Mònica Bofill dirigeix al TNC l’espectacle Entrevistes breus amb dones excepcionals, un text que Joan Yago va escriure l’any 2016 i que es va estrenar primer a París i a Montreal, amb traducció de Laurent Gallardo. Aquesta temporada, el dramaturg de La Calòrica, que ha escrit moltes peces també fora de la companyia —entre d’altres, You say tomato, El futur, Sis personatges, Tot el que passarà a partir d’ara i Breve historia del ferrocarril español—, ha tingut, té o tindrà en cartell estrenes i reposicions com Le congrés ne marche pas, Fairfly i Breu història del western. Sense cap mena de dubte, és un dels autors teatrals més sòlids i exitosos amb què comptem.
L’obra, consistent en cinc entrevistes independents a dones que defensen idees radicals o es caracteritzen per alguna peculiaritat insòlita, ha estat sotmesa a una actualització que inclou alguns canvis i afegitons. El títol parafraseja un cèlebre —i càustic— relat de David Foster Wallace, Breus entrevistes amb homes repulsius (Brief Interviews with Hideous Men, 1999), que exposava amb lucidesa els punts foscos d’una societat entregada a la recerca de l’èxit i la felicitat. Aquí la repulsió ha cedit pas a l’excepcionalitat —que no deixa de ser irònica, és clar—, i el femení genèric serveix per parlar de la humanitat. Yago parteix de conflictes actuals i ficciona referents més o menys reals de la cultura nord-americana, que es troba en un estat més avançat de promoció de rareses i validació de conductes individuals si més no controvertides.
La direcció de Bofill ofereix una aproximació hiperrealista als personatges, opció que no exclou la ironia, és clar. De fet, l’humor ho lubrica tot, en una proposta amb format televisiu que ens posa al davant un mostrari de personatges estrafolaris que exhibeixen egos hipertrofiats, plantejaments extremistes i discursos reaccionaris en nom de la llibertat. Val a dir que una de les fonts d’inspiració per a Yago, a banda de Wallace, ha estat el freak show sensacionalista My Strange Addiction, tot i que l’autor català —definit per Clàudia Cedó com “el dramaturg empàtic”— s’allunya de la morbositat per buscar o desafiar l’empatia dels espectadors.
Els personatges exhibeixen egos hipertrofiats, plantejaments extremistes i discursos reaccionaris en nom de la llibertat
La sensacional escenografia de Joana Martí juga a desvetllar alguns mòduls i ocultar-ne d’altres, en un dispositiu de múltiples compartiments que compta també amb un segon nivell i al qual s’afegeixen elements portàtils com burres, taules auxiliars i fins i tot una interfície cervell-màquina. El primer personatge a ocupar aquest espai és la Barbie Humana, una poderosa Elisabet Casanovas que s’obre pas amb moviments de nina fins al centre de l’escenari, des d’on se’ns adreçarà amb una estudiada seguretat i harmoniosos assentiments de cap a cada afirmació de la presentadora. El seu discurs, fonamentat en l’autoperfeccionament individual i el menyspreu per la col·lectivitat, resulta enormement pertorbador, especialment quan, a tomb d’uns peregrins viatges astrals, es remunta a una extinta raça de semideus.
Anna Barrachina està esplèndida en el paper d’una representant electa de l’assemblea estatal de Nevada i membre activa d’un col·lectiu armat d’ideologia conservadora llibertària. Persuasiva, furiosament populista, afirma haver nascut al millor país del món i defensa la tinença d’armes com un dret constitucional. Amb la lliçó ben apresa, s’empesca tot d’estratègies per guanyar-se el públic i enredar-lo amb les seves tramposes comparacions. Per la seva banda, Muntsa Alcañiz interpreta la inquietant i commovedora Rosie, una dona trans-edat que ha renunciat a la seva vida professional i als seus fills per viure com una nena de sis anys i sentir-se protegida.
En la quarta entrevista, una dissenyadora industrial —Yolanda Sikara— explica el projecte transhumanista en el qual treballa i que té com a objectiu aconseguir la transferència de consciències humanes a dispositius artificials per allargar la vida —“el desig de viure mai és un desig pervers”— fins al límit de la immortalitat. Sense resultar en cap cas invasiva, empra un discurs convincent i entenedor per als no versats en ciència. Això sí, quan afirma que la gent té una visió molt trista del que significa ser humà, no se situa gaire lluny dels arguments de la Barbie. Finalment, Miranda Gas es posa en la pell —blava!— d’una grangera que, per causa de la ingesta i aplicació continuada de plata col·loidal, ha emblavit per fora i també per dins: “fer-li un petó és com omplir-se la boca de monedes”. Mònica Almirall, present en totes les interaccions pel seu rol d’entrevistadora, alterna el to incisiu amb l’amabilitat contemporitzadora. En alguns moments, incorre en un paternalisme indiferent; en d’altres, les seves intervencions adquireixen un biaix més sensacionalista.
Al centre de tots els discursos hi trobem el cos: se’n parla en termes d’optimització, patologia, autodefensa i obstacle per a la immortalitat
Els retrats, meravellosament defensats per les actrius, inclouen esoterisme, desafiament a la biologia i un infantilisme lligat a l’abandó de responsabilitats. Al centre de tots els discursos hi trobem el cos: se’n parla en termes d’optimització, patologia, autodefensa i obstacle per a la immortalitat. L’elegant embolcall, amb música en directe, i la neutralitat en la presentació dels personatges —amb posicionaments radicals que exploten la lògica del neoliberalisme i l’obsessió per l’autoimatge— ens estalvien la sordidesa i la caricatura. Hi ajuda també que cap de les dones es comporta d’una manera deliberadament cínica, per més que totes —tret de les grangeres de la darrera entrevista— han construït el seu discurs a consciència, amb una retòrica molt pensada. El conjunt es complementa amb dos excursos que acaben revelant-se inoperants o accessoris, per bé que afavoreixen la intersecció indirecta d’algunes històries i aporten una dimensió metateatral.