En ocasió del Dia Internacional dels Arxius, que se celebra el 9 de juny, El Nacional ha volgut centrar la seva atenció en els arxius i en les polèmiques, repetides periòdicament en cercles acadèmics, sobre les restriccions a l'accés a la documentació arxivística. Per documentar-nos sobre el tema, hem entrevistat Salvador Soto Lostal, professor de la Universitat Pablo Olavide de Sevilla i expert en el dret d'accés a la informació. És autor d'El derecho a la información, el Estado social y el buen Gobierno (ed. Tirant lo Blanch, València, 2011).

Per què les administracions que ens representen i que nosaltres financem no ens deixen accés a tots els documents que generen?
En principi, les institucions ens haurien d'oferir accés a tots els documents sense cap tipus de restricció. Ara bé, hi ha altres drets que han de ser protegits. Per exemple, el dret a la intimitat. A cap de nosaltres no ens agradaria que qualsevol pogués tenir accés als nostres expedients sanitaris o als nostres telèfons particulars. També és lògic que no puguem tenir accés als sumaris de les investigacions policials en curs: si fossin públics no hi hauria manera de capturar cap delinqüent perquè quan sabessin que la policia els vigila, escaparien. Quan hi ha conflicte entre el dret a la informació i un altre dret, s'ha de valorar quin dret és més important de protegir.

El món en què vivim és fastigoset”, va dir Eduardo Serra

Creu que els arxius espanyols acullen secrets inconfessables?
No em cap cap dubte. Oculten secrets, com n'hi ha a les millors famílies. El rar seria que no els tinguessin, considerant els àmbits en què es mou la política i les seves relacions amb els poders econòmics. Em passen pel cap les declaracions que l'exministre Eduardo Serra va realitzar en un programa de Jordi Évole dedicat precisament a l'accés a les dades sobre les despeses en defensa. Serra va declarar, sense el menor pudor: “el món en el qual vivim, és un món fastigoset. O és que vostè es creu que això és el cel? Jo fa molt de temps que vaig aprendre que això no era el cel. En aquest món cal tacar-se les mans amb fang, per fer coses. Hi ha una solució, dir ‘jo no em taco les mans', no fer res. Passarà vostè pel món sense trencar-lo, ni tacar-lo, però no farà res. Si vostè vol fer coses haurà de tacar-se les mans”.

Quins tipus de restriccions imposen habitualment les lleis?
Les restriccions giren en tres àmbits: la seguretat de l'Estat i la defensa nacional (com la venda d'armes, o els plans militars estratègics), el dret a la intimitat (i el dret a l'oblit) i la investigació d'activitats delictives. Els documents que afecten aquests tres àmbits són considerats informació susceptible de protecció especial.

Què és el que l'Estat no vol que vegem?
Evidentment, hem de fer menció a la xacra de la corrupció. Es diu que el que alguna cosa oculta, alguna cosa tem. Però penso que no sempre que s'oculta alguna cosa és perquè allà s'hagi comès un delicte. Simplement pot passar que l'Administració intenti ocultar les seves mancances materials i humanes en el compliment dels seus múltiples deures. Moltes institucions no aconsegueixen complir el que estableix l'àmplia i complexa legislació, de vegades per falta de recursos.

Qui estableix què és i què no és informació reservada?
Aquest és un dels problemes principals. Avui dia és el Consell de Ministres qui, prèvia classificació, estableix què afecta i què no afecta a la seguretat de l'Estat i a la defensa nacional. En conseqüència, és fàcil que es prenguin decisions de forma partidista. Seria desitjable que el Consell de Ministres no tingués aquest monopoli i que aquest tipus de restriccions es prenguessin de forma més democràtica. Seria de desitjar que més gent participés en l'activitat de classificació, per evitar interpretacions unilaterals del govern de torn.

Una vegada un document ha estat considerat informació reservada, qui i com els ha de desclassificar?
Actualment està en vigor la Llei de Secrets Oficials de 1968, una llei de ple període de la dictadura, que va ser lleugerament modificada el 1978. Aquesta llei estableix que l'organisme que classifica uns documents com a informació reservada és el mateix que els ha de desclassificar. No s'estableix cap límit temporal ni cap termini màxim, per la qual cosa un determinat document pot classificar-se sense data de desclassificació.

No podem oblidar la propensió a l'obscurantisme que arrossega el nostre país

Durant 40 anys l'administració espanyola es va regir per un clar secretisme. La transició va ser capaç de trencar-lo?
No podem oblidar la propensió a l'obscurantisme que arrossega el nostre país. En els últims quaranta anys s'ha avançat, evidentment, perquè partíem d'una situació pèssima. Fins fa poc no hi havia ni tan sols Llei de Transparència. Érem al darrere de tot dels països democràtics. Queden molts passos per donar. No obstant això, hi ha institucions que han millorat molt en aquest aspecte: per exemple, hi ha molts ajuntaments amb un comportament modèlic, encara que n'hi ha d'altres que funcionen amb un sistema pèssim.

Com afecta això als ciutadans?
Els qui més es veuen afectats per aquestes legislacions són els historiadors, que són els que visiten amb freqüència els arxius. Però també de vegades els ciutadans tenen problemes quan volen que se'ls mostri l'expedient que els afecta. La Llei de Transparència ha millorat en teoria l'accés del ciutadà a les informacions que l'afecten, però a la pràctica no sempre se li dóna un fàcil accés a allò que necessita.

La llei és prou clara en relació amb quins documents són accessibles?
La llei estableix els principis generals que regeixen l'accés a la informació. Però aquests grans principis no es tradueixen en una normativa detallada sobre com gestionar-los. D'aquesta forma, la responsabilitat última de determinar l'accés als documents, moltes vegades acaba recaient en l'arxiver o funcionari responsable, i això de vegades el col·loca en una posició difícil.

Quines mesures proposaria per convertir la documentació dels arxius en un patrimoni realment públic?
En primer lloc, seria prioritari aprovar una Llei de Secrets Oficials actualitzada. En segon lloc, que aquesta Llei fos més concreta, i garantís millor l'accés a la informació. En tercer lloc, s'hauria d'establir el principi de silenci positiu: qualsevol demanda d'informació que no sigui denegada expressament amb una justificació, hauria de ser atesa. I es guanyaria molt si les institucions tinguessin organismes específicament dedicats a la transparència. Actualment, moltes vegades les peticions d'informació dels ciutadans recauen sobre funcionaris que tenen altres obligacions i que no donen prou prioritat a aquestes peticions. Però en un moment d'austeritat i de retallades de personal i de mitjans materials, és difícil garantir prou el dret a la informació. I, el més important: seria necessari un nou codi de valors entre els directius, tant del sector públic com del privat, basat en la idea que no hi ha res a ocultar, precisament perquè les seves actuacions es fonamenten en els esmentats valors. Això forma part, ja, del patrimoni d'uns quants països privilegiats. Però nosaltres no hi hauríem de renunciar.