En un apunt dels seus diaris, Una cierta edad (Anagrama, 2019), Marcos Ordóñez explica que alguns escriptors porten malament que tingui èxit un llibre que han escrit de forma ràpida i fluida, sense obstacles, en un atac de claredat, i que, per tant, consideren menys literari que un altre que els hi suposés molt més esforç. Una cosa d'aquest estil, diu, li va passar a Marguerite Duras quan la seva novel·la L'amant va esdevenir un triomf espatarrant, sent traduïda a 43 llengües. Duras, lleugerament decebuda pel fet que un dels textos que menys l'havien fet suar estigués arribant tan lluny, va penjar a la sala d'estar de casa seva una fotografia on apareixen centenars de pingüins. Quan algú anava a visitar-la, ella li assenyalava amb desgana la imatge: "Són els lectors de la meva novel·la". Que la gent que llegeix un llibre tingui l'última paraula sobre el seu èxit o el seu fracàs, almenys en termes de vendes, té un punt de justícia implacable i un altre de bogíssima aleatorietat. Això explica que la relació dels narradors amb el públic no sigui precisament còmode o fàcil de portar. Tot el contrari. Al cap d'un autor, els lectors poden ser moltes coses: desconeguts, amics, clients, confidents, números, monstres, jutges. Fins i tot pingüins. Cadascú escull la identitat que menys li costi de gestionar.
Al cap d'un autor, els lectors poden ser moltes coses: desconeguts, amics, clients, confidents, números, monstres, jutges. Fins i tot pingüins
📚 Llibres Sant Jordi 2022: recomanacions i totes les novetats editorials de l'any
Què és un lector?
"Què és un lector? Per mi, una entitat fantasmagòrica", va respondre una vegada la premi Nacional de Narrativa Cristina Morales. Intentar imaginar qui estarà a l'altra banda de la pàgina quan per fi surti publicada és xocar contra un misteri insondable. Per més que la intentis esquivar quan treballes, no hi ha manera que la pregunta s'evapori del teu cap. És una incertesa permanent, una ombra que et fa la guitza, que et taca la mirada i que esquitxa cada frase que construeixes. Ricardo Piglia deia que narrar és com llançar-se al buit, confiant que algun lector t'allargarà la mà i et sostindrà en l'aire. Encara que et molesti, has d'assumir que d'ell, o d'ells, depèn la teva sort. T'han de comprar la jugada. Sense acord, no hi ha res. "Qualsevol pot escriure qualsevol cosa sempre que els lectors se la creguin", apuntava García Márquez. Alguns, farts, prefereixen mirar cap a una altra banda. "No escric perquè hi hagi lectors, escric perquè hi ha literatura", va defensar Susan Sontag fins al dia de la seva mort.
Qualsevol pot escriure qualsevol cosa sempre que els lectors se la creguin", apuntava García Márquez
Camilo José Cela creia que la idea que els escriptors gaudeixen de la immensa sort de no tenir un cap que els mani és falsa: un escriptor té tants caps com lectors que s'endinsen en les seves obres. En el seu cas, milers. Però no només són els lectors, i la seva aparença boirosa, els que condicionen al creador. A vegades s'inverteixen els rols i el segon també s'atreveix a posar les seves pròpies clàusules. N'hi ha que no tracten al públic com un subjecte passiu. Que obliguen al lector a treballar quan obre el llibre. Que no li posen fàcil. Que no l'avassallen amb enormes quantitats d'informació. Que el forcen a tancar el cercle amb la seva imaginació. La literatura és cosa, com a mínim, de dos. No tot està a les mans del novel·lista o del poeta. Cal exigir al receptor que també hi posi de la seva part. I si és necessari, renyar-lo quan s'acomoda. Gustavo Martín Garzo, autor val·lisoletà de El lenguaje de las fuentes (Lumen, 1993), no ho va poder dir més clar: "Es parla molt dels llibres dolents, però molt poc d'aquells mals lectors que tants cops fan fracassar obres admirables".
Un escriptor té tants caps com lectors que s'endinsen en les seves obres
Aquesta figura indefinida, inquietant i omnipresent a qui sembla que van dirigits els textos també pot ser vista per l'escriptor com un incentiu. Una prova a superar. Philip Roth, que no en tenia prou amb la seva vocació per tancar-se cada matí a l'estudi, tenia els seus trucs per no relaxar-se i mantenir encesa la flama de la literatura. Per ell, pensar en els seus detractors era com omplir el dipòsit de gasolina. Una empenta per continuar endavant. "Penso en un lector anti-Roth i m'imagino en com de detestable li semblarà el que estic escrivint", detallava a les entrevistes quan li preguntaven per la seva rutina artística. "En alguns moments, aquest pot ser just l'estímul que necessito".
