Des de fa uns quants anys, el documental ha abandonat el sentit que tenia. Convertit en camp de proves, en perfecta excusa per la creació artística. Les línies que separaven la realitat i la ficció són cada cop més difuses, i llargmetratges recents com Sis dies corrents, Magaluf Ghost Town o ¿Qué hicimos mal?, són només tres exemples de les infinites possibilitats d’expressió artística que permet el documental com a gènere cinematogràfic. D’alguna manera, l'acabada d'estrenar Canto Cósmico. Niño de Elche forma part d’aquesta tendència; més, tenint en compte que l’objecte d’estudi del film és un artista iconoclasta, indefinible, com Paco Contreras (Elx, 1985).

Retrat lliure, performance gegantina

Dirigida per Marc Sempere Moya i Leire Apellaniz, la pel·lícula navega entre el retrat lliure i la performance gegantina i fragmentada, estructurada com un collage en el qual intervenen l’escriptora Angelica Liddell, el bailaor Israel Galván, el músic C. Tangana o el savi Pedro G. Romero (un dels grans pensadors del món del flamenc). Però el més impactant del film es troba en com mostra l’esfera més privada del protagonista, i la complexa relació amb els seus pares. I, òbviament, en les confessions personals d’un artista que es despulla, literalment i emocional. “Una de les meves màximes, i això pot sonar a persona intensa, és que quan col·laboro en un projecte, i més en un com aquest que té tant a veure amb mi i amb el que he estat fins ara, és que el procés hagi aconseguit canviar-me com a persona”, ens explica Niño de Elche. “Això aquí es compleix. I no hi ha cap altra manera de fer-ho que mostrar-me vulnerable i despullar-me. Etimològicament parlant, despullar significa treure's nusos. Precisament la meva feina, la meva teràpia en relació amb l'art, significa treure'm nusos constantment: ideològics, personals, emocionals, sentimentals...”.

Dedicar-te al flamenc en una ciutat com Elx ja t'aparta de convencionalisme

Considerat per molts com un revolucionari del món del flamenc, i menyspreat pels més puristes, el nostre home s’ha acostumat a nedar a contracorrent des de petit: “Dedicar-te a un món com el del flamenc clàssic en una ciutat com Elx ja t'aparta del que és convencional. Quan a la meva adolescència, a l'institut, deia que em volia dedicar a... no deia al flamenc, deia a la musicologia o una cosa així... Allà ja es creaven una sèrie de tensions, de conflictes, de ruptures, amb la gent docent. Això per a mi ja era complicat de resoldre. I quan no vols entrar a la música per la via del conservatori, aleshores ja és un infern, perquè és l'únic imaginari que, per exemple, podien tenir els meus pares”, diu. I continua fent memòria amb el seu insòlit periple artístic: “Fa quinze anys vaig començar a participar en concursos, i a experimentar amb la performance, amb el col·lectiu Bulos y Tanguerías. Treballàvem amb el gest, l'art d'acció, o la deconstrucció, molt basada en les avantguardes clàssiques de principis del segle XX. Però després ja em vaig submergir als territoris del cos, les tendències queer, vaig començar a treballar amb influències de Francis Bacon. Jo me n'havia anat a Sevilla per ser una mena de Miguel Poveda o Maite Martín, i per sort no va passar, no vaig ser això! A la performance inspirada en Bacon em follava una cadira, em mig despullava, em flagel·lava amb tubs ressonadors... Els meus pares es van quedar bojos: aquest noi se n'ha anat a Sevilla a ser cantaor clàssic i mira com ha tornat. Jo m'havia anat a Sevilla i vaig conèixer Raúl Cantizano, Pedro G. Romero, Ismael Galván, Andrés Marín, i és clar, el cap em va explotar...”, recorda. “Però tot depèn del context: una cosa és quan torno a Elx, perquè el dia a dia de la gent és molt diferent, però jo ara visc a Madrid, i no m’hi sento gens estrany. Segurament sóc la persona més assenyada del meu cercle, sens dubte”, afirma entre riures.

