Madrid, algun moment de l’any 1599. Fa 425 anys. Felip III, rei de la Monarquia Hispànica, nomenava Juan Velázquez de Velasco y Enríquez, Espía Mayor del Reino, i li encomanava la creació d’una xarxa d’actius que s’havien d’infiltrar en les estructures més sensibles dels enemics de l’edifici polític hispànic i del règim Habsburg que el governava. A partir d’aquell moment, la fabricació d’acusacions falses, l’execució de crims de falsa bandera o la comissió d’actes de terror —sempre amb el propòsit de desestabilitzar la dissidència interna o de destruir el competidor extern— serien una constant en la tasca d’aquella “oficina”, que deixaria pel camí una reguera de víctimes que mai no van ser rescabalades.
L’intent d’assassinat del rei i dels parlamentaris d’Anglaterra
La primera operació d’envergadura de l’espionatge hispànic que salta a la palestra és l’intent de decapitació del poder anglès. Felip III i el seu ministre plenipotenciari Lerma (que passaria a la història com el creador del fenomen especulatiu de la "bombolla immobiliària") van ordenar la trama anomenada “Conspiració de la Pólvora”. Entre el 1603 i el 1605, Juan de Velasco, ambaixador hispànic a Londres i parent de l'Espía Mayor del Reino, havia creat una xarxa d’actius a Anglaterra —liderada per un sinistre personatge anomenat Guy Fawkes—, que tenia l’objectiu d’eliminar el poder anglès (en aquell moment, en mans del partit anglicà), restituir el catolicisme i subordinar el país als interessos de la monarquia hispànica i del Pontificat.
El 5 de novembre del 1605, Robert Cecil, cap de la policia reial anglesa, va descobrir Guy Fawkes ocult al soterrani de Westminster, custodiant una càrrega de 36 barrils de pólvora que havia previst fer explotar l’endemà, a l’inici de la sessió d’obertura del Parlament, mentre el rei Jaume I d’Anglaterra pronunciava el discurs inaugural. La desarticulació d’aquell acte de terror conduiria Fawkes a la Torre de Londres, i en pocs dies cauria la resta de la xarxa: Catesby, Percy, Bates, els germans Wright i els germans Winter. L’implacable Cecil va detenir i interrogar, també, l’ambaixador Velasco, que no va poder esquivar les acusacions que l’incriminaven i que agrairia ser expulsat per no acabar, també, a la Torre de Londres.
L’intent d’assassinat del rei de Portugal i l’assassinat del virrei de Catalunya
Passades més de tres dècades (1640), Felip III havia deixat pas a Felip IV, Lerma havia cedit el testimoni a Olivares i Juan Velázquez de Velasco havia estat rellevat per Juan Valencia Herrera, un curiós funcionari que havia guanyat celebritat com a torero. Però res no havia canviat, llevat que, en aquell moment, el focus de l''oficina' estava centrat en els processos independentistes de Catalunya i Portugal. L’historiador Enrique Sicilia Cardona, de l'Asociación Española de Historia Militar explica que, en aquell context crític, el contraespionatge portuguès va desarticular una trama hispànica que pretenia assassinar Joan de Bragança, el líder independentista que acabaria restaurant la monarquia portuguesa i regnant com a Joan IV (1640-1656).
Poc abans, a Barcelona, havien succeït els fets del Corpus de Sang (7 de juny del 1640), inici de la revolució que conduiria a la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59). En el moment culminant d’aquella violenta jornada, el comte de Santa Coloma, virrei hispànic a Catalunya, superat pels esdeveniments, va fugir de Barcelona cames ajudeu-me. Però seria misteriosament assassinat a la platja de Montjuïc, mentre esperava que la Galera Reial l’evacués. El president Pau Claris va ordenar una investigació, sense resultats. Però, en canvi, Felip IV i Olivares aconseguien el pretext que buscaven: justificar la intervenció militar a Catalunya amb l’objectiu de liquidar-ne les institucions de govern (1 de setembre del 1640).
El misteriós assassinat del president Pau Claris
La crisi catalana no es va aturar amb el més que probable crim de falsa bandera de Santa Coloma. Ni amb la declaració de guerra de Felip IV a Catalunya. El president Pau Claris esdevindria la principal figura política catalana: ordenaria accelerar les negociacions amb Richelieu, buscant la protecció militar de la monarquia francesa (Ceret, 07/09/1640); proclamaria la República catalana (17/01/1641); reconvertiria l’estat català en un principat independent (23/01/1641) i derrotaria i humiliaria l’exèrcit hispànic que havia envaït Catalunya (26/01/1641). El professor Simón i Tarrés, de la UAB, explica que en el decurs d’aquell procés, a Madrid s’imposaria l’ala dura, totalment contrària a qualsevol mena de negociació amb els catalans.
En aquell context de guerra total es produeix la inesperada i misteriosa mort del president Pau Claris (27 de febrer del 1641), que altera totalment el full de ruta català. Durant segles, la causa de la mort del president va ser un misteri, fins que el professor Simón i Tarrés, un dels grans investigadors d’aquest període històric, conclou que havia estat assassinat amb “aqua di Nàpoli”, un potent verí molt habitual a les cancelleries de l’època. Espenan, agent de la monarquia francesa a Catalunya, quedaria extraordinàriament impressionat per aquella mort, i la informació que reporta a Richelieu apunta clarament als agents hispànics infiltrats a la Generalitat (els actius reclutats per l'Espía Mayor del Reino) com els autors d’aquell magnicidi.
L’assassinat de Masaniello, el líder independentista napolità
En plena Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59), esclata un nou focus de conflicte: la revolució independentista napolitana (gener, 1647). Aquell procés va tenir, des de l’inici, dues ànimes enfrontades: la facció nobiliària, liderada pel terratinent Giuseppe Caraffa; i la facció popular, liderada pel pescador Tomasso Aniello, conegut popularment com a Masaniello. Dues faccions irreconciliables, perquè ni Carafa estava disposat a cedir la direcció del moviment a les classes humils, que ambicionen una revolució de dalt a baix, ni Masaniello estava disposat a claudicar davant les oligarquies, que pretenien involucionar el país cap a un règim feudal medieval.
El virrei hispànic Rodrigo Ponce de León, totalment superat, es va lliurar als braços de l'“Espía Mayor del Reino”, que va formular la vella recepta del “divideix i venceràs”. L’administració hispànica va posar preu al cap de Masaniello, i el 16 de juliol del 1647, mentre pronunciava un discurs a la plaça del Mercat, va ser assassinat a pedrades per uomi de mano (bandolers a sou). Reveladorament, seria Caraffa qui presentaria el cap de Masaniello a Ponce de León. L'Espía Mayor del Reino havia extorsionat a la noblesa i l’havia allunyat de l’objectiu independentista. L’endemà, els lazzari (els activistes de les classes humils) assassinaven Caraffa. I el somni de la República Napolitana es consumiria amb les flames de la mateixa revolució.
