos, els explotadors agraris cubans podien posar el producte al mercat a un preu inferior respecte als agricultors nord-americans. I hi van veure la ruïna.
Què hi havia, també, darrere l’Esmena Teller?
L’Esmena Teller tenia una motivació clarament econòmica, però la investigació historiogràfica ha esbrinat que aquella Amedment tenia, també, unes profundes i ocultes motivacions socioideològiques. Teller era senador per Colorado, un estat de paisatge sociològic blanc, ideològic conservador i confessional protestant. I el lobby que representava estava desplegat pels estats de l'Oest Mitjà, pedrera del grup de poder que ja, en aquell moment, s’identificava amb l’acrònim WASP —white, anglosaxon and protestant ('blanc, anglosaxó i protestant'). Teller i el lobby que representava no veien amb bons ulls la incorporació d’una illa amb una població hispana d’un milió de persones i negra —descendents d’esclaus— de més de mig milió.
Girar el mitjó: l’Esmena Platt
L’Esmena Teller va representar un important obstacle a la tradicional política projectiva que els Estats Units havien practicat durant tot el segle XIX (compra de Louisiana, Florida i Alaska; annexió de Texas, i conquesta del Far West). Però el poder nord-americà aconseguiria salvar-lo amb una imaginativa fórmula, que, mig segle després i després que la II Guerra Mundial imposés un redibuix dels pesos i equilibris del món (1945), es convertiria en el principal model relacional entre les potències occidentals i les seves antigues colonial. Aquesta fórmula seria contemporàniament anomenada neocolonialisme, i el seu precedent més remot seria l’Esmena Platt (1903): una Cuba oficialment independent, però oficiosament dependent dels Estats Units.
La fórmula del neocolonialisme s’inicia a Cuba
L’Esmena Platt (1901) havia estat impulsada per Orville H. Platt, senador republicà per l’estat de Connecticut i un dels pesos pesants del seu partit i del Senat a cavall dels segles XIX i XX. En aquella esmena es garantia la culminació del procés que havia de portar Cuba a la independència. Però, d’altra banda, es condicionava notablement la sobirania de la nova república. Per exemple, el govern dels Estats Units prohibia a Cuba signar tractats internacionals amb altres països sense l’aprovació prèvia de Washington. O, per exemple, el govern dels Estats Units es reservava el dret a intervenir militarment a Cuba per a protegir els seus interessos polítics, econòmics i militars i garantir un govern que complís aquestes premisses.
El neocolonialisme després de la II Guerra Mundial
La incorporació de Cuba podria haver representat una operació amb un cost i unes repercussions imprevisibles per al poder i per a la societat nord-americana del moment, i es va salvar amb la innovadora fórmula de Platt. Una fórmula que, immediatament, seria àmpliament seguida pels governs nord-americans en la seva relació amb els estats de Centreamèrica i de Sud-amèrica (revisió de la Doctrina Monroe, 1823) i que, després de la II Guerra Mundial (1945), seria adoptada per les potències europees en els processos de descolonització d’Àfrica i d’Àsia. El nou ordre mundial, que domina el mapa del planeta des de fa tres quarts de segle, es va fabricar a Cuba després que els Estats Units reemplacessin la darrera potència colonial europea del continent americà.