Bigoti noucentista i ment brillant, Martín Caparrós és un dels cronistes més brillants de les darreres dècades. Escriptor sempre amb pulsió social, Ñamérica és la seva última referència. Una obra magna d'aquelles que justifiquen tota una trajectòria en què el periodista argentí traça els comuns denominadors d'Amèrica Llatina. Ens trobem amb ell en el bar d'un hotel de la Diagonal per parlar del continent, però comencem recordant els seus anys a Barcelona. "És una ciutat a què tinc una estima especial. Hi he viscut en diverses temporades, el 2018, el 2013..."
La primera vegada?
El 1977, crec.
Fugia de la dictadura argentina?
Vaig marxar d’Argentina el 1976, fugint, sí, de la dictadura. Vaig anar a París, a estudiar. Però tot sovint visitava Barcelona. Tenia molts amics argentins a la ciutat. Tenia 18 anys.
Com era aquella Barcelona?
Era una ciutat fascinant. No sé si dir més autèntica, però era més salvatge. Si anaves al Xino, que aleshores encara no es deia Raval, passaven coses (riures). Hi havia molta gent arribada de tot arreu però molt pocs turistes. Era una ciutat molt poc venuda. També recordo haver corregut davant dels grisos.
També?
També, també. A les Rambles. Els bars quan les coses es posaven lletges recollien les taules. Era el preludi de les corregudes davant de la policia franquista. “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. L’any 1980 vaig anar a viure a Madrid i seguia venint sovint. Menys quan vaig tornar a l’Argentina. Hi vaig retornar el 2006, quan vaig començar a publicar amb Anagrama. Estimo Barcelona, però la invasió turística l’ha canviat. Algunes de les zones més boniques de la ciutat s’han convertit en parcs temàtics.
Martín Caparrós explica el continent llatinoamericà a Ñamérica. Foto: Sergi Alcazar
Ñamérica és el meu intent per sintetitzar tot un continent en un llibre
Acaba de publicar Ñamérica, que no sé si és la seva obra culminant però sí la més ambiciosa.
Intentar sintetitzar tot un continent en un llibre, certament, és un projecte ambiciós. Vaig creure que feia molt que ningú no intentava pensar i explicar que és Amèrica Llatina.
I intentant pensar i explicar el continent, ha trobat respostes o li han sorgit més preguntes?
El primer que vaig intentar va ser desmentir els tòpics i clixés. Hi ha tot un seguit d’espais comuns que s’utilitzen reiterativament per explicar la regió.
Uns espais comuns que són els capítols en què està dividit el llibre.
Cert. I en ells intento decodificar què hi ha de cert i què no que es diu que Amèrica Llatina és la regió més violenta del món, la més de desigual o on hi ha més corrupció.
I són certs o no?
N’hi ha que sí i n’hi ha que no, però, en general, la majoria admet molts matisos.
Eduardo Galeano va ser un d’aquests intel·lectuals que ja havien intentat explicar el continent, en el seu cas en una obra tan referencial com Las venas abiertas de América Latina (1971).
Quan vaig tenir la idea d’aquest projecte una de les primeres coses que vaig fer va ser rellegir-me Las venas abiertas de América Latina.
Què li va semblar?
Un llibre capital, però que és el reflex d’un continent en un moment molt concret. En aquella època, Amèrica Llatina era una regió que responia a un clixé que aleshores era ben cert: era un continent molt natural.
Martín Caparrós és un dels grans cronistes de les últimes dècades. Foto: Sergi Alcázar
Molt natural?
Era un continent feréstec, amb moltes grans extensions de camp, boscos, selves... En aquella època, la dècada dels setanta, la meitat de la població del continent encara vivia al camp. Ara només és el 20%. Tot canvia i el més interessant és intentar desxifrar cap a on ens porten aquests canvis.
Ho ha descobert?
Tot apunta que anem cap a la gentrificació a les ciutats. Grans ciutats que ja acullen el 80% de la població. Per això, una de les primeres coses que també vaig fer per materialitzar aquest projecte va ser visitar les principals ciutats del continent i intentar explicar-les. No és l’única diferència, però.
Expliqui.
Diria que també és molt important el canvi de perspectiva. Gairebé tan important com explicar el que passa és explicar des d’on passa. Llibres com Las venas abiertas de América Latina reflectien com certs moviments polítics legitimaven la lluita fins i tot armada contra certs governs i organismes de poder.
Una lluita esquerra-dreta encara molt present a la societat del continent.