Conviure amb el lector
Ja sigui tement-lo, respectant-lo, desitjant-lo, ignorant-lo o enfrontant-lo, l'escriptor ha d'aprendre a conviure amb el lector. Es tracta d'un vincle lògic i, al mateix temps, incomprensible. Potser per això pot ser emocionant, estrany o traumàtic per molts d'ells quan, en fires del llibre o dies tan assenyalats com Sant Jordi, travessen la barrera i es troben cara a cara amb el públic per firmar o estampar dedicatòries. De sobte, les distàncies s'esfumen i a aquella "entitat fantasmagòrica" de la que parlava Morales li cau la capa i es transforma en una cara reconeixible.
Ja sigui tement-lo, respectant-lo, desitjant-lo, ignorant-lo o enfrontant-lo, l'escriptor ha d'aprendre a conviure amb el lector
Els més optimistes ho viuen com una jornada inoblidable. Una ocasió per conèixer a aquells que durant la resta dels dies de l'any s'amaguen a l'altre cantó. I una bona excusa per celebrar la literatura. David Trueba, per exemple, sol ser feliç per aquestes dates, ja que està content de participar "en una festa que no consisteix a emborratxar-se, sinó en llegir llibres". Que ja és raro. Ian Gibson, reconegut pels seus treballs sobre la guerra civil espanyola o per les biografies de Dalí, Machado o Buñuel, ha fet saber en més d'una ocasió que també ho gaudeix. S'asseu entusiasmat a la paradeta i desenfunda el seu bolígraf verd ("pel vers de Federico García Lorca, 'verde que te quiero verde'"). Quan atén a lectors "molt sincers i interessats", els inclou a la dedicatòria la seva adreça de correu electrònic. Ara bé, el número de telèfon mai. Per si les mosques.
🌹 Sant Jordi 2022: com serà el 23 d'abril?
Els escriptors que no agraden
La presencialitat també et pot jugar males passades. La novel·lista Rosa Montero recordava fa uns anys una anècdota que va viure en una firma de llibres, quan un matrimoni es va aproximar a la taula on estava asseguda. La dona li va proposar al seu marit comprar un dels llibres que hi havia exposats, però ell, que no havia advertit la presència de l'autora, s'hi va negar amb contundència: "No, de la Rosa Montero no, que no m'agrada". Per sort, l'accident es va acabar reconduint. "Al cap d'una estona va tornar tot compungit, disculpant-se per haver sigut tan maleducat i confessant-me que no m'havia vist, i finalment va comprar el llibre i em va demanar que li dediqués".
L'art de la dedicatòria és un tema tan extens i fascinant que donaria per un altre article
Pel que fa a l'art de la dedicatòria, és un tema tan extens i fascinant que donaria per un altre article. Les més buscades solen ser les que no es queden amb una simple frase i un gargot. L'autor gallec Manuel Rivas no només és famós per la seva prosa elegant, sinó també pels dibuixos que regala als lectors que s'acosten amb algun llibre seu. Et pot tocar una Rosa dels Vents o un paisatge marítim amb un veler de fons, depenent de l'humor amb el que l'agafis. Un costum que també fa seu Enrique Vila-Matas, que acompanya el text amb les siluetes d'un barret i una gavardina, "les úniques coses que sé dibuixar".
El que faltava
Precisament Vila-Matas va viure en primera persona un d'aquells episodis que d'alguna manera ens recorden que els lectors, fins i tot quan es manifesten físicament, no deixen de ser unes criatures imprevisibles i perilloses. Situem-nos. L'autor dels Bartlebys està firmant a una paradeta de Barcelona al costat dels seus col·legues Pedro Zarraluki i Javier Cercas. Una lectora s'apropa i saluda a Zarraluki, amb qui ja van coincidir un altre any. "Avui vinc pel teu amic", diu ella, picant l'ullet a un Vila-Matas que ja es comença a témer el pitjor. La lectora, visiblement alterada, deixa caure una llau de preguntes sobre els escriptors. Que com es troben, que perquè no escriuen més articles en lloc de tantes novel·les, que si han estat mai a Astúries, d'on és ella. Fins que s'adona que no ha fet cas al tercer en discòrdia, Javier Cercas, que va fent glops a una ampolla de cervesa, intentant passar desapercebut. "Ah, perdona. Javier Cercas... De què em sones? De la ràdio, pot ser?", es disculpa ella, llegint el cartellet que hi ha col·locat davant de l'escriptor amb el seu nom. Cercas li diu que publica columnes al mateix diari que els seus companys. "Doncs no et conec, Javier, quin greu. A veure, de què escrius?", segueix la dona, inaturable. "De ximpleries". Cercas es va posant cada cop més nerviós. "Segur que ets bo...". Quan l'escena ja és tan incòmoda que sembla extreta de Just For Laughs Gags, la lectora, carregada de bosses i llibretes, s'atansa encara més al taulell, i tomba sense voler la cervesa sobre Cercas, vestit de gala per l'ocasió. "Ah! Em cago en tot!", brama l'autor, posant-se dret, amb els pantalons xops. "Només em faltava això!".