Un repte constant

En la permanent fugida de l’estereotip, i pel que veiem a Canto Cósmico. Niño de Elche, un diria que en la seva figura sí que hi treu el cap molt del clixé de l’artista excèntric. Paco Contreras ha fet de la seva vida artística un repte constant, una experimentació sense fi, una fugida de les etiquetes: “És que les etiquetes no ajuden. Potser quan has d'aconseguir una subvenció o una programació en un festival musical o cinematogràfic, o quan treus un disc i penses en el format físic que exigeix El Corte Inglés. Però això no té res a veure amb la creació. Parlar d’etiquetes en un sentit artístic és buit. Podem estar atents, però no mutilats per aquestes idees anacròniques. Aquest documental, pel·lícula, peça audiovisual, performance, videocreació o com vulguis anomenar-la, transita sobre tot això. En veu dels directors, ells diuen que amb mi no podien fer, o no havien de fer, res que no fos una peça artística desfigurada. I en aquest context sí que em sento còmode. Jo no llegeixo novel·les i no veig pel·lícules narratives. Em quedo adormit. Encara que sigui amb sèries de 20 minuts. En canvi, trobo el meu espai en les pel·lícules contemplatives, tranquil·les, d'observació, les mal anomenades experimentals, per llargues que siguin. Tenen més a veure amb mi. I estic content que el Marc i la Leire entenguessin que aquest camp comú es podia donar, i em sento còmode amb el que han fet”, afirma.

Parlar d’etiquetes en un sentit artístic és buit. Podem estar atents, però no mutilats per aquestes idees anacròniques

La relació de Contreras amb els directors de la pel·lícula ha estat de respecte absolut: “L’autoria és seva, jo no signo el film ni ho faria. No perquè no estigui d’acord amb el resultat, sinó perquè una de les premisses va ser aquesta. Com a artista, entenc que els altres artistes han de tenir plena llibertat de moviment perquè surti una cosa realment interessant. El més que hi he posat és confiança, que és una paraula per a mi preciosa. Una confiança basada en experiències i fets que m'anaven confirmant que estava en bones mans. Ells em comentaven i proposaven tot, i jo els donava la meva opinió. Es creava un espai i en aquest espai treballàvem. Però les idees i concepcions majoritàries, el sentit del pla, la fotografia, el temps, el títol, tot això pertany a ells dos. Jo m'he deixat portar per la seva amistat, per la confiança i la fe cega. És que no entenia ni entenc cap altra manera de practicar l'art”.

El valor de la contradicció

En aquest sentit, Sempere i Apellaniz no obvien a la pel·lícula les contradiccions que acompanyen a Niño de Elche. “Qualsevol que s'acosti a la meva manera de pensar actual o als meus fets observarà que soc una persona contradictòria. En realitat com totes... Però jo valoro aquesta contradicció. Vinc d'un món polític on es reivindicava tot el contrari: és vanaglòria la coherència, la puresa de l'ésser, la immobilitat del pensament... Una reivindicació sobretot molt de l'esquerra clàssica, que és d'on jo vinc. Però després vas comprovant que no, que el fet fascinant de l'existència és tot el contrari: reconèixer el teu canvi d'opinió. Vet aquí la teva vulnerabilitat. Mostres la teva fragilitat com a creador, com a artista, com a ciutadà. Soc fan dels treballs inacabats, de l'esquerda, de l'erosió, conceptes que he anat plantejant als meus treballs, musicals o no. La indefinició com a posicionament mòbil polític. Tot això és a la pel·lícula, i era important que així fos, tot i que va ser decisió de Marc i de Leire. Cada cop mostro més aquestes contradiccions en els treballs artístics, o en les entrevistes que faig: t'he dit això avui, però és probable que la setmana que ve pensi tot al contrari”.

Soc fan dels treballs inacabats, de l'esquerda, de l'erosió, conceptes que he anat plantejant als meus treballs

Tornant a la força que tenen, dins Canto Cósmico. Niño de Elche, les escenes que Paco Contreras comparteix amb els pares (amb un climàtic moment final on canta un fandango quasi a l’oïda de la mare, provocant els seus plors), l’artista es mostra relativament fugisser: “Ha estat una feina del Marc Sempere, ho ha aconseguit ell... Jo no he parlat gaire amb els meus pares sobre aquest tema. La meva relació amb els pares sempre ha estat tensa, com la de qualsevol artista amb els seus, si no són artistes i pertanyen a un territori tan diferent com en el cas dels meus pares. Aquí és on hi ha una tasca gairebé psicoanalítica del Marc. Per mi ha estat increïble, fascinant, és clar. I com que han passat set anys, perquè aquest projecte neix fa molt de temps, he vist el canvi: a la meva vida i a la meva feina han passat moltíssimes coses, però també en la relació amb els meus pares”.