No estic d’acord. És un d’aquests clixés que desmunto al llibre. Estudiant dades, he pogut comprovar que entre els anys 2000 i 2015, període en què molts països van experimentar una gran millora social, aquests avenços es van produir per igual en els països que es deien d’esquerres que en els que es deien de dretes. La situació dels més pobres a Colòmbia era molt semblant a la dels de l’Equador, la dels del Perú a la dels de Bolívia. Ser d’esquerres no es limita a pujar a una tribuna i dir que ets d’esquerres. És practicar polítiques que distribueixin equitativament la riquesa.
Les seves idees han trontollat fent el llibre?
No, perquè jo ja fa temps que dic que el que a Amèrica Llatina s’anomena esquerra en realitat no ho és.
Quan va iniciar el viatge per les ciutats més importants del continent?
El 2018. Per poder-ho materialitzar vaig comptar, per sort, amb la complicitat del País Semanal, que em van encarregar un seguit d’articles relacionats amb la matèria. De la mateixa manera, en el llibre hi ha fragments d’articles molt anteriors. I és que ja fa més de 30 anys que vinc recorrent el continent. La història més antiga del llibre és del 1991.
Quina és aquesta història?
Vaig anar a Bolívia a conèixer els pagesos cocaleros. El seu líder sindical era un noi molt jove i molt entusiasta que es deia Evo Morales. Em va semblar un personatge molt interessant, però, evidentment, aleshores no podia imaginar-me fins a on arribaria.
Més enllà de l’idioma Amèrica Llatina té una identitat pròpia i comuna?
L’idioma no és poca cosa, és l’única regió del món en què més de 20 països comparteixen una llengua. Però també hi ha una història comuna i una estructura econòmica molt similar: gairebé tots els països del continent són productors i exportadors de matèries primeres. També hi ha una religió comuna, el catolicisme, encara que ara hi hagi una guerra religiosa per fer-se en el control de la fe al continent.
Una guerra religiosa?
Una guerra de què es parla molt poc entre catòlics i evangèlics. Per això crec que han posat un Papa argentí. De fet, un altre fet comú, el de la corrupció dels governs té a veure amb aquest catolicisme.
Martin Caparros durant la seva visita a Barcelona presentant Ñamérica. Foto: Sergi Alcàzar
Durant dècades els nostres líders han promulgat la desunió al continent creant països que no existien
Com!?
El catolicisme és una fe en què si peques, però fas el necessari: reses, et fustigues o compres una butlla papal, et perdonen. I una butlla no és més que posar diner per no complir les normes, o cosa que és el mateix, la perfecta definició de corrupció. Si Déu accepta diners a canvi de perdó, per què no els ha d’acceptar un funcionari?
De la suma de tots aquests factors comuns surt el concepte Ñamérica?
Sí, un recorregut per Amèrica Llatina a través dels seus països de parla castellana, és a dir, excloent-hi Brasil, que és un país que en ell mateix és un continent. És un país tan gran que les seves dades falsegen les dades globals del continent. I per explicar tot plegat, em feia falta un nom. Existia el terme Hispanoamèrica però...
Sona naftalínic.
És una paraula que ja no fa servir ningú. Una expressió burocràtica que no pronuncia ningú. Va ser aleshores quan em va venir això de Ñamérica tenint en compte que la ‘ñ’ és el tret diferencial del castellà, que és l’idioma que es parla a tota la regió. Amb tot, també és cert que durant dècades els nostres líders han promulgat la desunió creant països que no existien. I ens han volgut fer creure que ser argentí és una cosa totalment diferent a ser uruguaià, quan l’única cosa que ens separa és un riu.
A l'inici del llibre afirma que Amèrica del Sud és un invent dels espanyols.
Sí, així és.
Quina és la relació entre el continent i Espanya?
Aquest sí que és un factor que varia depenent del lloc. Amb l'assoliment de la independència hi ha països que van mantenir viva la seva vinculació amb Espanya, com Mèxic o el Perú, mentre que d'altres com Argentina que van rebutjar sistemàticament tot allò que fos espanyol. D'altra banda, durant gairebé tot el segle XX Espanya es va oblidar del continent. Això va ser així fins als anys vuitanta o noranta, que Espanya va entendre el continent com l'ofrena que podia oferir a Europa, i va voler apoderar-se de moltes companyies públiques, argumentant que l'empresa privada funcionava molt millor: irònicament, eren empreses públiques espanyoles eren les que adquirien empreses públiques llatinoamericanes.
Una mena de colonització 2.0.
Aquest va ser el sentiment que es va imposar entre mota gent. Actualment, i en termes generals, a Llatinoamèrica no l'interessa Espanya. La presència d'Espanya als països llatinoamericans és mínima, especialment en termes culturals: no es llegeixen escriptors espanyols, no s'escolta música espanyola, no es veu cinema espanyol... La presència més forta sigui com a eco de les migracions.